L'estel

Un groc envellutat, el somni que cruix d’una tarda ponent i un estel enjogassat. Per les dunes de formiga s’enfonsen els talons de les meves sabates, els cabells voleien innocentment per la brisa de llevant, un gos corre per la sorra; només una espurna de sol, de llum, il·lumina els nostres cors. És a partir de llavors que comprenc que ningú pot treure’m un record. Ell s’aproxima, em mira als ulls mentre porta fils entre els dits: sembla que no fa prou vent. Després d’una mínima resignació, ens n’adonem que poc importa. La platja és nostra i aquells minuts també. Soc feliç.

Com si fos un rellotge

De moments difícils, sempre n'hi hauran, llei de vida. Arriba un punt, que la meva consciència quasi pateix inconscientment. No t'ha passat mai? Aquella amarga sensació de que falla alguna cosa, et penses que l'has arreglat però segueix espatllada?

Com un rellotge de paret que deixa de funcionar. Un bon dia, no té forçes per seguir i es queda allà, estancat, inmòbil, convençut de que ja no té remei. Silenciosament va deixant de ser imprescindible; hi ha altres rellotges: el de pulsera, el del despertador, el del mòbil. Ell ja no és el que era, i ningú pensarà en tornar-li a donar corda...

Mai me n'he sortit, i poc a poc, deixo de sentir el Tic-Tac. El sento com un fil prim de veu, ofegada, estellosa; Fins que tanco els ulls i ja només ressona una petita remor dins meu...

Tic tac...

Crispetes

Les setmanes diuen hola què tal i ja som al cap de setmana. I d'aniversari en aniversari i tiro perquè em toca. Tothom fa divuit anys, i la Marta en té disset. Disset i un magazine de radio per fer el dimarts. Avui ha estat diumenge, com de costum ha passat silenciós i esquerp: un dia que no convida a sentir-se plenament lliure; demà és dilluns. Demà agafo el tren a tres quarts de dotze. I penso que el temps passa volant, i mica en mica vaig perdent dies del passat i recordo que ahir vaig sentir que ja no formava part d'allò que estava visquent, era una espectadora més sense dret a menjar crispetes. Però què hi farem! (Frase que ajuda a la consciència a sentir-se més alleujada)

M'agraden les crispetes, avui n'he menjat tot pensant que eren molt bones, i una a una anaven cruixint a la bossa dins del microones. I jo les sentia des del menjador estant. He recordat que l'últim cop que vaig menjar-ne les compartia al cinema i mirava Camino (un drama de primera categoria) i pensava que estava amb les persones que més estimo. I llavors he parat de pensar, llavors he cantat que "tenia tanto que darte.. bla bla bla..."

[Prometo guardarte en el fondo de mi corazón
Prometo acordarme siempre de aquel raro diciembre
Prometo encender en tu día especial una vela
y soplarla por ti...
Prometo no olvidarlo nunca

Tenia tanto que darte
Tantas cosas que contarte
Tenia tanto amor,
guardado para ti...

Camino despacio pensando volver hacia atrás,
No puedo en la vida las cosas suceden no más...
Aún pregunto que parte de tu destino se quedó conmigo,
Pregunto que parte se quedo por el camino

Tenia tanto que a veces maldigo mi suerte..
A veces la maldigo...
Por no seguir contigo...]



...

Per allò que una vegada vam ser.


Nostalgia...

Happy birthday to you...

Un somriure melancòlic i un mocador blanc que diu adéu als disset. Salutacions cordials als divuit, sigues educada que només t'hi voldran un any, sé per això, que us portareu més que bé! Veig dues paraules rellevants; Felicitats Júlia, veig també aquest nou número pintat de vermell i en forma d'espelmes plantades en madalenes de xocolata by Neus Portet. I només per això ja t'envejo. T'envejo també perquè ets la universitària de divuit anys amb projectes ambiciosos, reptes, talons i muntanyes per pujar. [Imitar algú baixant les escales, ballar flipadament, una de saltamontes, de pel·licules xorra, de running amb shorts fins als sostens, de pentinats anti-naturals per la botiga al carrer, d'abraçades i petonets, de tiendas al mayor, canelons + sushi, coloms... Plaça Catalunya, tu i jo. Però en vull més, més moments. Els vols compartir amb mi?]

DIVUIT

Felicitats maduixeta

T'estimo :)

Fragment

[Quan va tancar les llums no passava ni una ànima, el corredor s’il·luminava vagament per la tènue llum d’emergència. Jeia recolzada a la paret amb les mans agafant els genolls. Els sospirs lents bellugaven els cabells que li queien davant la cara i no gosava obrir els ulls. Aquell passadís quilomètric era envaït per un silenci sepulcral que glaçava les venes. Només pensava en color negre, imaginava ombres en la penombra. Fins que va deixar-se caure a poc a poc en un costat, quedant en posició fetal. La seva galta fregava el terra; humit, fred, anguniós. De sobte, va sentir una veu, una remor del pas del temps, una rialleta difuminada. El cor li va fer un bot. Només tancava els ulls amb totes les seves forces, intentava restar immòbil. Els esclafits de riure sonaven cada cop més fort; va començar a tremolar, a respirar amb força i...

-Talleu! És bona...- va cridar el director Morencenes. Gairebé la gota de suor li arribava a la barbeta. En qüestió de segons la sala va començar a bellugar-se, sortiren càmeres i focus per aquí i per allà, Marie es va aixecar desganadament de terra: –Morencenes, crec que el primer plànol l’han enfocat massa de la prop. Vol dir que no se m’haurà notat la cola de la perruca?- Féu la noia ximpleta amb una ganyota, –No, l’han fet bé, la següent escena és la de l’assassinat, tens la sang apunt?-. Marie assentí amb el cap, però no veia llum a la idea d’haver-se de morir. Sempre hauria volgut ser la protagonista d’un musical de prestigi a Londres. No entenia perquè l’havia de matar una nena psicòpata i de quinze anys menys que ella. No entenia aquesta mania d’agafar criatures com a assassines. -Pobres nenes infelices i posseïdes... tant bé que estarien jugant a la xarranca.- Va dir a Ronçana. El noi mirà la jove amb cara de comprensió paternal i feu un gest d’acord. Tot seguit uns crits indicaren el començament de la següent seqüència.]

...

Per a una persona especial:

Sé que ja t'ho he dit unes quantes vegades, però avui és el teu dia. Avui només et podia dedicar el blog a tu. Avui, és quan aquell home comença a adoptar un posat interessant, amb força; una edat divina, 20 anys. Molts dels nostres pares, vendrien la seva ànima al diable per tornar-los a viure uns instants. Això vol dir que, aprofita'ls, viu-los, però sobretot, gaudeix-los.

Sé que prefeririem que fos diferent i que el temps estigués a les nostres mans. Però, donades les circumstàncies, crec que no soc del tot conscient dels valuosos minuts que podré passar avui al teu costat. Tinc ganes de dir-te que t'estimo, que me'n alegro de ser-hi per felicitar-te, per veure com et fas una mica més gran.

Sé que t'estimo. T'estimo perquè sí. No hi ha raons, no hi ha paraules per descriure-ho. Felicitats per aconseguir que t'arribi a estimar tant. Has captivat els meus cinc sentits i només penso en tornar-te a veure, en tornar-te a agafar la mà caminat tranquil·lament per la vora de la mar...

Moltes felicitats, espero celebrar-ho molts més anys al teu costat.

T'estimo.

Jugar net

Festes amb banderetes de colors, amb tovalloles humides sobre les cadires blanques de jardí, gots de plàstic amb fanta de taronja, els panets de nocilla, els gronxadors rovellats de color vermell, el banyador blau amb una pinya dibuixada, el cabell curt, anar descalça. M'agradava trucar a casa de cadascú per dir-li que faria una festa de Santa Marta, m'agrada que el meu avi ens fes la foto. Els meu pare sempre ens deia, poseu-vos en fila i tireu-vos de cap, ho sé perquè a mi no m'agradava, ho feia malament. M'agrada veure les cares, veig somriures d'una tarda de juliol, veig la innocencia en cada rostre. Com han canviat les festes d'ara.

[El joc no s'acaba fins que moren tots els jugadors: Així ho diu la norma. No es pot parar mai de jugar, però sempre hi ha oportunitats mentre continuem vivint. Primer, cauen els més dèbils, llei òbvia. I ara per ara, probablement el que toca és recollir les pilotes, n'hi ha massa d'escampades. És hora de jugar net.]


...





És cert també, que a vegades és massa tard...

Crònica d'un trajecte

No deixo de passar bitllets amunt i avall, avall i amunt. Un sorollet que no sé escriure posa data al meu abonament mensual de tren, i un cop més cap a Barcelona havent dinat corrent i quasi sense gana. Miro els passatgers i a vegades em pregunto on aniran i per què. Procuro agafar un lloc aïllat on sovint llegeixo sense acabar de submergir-me del tot en la lectura. De tan en tant aixeco la vista i comprovo que tot segueix a lloc. Encara que cada trajecte sigui diferent, l'estil de gent és la mateixa, semblen una colla d'actors posats alternadament pels seients i cadascun sembla tenir una tasca expressament dissenyada per a la ocasió d'acompanyar-me al tren. Veig cares conegudes i desconegudes, en el cas de les conegudes no acostumo a saludar (a no ser que siguin més que conegudes) no per orgull, sinó més aviat per timidesa, prefereixo fer veure que no els he vist. Quan coincideixen sense voler les mirades perquè els dos sabem que ens coneixem, obligatòriament hem de fer un somriure i com a mínim dir hola.

Un cop baixo a Plaça Catalunya, m’envaeix una xafogor mesclada amb olor de vies i oli ressec. Gent esperant i jo esquivant-la perquè solc anar ràpid. Al arribar a la boca, m’asseguro que es tracta de la sortida que posa Ronda Universitat (no entenc perquè es diu així si vas a parar davant d'un quiosc). Just al peu de les escales, sempre hi ha el mateix home demanant diners i cada cop em fa menys pena. Per descomptat ja ni em miro aquests que et diuen "Oiga por favor 50 céntimos para coger el tren" Ja hi vaig caure un cop i em vaig sentir d’allò més estúpida al donar-los els diners de bona fe però veient que feien exactament el mateix amb cada passatger atrafegat que travessava l’estació.

Un cop a fora, el mateix pesat de cada dia repartint uns fulletons del Fresco, i més endavant més pesats demanant-te si tens un minut per col·laborar amb no sé què... Ostres, hi ha algú que et pari i no vulgui diners? Molts demanen i pocs donen... Total que es converteix en una espècie de cursa d’obstacles de xiquiparc.

Al travessar el semàfor davant de l'Starbucks, m’entren ganes de seure i xerrar d'alguna cosa més interessant que no pas anar cap a una classe llarga i avorrida. El sol de tardor, les botigues, la gent que va a dinar, i jo no tinc temps per pensar en res que no sigui en una tarda d’universitat. És imprescindible passar pel carrer Tallers, la veritat és que des de que he començat me l’he fet més cops corrent que caminant. Però sempre, per molt que corri, hi veig coses curioses: Avui una noia feia una foto amb una càmera reflex a l’aparador d'un forn de pa.

Al passar per aquella vorera on tothom et fa nosa i tens el risc de menjar-te algun piló (sobretot si vas tard) és on acostumo a mirar el rellotge abans d'entrar. Un cop a dins, passar la tarja per la porta i pujar quatre plantes d'infinites escales que quan arribo a dalt necessito parar a descansar i un litre d'aigua per recuperar-me.

Bé, si algun dia mentre passegeu per carrer Tallers per aquestes casualitats de la vida veieu una ximple corrent, és molt probable que sigui jo amb aquell carai de bossa penjant que serà mona, però no va massa bé per a les meves mitja-maratons...

Recordo que un dia que vaig cabre al tren de miracle...




----------------------------------------------------------------------------------------





[El viatge és llarg això és veritat
però no caldrà que ens aturem
i tindràs la meva mà

(...)


Sempre estaré al teu costat
sempre més amb tu...]

Kitty

Acaricio el seu sedós pelatge mentre tanca els ullets amb el caparró en suspensió. Penso, en tots els anys que l'he vista vagar pel jardí. Quan se'm estira entre les cames al asseure'm a la vora seu. És petita i fràgil però sens dubte té una energia i una vitalitat que conserva des de fa quinze anys.

A cops, encara la veig entre els vidres de la meva habitació, petita com una bola de coto fluix, i em demana alguna cosa: que li dongui pernil dolç, una mica de llet i una estada de per vida a cals Roma. I així ha estat, uns anys després ens ve a rebre amb la cua enlairada i un miau elegant i educat cada cop que arribem a casa.

És per això que veure-la patir em causa molta tristesa, i ganes d'ajudar-la sigui com sigui encara que em bufi. Perquè li tinc massa afecte a la Mishi. Per mi, és la siamesa més formosa del món i intel·ligent com n'hi ha poques. Així que espero que estarà bé aviat.

Avui es mereix la meva actualització de blog: Una dia per la Duna, un altre per la Mishi...

Sweety...*

Una mica de bogeria...

No hi ha tan sols, ni la meitat del que hi havia abans. Si abans n'hi havia molt poc, ara encara n'hi ha menys, i si n'hi ha menys és per què alguna vegada n'hi va haver, i ara, ara no en queda res.

Segurament, hauré comès el triple d'errors d'aquí a força anys. Llavors, sabent que els cometré, en teoria els hauria de voler evitar, tot i així, no ho vull fer. Vull cometre error a error per adonar-me que soc capaç de rectificar i evolucionar, en definitiva, fer millor cada cosa el pròxim cop (si és que hi ha pròxim cop).

Aquests dies, m'han dit massa repetidament que he de canviar, que sóc molt lenta fent les coses, que no m'organitzo, que sóc despistada ja que perdo i oblido les coses, que arribo tard a tot arreu. Sóc pesada, "enredosa" i dic tonteries. Bé, i què? Intentar-ho ho he intentat, he volgut canviar, però continuo arribant tard, posposant les coses i deixant els problemes al marge...

No ho sé, certament no ho sé. Si estigués en una illa deserta amb una companyia de mariaxis, probablement ignoraria tota aquesta colla de defectes, per què, el cas és que si estàs en una illa deserta on no hi passa el temps, quin problema hi ha en que algú decideixi fer les coses lentament? No hi haurien activitats per fer, llavors quina necessitat hi hauria d'organitzar-me en un paradís de l'atur? Com que en llocs així no hi ha res, no tindria res que oblidar o perdre. I com que només hi seriem els mariaxis i jo, no arribaria tard a cap cita. No seria pesada perquè allà podria racionalitzar les meves explicacions al veure les hores de les quals disposaríem. I si digués tonteries fins i tot serien alabades degut a la pressió d'estar en una illa completament deserta.

En fi, que tot és bàsicament qüestió de perspectives, i aquests defectes només tenen efecte en l’enrevessat caos de món en que vivim. Potser sóc una boja neuròtica, i perquè no... Què té de dolent algú que no hi toca? A més, qui decideix qui hi toca i qui no?... Potser bojos neuròtics ho som una mica tots, en aquesta societat és impossible delimitar el que és normal.






Potser si que m’he tornat una mica ximple; això d’estar una hora envoltada de massa humana fregant-te per tot arreu és d’allò més desesperant... Si us agrada la calor, l’alè a tocar de pell, suar, entrar i sortir a empentes...

Proveu la renfe que no falla...

Vacances Off

I és que diuen que, això de tornar de vacances per a alguns pot ser molt dolorós, fins i tot n'hi ha que agafen el síndrome post-vacacional. Encara que soni poc creïble, alguns es veuen coberts d’amargura al mirar el camí feixuc que puja després d'uns dies de tombona. Mira si pot ser greu la cosa, que ho arriben a pagar amb tothom que se'ls passa per davant, fins i tot amb els més propers i estimats, els quals en reben les conseqüències directament sense haver fet res, ja se sap, paguen justos per pecadors.

Com podeu veure, el granissat de llimona es posa en marxa de nou. No us penseu, porto tants mesos de vacances que ja he perdut la noció del temps, de la responsabilitat i de treballar. Tot i així, no se’m fa cap Everest el pensar en la rentrée, sinó al contrari, accepto el nou curs que vindrà amb il·lusió i espontaneïtat. Això sí, una mica si que cal entrenar; ja m’enteneu, degut al meu sedentari estiu em convindria fer cames, agilitzar la ment i establir nous llaços socials també (diuen que no està de més renovar la tripulació).

Com el qui recorda el viatge més màgic d’un estiu, sense haver marxat enlloc, he descobert un dels millors racons del món. Et pots perdre en la seva immensitat, no té parets, sempre un etern sol hi brilla i espolsa la seva calor. D'entre la llunyania dels boscos recoberts d’una verda i fresca joventut, s'hi dibuixa una cascada, i al bell mig de les aigües diuen que s'hi reflexa la llum de la felicitat.

Ho recordaré així; Va ser a l’estiu dels disset anys. No per res en especial ni en concret, sinó en conjunt. Conjunt de petites promeses i grans esperances, de somnis, de somriures, d’esbroncades, de reconciliacions instantànies, de tardes de juliol, de siestes, d’un sopar màgic, de passejades vora el mar, de dofins i balenes, de festa major, de coure botifarres, de ballar sota les banderetes blaves i blanques, de servir cafès, de nous "invents", d’escrits, de postals, d’objectes perfumats, de regals, de flors, de cançons amb guitarra, de compres, de quads, de piscines, de llargues trucades, de missatges del cap de setmana, d’esperes, de trobar a faltar, de sorpreses, d’arribades, de retrobaments, d’abraçades, de molts petons, de carícies, de tocar cabells, d’enamorar-te com mai, i confiar cegament, i de ser la persona més tonta, més estúpidament feliç.

L’acabament de l’estiu és cert que fa una mica de por, però, és el que toca. En el meu cas, no és cap final, sinó el principi d’una nova etapa, on el fred ens pot fer viure moments més que càlids, i les ninetes dels teus ulls enganxades a les meves ens diran la resta. Ets el somni d’una nit d’estiu, i d’ara en davant, de totes les nits.

Un sincer t’estimo és el que m’he emportat del meu viatge, i us asseguro que és del més valuós que tinc, això, i tu és clar.

Jordi, aquí em tens.

Vacances On

BONES VACANCES!!


El blog per uns dies també descansa, espero que aquests quinze dies siguin relaxants, emocionants, fantàstics... bé, suposo que res d'original, el que desitja tothom.

Un petó i arreveure...

La importància de dir-se Marta

Sort que tenim un nom. Us imagineu algú dient: -Eh riure, vine cap aquí!- Seria del tot absurd... i molt estressant! Tothom s’identifica amb el seu nom, i sempre és el primer que et pregunten en una discoteca, si t’interessa, el dones correctament, i si per el contrari prefereixes passar del tio o tia, t’inventes un nom, per si de cas. És una tonteria, perquè ja veus què pot fer algú amb un simple nom, no pot pas falsificar cap document... Però sentim que donar el nostre nom requereix una mínima confiança. Ja que perdem un xic d’identitat si anem "donant" la nostra forma d’identificació. Home, és que de fet, ningú et pregunta el cognom primer, això només es deixa per a inscripcions i documents. No m’agradaria pas que algú em digues Roma, i quan algú m’ho diu, sento que no em coneix. Això ho feien els professors d’abans, i realment és força angoixant, és marcar un marge considerable entre persona i persona.

Jo em dic Marta, my name is Marta, io m' chiamo Marta, Je m'appelle Marta... diga-ho com vulguis... la qüestió és que si em vols cridar em dius Marta i punt. De més petita, hauria volgut tenir un nom que permetés un "mote" em fan gracia aquest noms que els pots donar varies formes. Com ara d'Elisabeth, Eli o Beth, de Georgina Geor o Gina. Però Marta, ja em direu quin mote se’n pot extreure... La meva mare sovint em comenta que em va posar així perquè al dir-se ella Immaculada concepció, mai se sentia del tot identificada ja que li poden dir Imma (L’habitual és clar) Concepció, Conxita, o altres... Sort que no se’ls acudeix afegir Culada a la llista de possibilitats... El cas és que per a la seva nena volia un nom breu, femení, fàcil i català... Sona perfecte i tot eh dir-se Marta?

Jo al principi pensava que era un nom avorrit i tot, i que les Martes en general no em queien bé, em semblaven una mica estúpides, nenes "tiquis-miquis". Però com que jo ja soc una mica així a cops... M'he acostumat a dir-me Marta, i no només ho accepto, sinó que no se'm acudeix cap altre nom millor per mi. Perquè ja tinc cara de Marta, si em cridessin amb Anna o Laura, ja no seria tant jo mateixa... Sembla una tonteria, però quan algú et diu el seu nom deseguida creus que li queda bé amb el seu aspecte i personalitat. (És clar que sempre hi ha excepcions)

A primària i a l'ESO era la única Marta de la classe, i quan veia que hi havia gent que tenia noms repetits pensava, quina sort que no em passi a mi (no hi ha res com sentir-se únic i inigualable). Però el "xollo" es va acabar a primer de batxillerat, quan van aparèixer cinc Martes de cop... Ja em diras qui era jo d’especial... Però vaig sobreviure tot i així. Ara visc feliçment al carrer... ah... prefereixo no donar dades personals, no sigui cas que algú s’animi amb primer donar el meu nom i després el meu carrer i se li acudeixi venir-me a veure a casa.

Aquest vídeo em va fer molta gràcia, digueu-me freaky, però soc una Fan de l'APM per coses com aquesta...

Desitjo que diguis com et diguis, (esperem que no Antonio Gilipollas Caraculo(pff vaia broma...)) siguis feliç!

F.M La Garriga

Tot comença amb el quotidià fet de la publicitat; de boca en boca arriba a les orelles de fins a l’últim ciutadà que la festa major s’aproxima. Llavors tothom fa un intent de seguiment gràcies al programa d’actes, el qual aquest any han repartit escassament.

Per no perdre autenticitat, és necessari disposar del mític mocador que cada any se'n renova el disseny, ara, la forma triangular no pot fallar. Lligat al coll, al braç o a qualsevol part que se’ns pugui acudir, mostrem que formem part d'un poble que per uns dies es vesteix de gala.

El primer fet imprescindible d'una bona festa major és el correfoc. Recordo que anys enrere, després del correfoc també es feia el correaigua, però donades les circumstancies de la mancança d'aigua, val més refrescar-se a la dutxa de casa, tot i a la gran diversió que prometia.
El cas és que aquest any, per falta de temps o per voler sopar amb calma, ens varem perdre el correfoc, cosa que em va saber bastant greu perquè no hi ha res millor per sentir-se en plena festa major. (Rodolí)

Després el primer concert. Què us en puc dir d'aquests concerts... Doncs bé, que són una mescla de borratxos de tercera i música de primera (també depenent de la nit). És la manera perfecta per portar un cens de població jove, ja que no hi falta quasi ningú. És clar que encara que hi pugui anar tothom, sempre hi han els típics desencaixats, els nens i nenes de catorze anyets que la mama els deixa sortir fins la una, i els papes i mames que se senten més juvenils pel simple fet de portar una "birra" a la mà i ballar als laterals del passeig. Ah sí, que no us he dit que tots els concerts es celebren al passeig. Dic es celebren, perquè n’hi ha més del compte que ho confonen amb una manera més de fer un excés de beguda.

El passeig, lloc d'encant i bellesa, lloc on clarament se situen les cases de més poder adquisitiu i la gent més refinada de la Garriga, se'n va de festa a les profunditats de la mediocritat, on a la que torces una cantonada, algun graciós hi ha fet una mostra de la seva virilitat masculina o femenina marcant territori en una paret o simplement al terra. Convertint el carrer en una autentica lluita contra les males olors. També hi ha els que aprofiten la foscor de la nit i la d'alguns carrerons a tocar del passeig per "bufar" o "trincar", això va com va.

A part dels concerts, també es pot gaudir d'un ventall d’activitats ben organitzades per entitats de la Garriga. A les tardes, els típics espectacles a la plaça de¡ l'església o de Can Dachs on els més petits en són els escollits. El carrer Banys que duran tot l'any acull una certa quantitat de gent, miraculosament se'n triplica el nombre de visitants. I tothom camina a pas tranquil, comentat allò i això altre. Els bars també omplen més les terrasses, i la gent pren alguna cosa a la fresca mentre veuen aquests que caminen passar.

Senzillament m’encanta. El més bonic de la festa major per mi, es aquesta unió de poble, és sentir-te de la Garriga. Sentir-te més identificat amb l'entorn, donar un motiu per celebrar que un poble és un poble gràcies als seus habitants, i per uns dies que tothom adquireixi el mateix protagonisme.

Fi d'una bona festa major 2008. Només queda desitjar que la de l'any que ve encara sigui millor.

P.D: Algú seria tan amable d'explicar-me que té a veure el lema "Tan per tant, sabates grosses" amb la festa major?



Salut!

Instruccions estúpides

En una caja de jabón Dove :

INDICACIONES: UTILIZAR COMO JABON NORMAL. (No sabemos si hay otros métodos de utilizar jabones, y si existen jabones anormales)

En algunas comidas congeladas Findus:

SUGERENCIA PARA SERVIR: DESCONGELAR PRIMERO. (Obviamente los clientes que son esquimales lo comen congelado)

En el postre Tiramisú Savory (impreso en la parte de abajo de la caja):

NO DAR LA VUELTA AL ENVASE. (El problema es que la advertencia la leemos demasiado tarde y ya estamos limpiando un enchastre)

En un paquete de una plancha Rowenta:

NO PLANCHAR LA ROPA SOBRE EL CUERPO. (Es que hay cada cachondo mental suelto...)

En un jarabe contra la tos para niños:

NO CONDUZCA AUTOMOVILES NI MANEJE MAQUINARIA PESADA DESPUES DE USAR ESTE MEDICAMENTO. (Hay que ver los niños de hoy en día que marcha llevan...)

En un cuchillo de cocina coreano:

IMPORTANTE: MANTENER FUERA DEL ALCANCE DE LOS NIÑOS Y LAS MASCOTAS. (¿Pero qué mascotas tienen los coreanos?)

En una guirnalda de luces de Navidad fabricadas en China:

SOLO PARA USAR EN EL INTERIOR O EN EL EXTERIOR (como si hubieran más alternativas)

En un paquete de frutas secas de American Airlines:

INSTRUCCIONES: ABRIR EL PAQUETE, COMER LAS FRUTAS SECAS. (porque hay gente que hace el proceso inverso; si no fuera por estas instrucciones...)

En una sierra eléctrica sueca:

NO INTENTE DETENER LA SIERRA CON LAS MANOS O LAS PIERNAS. (¿pero por qué? ¿a caso podría correr algun riesgo?)

En la caja de un televisor Wauta TV340:

ANTES DE MIRAR UN PROGRAMA ENCIENDA EL TELEVISOR. (¡No me digas!)

En el manual de un teclado RAZOR Keyboard XP:

SI SU TECLADO NO FUNCIONA, ESCRIBANOS UN E-MAIL A: TECH@RAZOR.COM (prueba a dar mejor un teléfono ¿no?...)

En el manual de una pistola de aire caliente que se usa como removedor de pintura y que llega a temperaturas tan altas como 1000 grados :

NO USAR LA HERRAMIENTA COMO SECADOR DE PELO (Qué lástima... ahora que se lleva el look a lo afro...)

En el instructivo de un secador de pelo :

PELIGRO: NO USAR EL SECADOR DE PELO MIENTRAS DUERME (Explícame como coño hacer eso, porqué lo difícil es precisamente lo prohibído...)

En el tóner de una impresora láser:

NO COMER EL TONER (¿¿Y si no hay nada más para cenar, tampoco??)

En una chapa protectora contra el sol usada para el parabrisas del coche:

NO MANEJE CON LA CHAPA PROTECTORA PUESTA (Ni caso, las chapas de hoy en día son transparentes...)

En un paquete de servilletas :

PRECAUCION: NO SE USE PARA LA NAVEGACION (Pues vaya, tenía pensado irme a australia y volver)

En la etiqueta de un recipiente para horno:

EL EQUIPO SE VA A CALENTAR CUANDO SE USE EN EL HORNO (Gracias por avisar)

En una chimenea prearmada para hogar:

PELIGRO: RIESGO DE INCENDIO (Que amables que tratarme de imbécil ;))

En la etiqueta de la caja de un cochecito para bebés:

RETIRE AL NIÑO ANTES DE DOBLAR (¿ Y Si mi bebé és muuuuy flexible?)

Ja ja ja... ens tracten com a borregos... ;) m'ha fet gràcia posar això al meu blogspot. Està amb castellà perquè ho he extret d'una pàgina web i em feia mandra traduir-ho tot. Apa siau!

Per cert, avui comença la festa major, correfocs, concerts, borratxeres (se'n veu cada una...), societat.... Comença en teoria, la gran festa d'estiu. Esperem gaudir-ne al màxim.

Salut!

Aquella cançó

Què me’n dius de quan escoltes aquella cançó i tens la sensació que parla de la teva història? No ho sé, alguna història que t’hagi passat... d’amor sobretot. Aquella estrofa que entendreix els cors corresposts i en fa d'un sol instant el moment més màgic, sí, son aquells versos que sembla que hagin estat escrits només per tu i per ell o ella. Romàntiques més no poder, cançons que desitjaries escoltar a cau d'orella dolçament...

La música, magnífica amiga de l’home i la dona. Sempre hi ha una cançó que et fa recordar aquell moment especial, aquell dia, en un lloc concret envoltat de la teva gent o de la persona més estimada.

També hi ha la típica cançó que et fa estar més alegre del compte; L'escoltes i tens una càlida sensació pel cos, et transmet una espècie de "bon rotllo". Per el contrari, també hi ha la cançó mocador: trista i lenta, et fa caure la llagrimeta quan més ho necessites, i és que mira que en som de masoquistes eh! Si volem empitjorar el nostre estat d'ànim, optem per una sintonia dramàtica que acompanyi el nostre dolor per fer-lo més exagerat.

Es coneix també un altre tipus de cançó qualificada com a "enganxosa", sí, faig referència a aquella que l’escoltes per casualitat i no pots parar de repetir-la durant tot el dia, és d'allò més pesada, fins i tot va sonant com una campaneta estrident dins del cap...

Per descomptat i per sort, també tenim aquella cançó vibrant: La sents i t'atrapen unes ganes boges de ballar, de festa, d'estar amb grup, saltar i fer el burro. Ens agrada moltíssim passar una bona estona movent l'esquelet. Però també, i per mi de les millors, la cançó banda sonora: Aconsegueix plenament una fusió perfecte d'imatge i so, fa emocionar al mateix temps que acompanya una escena famosa d’alguna pel·lícula, i en tancar els ulls després, recordes perfectament la flamant escena.

No ens podem oblidar de la típica cançó típica... Creieu que seria el mateix un aniversari sense cantar el "Feliç aniversari"? Dacord, és cert que hi han moltes versions, és cantada en diferents idiomes però sempre, la mateixa melodia. Dos altres clars exemples son la música de casament o les nadales...

Cançons, divines cançons! En resum podem argumentar que n'hi ha una de diferent per a cada estat d'ànim o per cada moment de la teva vida: Per compartir, recordar, somiar, cantar, desconnectar, emocionar, riure, plorar. Cançons del passat, del present, cançons i cançons i mai m'en avorreixo perquè sempre n'apareixen de noves. M'encanta la música, no trobeu que és simplement genial tenir una sintonia per a cada ocasió? No trobes que és un dels millors invents de l'home?

JO SÍ!

La cançó no mata, però precisament, un títol perfecte... gracies per la música...

Who can live without it, I ask in all honesty
What would life be?
Without a song or a dance what are we?
So I say thank you for the music
For giving it to me*

[Live and let live]

Frase molt comuna però que en realitat s’aplica poc. Estimats lectors, els pocs que sou, us dono les gràcies per passar de tant en tant a llegir les quatre tonteries que escric al meu diari electrònic. Encara que no tingui massa pinta de diari personal, hi escric moltes de les preguntes o coses que em passen pel cap. Moments de confusió (abunden en excés), moments de nostàlgia, i moments de petita felicitat. Cal dir que mai és bo fer abús de la felicitat, i tampoc és bo fer abús de la infelicitat per cridar l'atenció. A vegades crec que tinc una vida força trista, però per suposat no és així, ja que sempre podria ser molt pitjor. Hi ha situacions que desconeixem, i encara que no les visquem al dia a dia hi són. Els meus principals maldecaps són emocionals, el menjar no és un tema que em pugui preocupar, si puc menjar i beure, en teoria, que més necessito? ja estic fent la meva funció; que al cap i a la fi és viure.

Viure: viu i deixa viure, un dels meus lemes oficials últimament, si em teniu agregada al Messenger ho podreu observar al meu trist nick. I és que he viscut circumstàncies que m'han fet adonar que cadascú ha de tenir la suficient maduresa com per preocupar-se de la seva pròpia vida, sense infligir a la dels altres buscant-ne els defectes superficials. Tothom en té de defectes i això és una veritat innegable. Al mateix temps és clar, tenim virtuts i ens creiem els senyors de l'univers per tenir-les. També som dolents i mostrem la nostra malícia als qui ens envolten en forma de petita destrucció indirecta. No és voluntari encara que ens ho sembli, simplement és una característica vital del nostre instint humà, criticar els fets dels altres quan segons el nostre criteri no són correctes. En fi, un consell que puc donar-vos a dia d'avui, és que intenteu viure al màxim la vostra vida; Al capdavall no deixa de ser única i no s'admeten devolucions un cop ets a l'altre barri...

Into the fire...

From the summer to the spring
From the mountain to the air
From Samaritan to sin
And it's waiting on the end...*

Memòries

Només cal veure com li brillen els ulls, sap que l'he comprat per ella. Sap que serà díficil recordar com s'escriu un record. Però no l'espanta, confia en que progressarà, i jo més que confiar-hi ho crec així. Amb il·lusió treu el paper que embolcalla el que serà fidel company de reixa, i vora l'ombra dels arbres o en la solitud del menjador, posarà tinta al passat i descobrirà que per uns instants és senzill tornar a la joventut, tornar a fer el primer petó; aquell ball, els farbalans, les passejades amb bicicleta, i recuperarà la màgia dels millors anys de la seva vida. Amb això, sóc una mica més feliç.

Ara, toca a esperar, però el fil i l'agulla ja hi són.

Mira endavant...

Pel teu bé, és important mirar endavant, sino, pots acabar estampat o estampada contra una valla com recordo que va passar-me ahir. Tot i que a tothom li pot passar, reconec que va ser una trompada força rídicula i absurda. La majoria de cops que caiem o ens fem mal és per causa de petites tonteries i les conseqüencies poden ser nefastes. Per exemple: Tinc unes ratllades a l'espatlla que semblen una càlida carícia del lobezno d'X-men, la barbeta amb un vermell similar a un "xupeton" el colze ple de puntets vermells i quan estiro el braç s'em tornen ratlles que s'esquerden. Un blau a la cadera del tamany d'un nespre i un parell d'esgarrinxades a la cama dreta. Total, feta un cromo.

Conclusió; No perdis de vista el camí, no miris paisatges quan ets aprop d'una valla, agafa un bici que no sigui desproporcionada respecte a tu, i no et pensis que per anar davant de tot seras més "guai".

La caiguda més estúpida i dolorosa de la meva vida, bé, sempre hi ha un primer cop ;)

El final del dia...

...

I arriba aquell punt on xoquen la muntanya i els últims raigs de sol, els núvols passen a color crema mentre els meus ulls es queden atrapats per la viva imatge; No hi ha tons més càlids, més bells que els d'una posta de sol. Colors que expressen la fi d’una manera molt dolça, un acabament suau, delicat, precís, un moment especial del qual en pots gaudir en companyia o sol. El millor de tot, però, és que saps que podràs veure’l una i altre vegada, sempre que vulguis a les acaballes del dia, serà allà esperant-te.

Després arriba la nit, la reina de la foscor, amiga i enemiga, on hi conviuen la por i el plaer... La nit és per desitjar-la: Bona nit. En teoria per dormir, tot i que és quan millor pots alleujar les teves ànsies festives. La nit t'omple de moments, "Recordes aquella nit?" És distreta: ens regala milers de llumetes i precioses brillen per tu. Brillen i et fan volar, és el punt de trobada dels amants, i es que diuen que estimar-se no és simplement mirar-se mútuament sinó mirar en la mateixa direcció.



Molt bona nit... siguis on siguis, busquis on busquis, em trobaràs allà, contemplant les pampallugues entre l’obscuritat...

mentre et dic a cau d'orella, molt Bona nit.

Requiem for a dream

Et consumeix i t’esgota, t’impedeix respirar. Comences a creure en la crueltat de l’esser humà, i els teus ulls veuen com la foscor dels tènues records s’aproxima, t’escanya i se t’enduu. No vols tornar a ser el mateix, i no vols ser tan dèbil ni estúpid per seguir creient en que tot millorarà. Però el temps és l'únic que juga amb la sort. On són totes les hores que has fet servir en dir que canviaries? On son totes les paraules que et juraven canviar? On son les espurnes de felicitat que arrossega la pròpia innocència?

Els somnis moren, les il·lusions se’n van. De tot s’apodera un final. No és res més que misèria humana, tristes llavors de soledat, cançons de nostàlgia, rosaris d'indiferència.

[Una pel·lícula d’imatges molt dures, però d’un fort missatge. La felicitat instantània pot ser l'infern a llarg termini...]

No hi caiguis...

Días grises

[Les veo merodear en la habitación, negros, sin alma. Me producen cierto asco pero a la vez amarga admiración, están por todas partes, avanzan lentamente moviendo a gran velocidad sus extremidades. El otro día cogí un papel y deposité uno de estos negros gusanos en él para apartarlo de mi camino; no era el primero, y si fuera un bicho menos crujiente y asqueroso lo pisaría. Aunque sean inofensivos, les miro de reojo como si tuviera miedo a la reacción talvez violenta que pudiese provocarles mi mirada despectiva. Sin embargo, continúan pacíficamente su camino y simplemente me molesta su agobiante presencia. ¿Por qué habrán aumentado en número esta primavera? Tal vez, porque se han acomodado a los días grises que últimamente gobiernan nuestra ajetreada vida. Estaría más que bien devolverle su típico papel a Junio y que nos refrescase la memoria con sus dulces mañanas y soleadas tardes. Echo de menos aquello de salir de casa sin jersey, lo de acabar el día sin pensar por qué hará tanto frío y por qué no para de llover...

La lluvia es pegadiza al estado de ánimo, abraza sus alegrías convirtiéndolas en tristes y monótonas horas. Ya mis oídos sólo oyen gotas caer por todas partes. No me apetece hacer nada e inmóvil me quedo embobada viendo por la ventana como algunos planes sencillos pero de lo más tentadores se van cantando bajo la lluvia...]

Demà últim dia de selectivitat, desitjeu-me sort, la necessitaré!

"We can forget the world with a little of music, sound of kisses and enjoying the moment. I need to come back there, where everything doesn't care so much, where I met you, my real dream"

Lost and Delirious

“Make me a willow cabin at your gate,

And call upon my soul within the house;

Write loyal cantons of contemned love,

And sing them loud even in the dead of night;

Halloo your name to the reverberate hills,

And make the babbling gossip of the air

Cry out 'Olivia!' O, you should not rest

Between the elements of air and earth,

But you should pity me.”

Shakespeare. “Twelfth Night”, Act I Scene V.

¿Alguna vez has tenido mucha sed, abres una botella de leche, dejas que se derrame en la boca y está, agria?

[L'amor ens pot perdre, delirar o embogir, ens pot fer arribar a canviar de tal manera que tot sembli completament absurd i insignificant, agonia, solitud, un drama dels millors que he vist.
M'ha deixat força sorpresa la veritat. Una pel·lícula que recomano. Que et fa veure que l'amor no té sexe, t'enamores de la persona la qual els teus ulls i el teu cor han escollit. Però fins a quin punt es poden trencar les esperances? Tot és efímer... No hi ha res per sempre i a vegades la solució no comporta un final feliç.]

**Estima, estima i oblida't del que diguin els altres. Enamora't i creix, no tinguis por, no s'ha de tenir por d'estimar, no s'ha de tenir por per res que creguis que valgui la pena. Si no ho fas, potser un dia te'n adonaràs que temps enrere era el moment que vas deixar escapar, el tenies a les mans com una ploma; lleugera, suau, delicada i va volar...

"Todas dais falsas ideas convencionales porque el amor, es. Y no hay nada en absoluto que puedas hacer para que desaparezca porque estamos aquí por eso. Es el punto más alto. Y una vez estamos ahí arriba, mirando hacia abajo a los demás, sigues ahí siempre. Porque si te movieras, te caerías. te caerías."

Axiiiis!

Va haver-hi una època en què esternudava més sovint. Esternuts petits, suaus, graciosos. D'aquells que fins i tot et fan sentir alleujada. Últimament en canvi, ja quasi bé no esternudo mai d'aquesta manera; ara són d’aquells que mai venen sols, tristos i pesats.

Vaig sentir fa temps que quan esternudaves era conseqüència del simple fet que algú pensava en tu en aquell precís moment. I a vegades, quan esternudo, em pregunto fins a quin punt és cert això que es diu. Fins i tot existeix una petita esperança creient que el meu "axis" ha estat intencionat per algú que espero.
Però aquesta minúscula fantastia reposa sota l'ombra de la fermesa de l'afirmació que és culpa de la maleïda pols. Encara que estaria bé que hi hagués un ximple que de tant en tant penses en mi i jo pogués tenir-ne la prova amb un d'aquest eixebuiros petits i discrets. Però em sembla que són coses poc probables, la vida no està feta per supersticions d'aquest tipus.

(Incís)

Tinc ganes de que sigui corpus, per veure els carrers plens flors i menjar-me un gelat amb tota la tranquilitat i pau del món a la plaça de Can Dachs amb un vestit de diumenge. Tinc ganes de que s'acabi d'una vegada aquest terrible segon de batxillerat, tinc moltes ganes de començar una nova etapa i obrir nous camins. Tinc ganes de començar de zero.

Some people live for the fortune
Some people live just for the fame
Some people live for the power, yeah
Some people live just to play the game
Some people think that the physical things
Define what's within
And I've been there before
But that life's a bore
So full of the superficial

[Chorus:]
Some people want it all
But I don't want nothing at all
If it ain't you baby
If I ain't got you baby
Some people want diamond rings
Some just want everything
But everything means nothing
If I ain't got you, Yeah

Some people search for a fountain
That promises forever young
Some people need three dozen roses
And that's the only way to prove you love them
Hand me the world on a silver platter
And what good would it be
With no one to share
With no one who truly cares for me

[Chorus:]
Some people want it all
But I don't want nothing at all
If it ain't you baby
If I ain't got you baby
Some people want diamond rings
Some just want everything
But everything means nothing
If I ain't got you, you, you
Some people want it all
But I don't want nothing at all
If it ain't you baby
If I ain't got you baby
Some people want diamond rings
Some just want everything
But everything means nothing
If I ain't got you, yeah


If I ain't got you with me baby
So nothing in this whole wide world don't mean a thing
If I ain't got you with me baby

Com m'agrada cantar-la... Tot significa res si no et tinc a tu...

Se alquila

Cajas de cartón, cinta aislante, olor a mueble vacío... Envuelve el alma recordándole que todo es pasado. Pasado que se lanza en el contenedor verde en forma de copas de cristal. Libros con olor a pasado, libretas apenas con ningún escrito y de hojas amarillentas. Vestidos, los que viste en alguna fotografía que duerme en lo hondo de un cajón. Cuentos, los leídos y los que sólo te gustaba ver los dibujitos. Papel de envolver, de coser. Alambre, tijeras, una escoba que barre el pasado. Licor cuarenta y tres para los dulces de otoño, desahuciado entre los agujeritos del grifo y todavía conservando olor a infancia de pastelitos y tardes de deberes con televisor incluido. Una mesa dónde tantas navidades había reposado el mantel con servilletas a juego y un sofá que se cubría de capas de ropa desteñida, se dejan caer ahora sin alma, sin vida, no hay nada en ellos pues ya no estarán en el lugar donde se les caracterizaba como tales. Al levantar la vista de la gravilla y ver las escaleras, he soñado que lo veía una vez más bajar después que yo tocara el timbre ansiosamente, o sin ganas; muy pocas veces me apetecía estar ahí, lo reconozco, pero por unos instantes he querido volver a creer que me abría la puerta con esos ojitos de paz, ojitos de días de otoño, invierno, de tardes de niñez.

Por ahora, presente, cambio, y ella es mi querida, y siempre será la casa de la estación, pensaré que el balcón de flores sigue siendo el más chillón cuando pase por delante, quizá ya no haya flores. Pero siempre será el numero once, siempre enviaré una postal des de mi corazón, como fue tradición en algún tiempo pasado.

Changes

Canvia, tot és efímer.
No ets la mateixa de fa cinc minuts,
i no serás la mateixa d'aqui cinc minuts més.

Les coses no són blanques o negres, ultimament faig servir aquesta frase més que el meu DNI, cosa fàcil de fet... Però vaja, el cas és que em sembla que és hora de dir que hi ha matisos.
Recordo que quan era més petita deia: ui, jo sóc molt bona nena, mai faré "tal cosa" però, han passat els anys i me n'adono que he fet més d'alguna cosa que no tenia prevista.

Ella per sort, tan li fa el que hagi fet o deixat de fer.

si sóc molt bona en mates o sóc molt dolenta,
tan li fa si m'he engreixat tres quilos o si els he perdut,
tan li fa si vaig despentinada o si porto roba lletja.
Ella en té prou en sentir-me dir alguna cosa,
per posar-se a remenar la cua d'aquella manera tan graciosa
No em jutja ni em classifica, m'aprecia perquè sap que sóc la Marta.
val sí, sé que es una comparació absurda, però a vegades m'agradaria
que se li donés menys importancia a què faig, sino més bé qui sóc.

Si la Duna fos una persona, em mataria per aquesta foto. Quina gossa més lluça siusplau... :)

L'albada

Amb les primeres espurnes del dia,
s'envà el començament d'una vesprada;
extermini de fulla caduca,
entre tons blavencs d'un càlida jornada,
essent fruit innat d'un tènue record,
i tot el temps present és nostre.

Amb els primers remors d'una ciutat en vaga,
resta desconeixença d'una vetllada ingrata;
Arxipèlag aïllat, miratge de vidre,
entre l'esguard inquiet d'una essència malvada,
pagant el preu de tenir l'infern a la consciència
i el cel aclaparant l’ànima feble.

Carpe diem...

Photograph

A cops, m’agrada mirar fotos que ronden pel meu ordinador. Quan les miro, n’hi ha que em fan recordar en quina situació em trobava en aquells moments. Hi ha coses que trobo tant a faltar, miro els ulls de la imatge i sé quins pensaments m’envaïen llavors. No t’ha passat mai que remenant antigues fotografies penses, ostres, com m’agradaria tornar enrere per reviure aquells dies, o aquell precís moment...

Hi ha fotografies i fotografies és clar, el típic somriure de “patata” em posa nerviosa, sembla que hagi estat creat per sentir-nos menys estúpids, tot i així queda la mar de falsificat. Més d’una vegada he somrigut sense tenir-ne ganes. Tornant al tema d’abans, el cas és que veig aquells ullets petits que miren l’objectiu dient alguna cosa amb la mirada, que des de sempre ha estat la meva fidel aliada (Del que no em surt amb paraules, s'hen encarrega ella mateixa).

M’agrada que les mirades continguin coses amagades, fa que una persona sigui més interessant i atractiva. Se t’emporta una mirada poderosa, et sents atrapat d’una mirada seductora, et fa riure una mirada alegre i sincera, ets sents segur amb una mirada cordial, t’angoixa una mirada desesperada... Tantes emocions i simplement és un sentit més...

He vist una fotografia, dos rostres, una somriure, una mirada, un món...
On l’espai i el temps passen a tenir una mínima importància, la companyia, les rialles, els amics, l’amor... Et fa sentir més viva que mai, t’agrada però al mateix temps t’espanta, tens por de perdre-ho i potser per això no vols arriscar-te a canviar el futur.

No vols que canviïn algunes coses, però tot van canviant, cada cop et veuràs diferent a les fotografies, t’entristiràs al veure que hi ha moments que no tornaràs a viure mai més, però et reconfortarà saber que encara et queden (si déu vol) molts altres instants que seran fotografiats. Respecte als vells moments, els que vas viure amb felicitat i alegria perduraran tant com vulguis a la teva memòria, i allà hi seran per sempre...

Photograph

(no photoshop)





[I just can say... You write excellent poetry to make me dream ]

Blue

Perquè sempre hi ha raons per seguir endevant i adonar-te que si t'encalles en alguna cosa, el temps la posarà a lloc i si no saltes la pedra avui, la saltaràs demà.

Perquè confio en que tot anirà bé, perquè si el camí es presenta costerut, sempre es poden obrir noves dreçeres que et conduiran allà on vulguis arribar.

Perquè ens hem d'alimentar de somnis i esperançes aprofitant cada minut, ja que el temps no para, segueix i segueix, no espera a ningú.

Señores saquen su agenda

Los que se sientan en las esquinas apenas leen la oración subordinada en función de complemento directo que aparece entre molestos brillos y recientes marcas de borrador. Nadie hace nada para que dejen de existir, simplemente forman parte de ella, culpable por ser verde y aburrida, y monótona, la única que veo cada día del mismo modo y todavía no había culpado.

Los que están al lado la ventana, tienen derecho a entretenerse unos pocos minutos viendo simplemente una abeja perfilar alguna nube a lo lejos... para luego formular ésas preguntas tan típicas de situaciones parecidas: ¿Qué hay más allá de las montañas cubiertas de polvo y murmurios de sed?. La vía del tren se difumina entre el amargo olor a tierra ansiosa de tardíos días de lluvia, los árboles elegantes y como les corresponde, muestran su timidez al no querer moverse demasiado hasta que un viento mal educado les hace bailar perdiendo la compostura. Los pájaros participan en este baile de modo que en la más alta rama descansan a veces para contemplar aquello donde no pueden llegar. En algunos días grises, todo se vuelve del mismo color y entonces se puede percibir la oscuridad que alumbra calles marchitas mientras los transeúntes se escoden bajo su paraguas.

¿Qué estará pasando en ese mismo instante en cualquier otro lugar? ¿Qué estarán haciendo aquellas personas que conoceré más adelante, y aquellas que nunca conoceré, qué hora será en algún país lejano que algún día visitaré?
Puedo sentir que hay miles de historias contándose en el mismo segundo que parpadeo, que nace una nueva vida en ese preciso momento o por el contrario una pérdida deja paso al ciclo vital. Cada uno se preocupa por vivir su vida... sin embargo es curioso porque una cierta melancolía hacia lo desconocido te invade entonces, y un sentimiento de tristeza te recurre el cuerpo recordándote lo minúsculo que representas para este mundo.

Entonces, zaz, das un pequeña sacudida a tu cabeza y vuelves a la sintaxis, después oirás: señores saquen la agenda, por lo que apuntaras algunos ejercicios que tal vez no te apetecerá hacer más tarde.

"El arte de la música es el que más cercano se halla de las lágrimas y los recuerdos."

Oscar Wilde

Com crear una dolça mentida...

Estimada Carolina:

Potser no t’agrada el nom que t'he triat, sincerament és el primer que m’ha vingut al cap, i a favor meu haig de dir que no hi ha cap mal amb què et diguis així.

Carolina estimada ha estat el primer que t’he dit, no és que t’estimi, tot i que potser si que t’estimo, no ho sé, era per anomenar-te d’alguna manera fent-te més pròxima a mi.

T’escric una carta en color vermell, com la sang, però no tinc pas intenció de donar algun missatge de cap mena com per exemple un suïcidi (si era aquets motiu de preocupació pots estar tranquil·la, que no és cap carta de comiat). És un escrit més, ni l’últim ni molt menys el primer, però, tot i la complexitat del contingut que pugui tenir la carta, puc afegir que tinc algunes coses a dir-te encara que no ho acabi de semblar.

Si t’hi fixes, depèn del grau de proximitat entre nosaltres i de com ets tu. Sí, potser t’hauria de crear una mica millor, ja saps, precisar. Què et sembla si et poso els cabells negres i llisos? No... no fa per un Carolina. Et veig castanya i arrissada amb els ulls verds i els llavis vermells igual que el color d’aquestes lletres. Tindràs sabor a adolescent en efervescència de sentiments, amb un jersei de coll alt verd com els teus ulls, i mentre llegeixes aquesta carta, tens un petit somriure entre els teus vermells llavis.

Ens imagines de petites gronxant-nos ben amunt al parc que hi ha al darrera de casa meva? Jo sí, ens veig fent grinyolar aquelles andròmines perquè fa anys que ningú les canvia. Però segueix sent el nostre indret preferit. No t’agrada que plogui i per això t’haig de dur sota el paraigües, perquè tu te’l deixes sempre a casa la teva àvia. És una bona dona, sobretot quan ens convida a pastissets de crema amb sucre glaç per sobre, delícies que es desfan a la boca mentre tu i jo ens mirem i traiem la llengua sense vergonya amb troçets de crema i sucre de gel.

Saps que et trobo a faltar, des de l’estiu que no et veig i enyoro les tardes que passàvem estirades vora la sorra amb ulleres de sol. Els estius sense tu no serien el mateix, no tindrien aquest sabor a granissat de maduixa, olor de crepes de xocolata, soroll de bicicletes rodant, tacte de sorra molla, imatges de postal...

T’agraeixo que hi hagis estat sempre, sobretot per llegir la meva carta, que per cert, és una mica contradictòria perquè les cartes se solen escriure quan estàs de vacances perduda entre el paradís i l’olor de coco entre els forats del nas. Però, com que les vacances les passem juntes Carolina, t’escric ara a finals de maig.

Siguis on siguis, no et preocupis per la resposta, crec que ja se més o menys que em voldràs dir...

En mi ventana brilla el sol

I sembla que s'acaba Setmana Santa, i sembla que sempre m'inspiro per escriure amb el final d'alguna cosa...

S'han acabat els dies de llevar-se tard, i de no saber què fer...

Però a veure, que tampoc és la fi del món, realment es pinta com a fet tràgic, i bé, la vida té moments de tot i es clar, ara per ara no serveix de res l'autolamentació.



Una cosa us puc dir, aquets dies m'he fet un tip de veure pel·licules, cares conegudes, i de jugar una mica fer el paperina i treure la Marta més indecisa de totes...
Ets més tímida que feta per encàrrec nena ;)
Però ets així i bé, en el fons no t'hi trobes tant malament.

Un resum d'aquestes vacances amb l'ajuda del terme "Molt", ja veureu que hi abunda molt ;)

Molt dormir, molt rascar-se la panxa, molt riure, molt veure pavos reals, molt menjar llaminadures, pipes, patates etc, molta mona, molts viatges en cotxe, molt desendreçar l'armari de roba, moltes caminades, molta aigua, molt cantar, moltes fotos, molta música, moltes ganes de veure'l, moltes mirades, nervis, més d'un crit eufòric...

Es que són moltes coses!


Podeu escoltar la cançó mentre llegiu el text, el problema es que probablement haureu llegit el text abans de veure aquest missatge...



M'agrada, molt.

Quatre pupil·les

Una ciutat, posem-li Barcelona, un lloc concret, posem-li primer el portal de l'Àngel. Un moment del dia, les 5?

Sí, jo estava repenjada a una paret blanca, nerviosa, volent mirar a algun lloc però sense acabar de veure res, inclinant el cap sobre la pila de samarretes per 9.90 €. De cop, aixeco la vista i el veig, una mà aixecada i un bot al cor.

Dos petons, hola què tal i el món torna a somriure. La botiga deixa de ser una muntanya de roba, la Marta deixa la seva serenitat i es prova ulleres de sol mentre espera una mirada d’aprovació i admiració. No la tindrà fins al cap d'una estona, quan entre els espectadors posicionats en semicercle veient com ballarins fan salts mortals, la noia només veurà cames fent volteretes i un mà passarà per sobre l’espatlla i per uns segons xocaran quatre pupil·les fixes però espantadisses. Ho veus bé?

Qualsevol excusa sembla estar pensada per dir alguna frase ridícula, els llavis es col·loquen d’aquella manera tan estúpida, els clotets a les galtes i una mà arrosega un ble de cabells darrera l'orella.

Uns minuts més tard, la multitud passarà a desaparèixer i les rambles passaran a ser els camps elisis, lloc d'ensomni; les llums dels semàfors, edificis i cotxes t’hipnotitzaran i el soroll de fons serà l'improvitzada banda sonora.

I ets sents una nena tonta, però tonta de debò...

Qüestió de teules

La persiana s'acaba de trencar, veig entre les escletxes de plàstic el verdet passat a negre, les teules s'han cobert del roig envellit, però no m'espanta i avanço seient a la més perillosa de les puntes. Quasi no en fa por; em col·loco bocaterrosa i trec minuciosament el cap, les mans cadascuna en una teula. De cop i volta, m'entra un pànic terrible, però alhora m'encanta la sensació així que trec una mica més el cap fins al coll, llavors les espatlles i finalment em quedo amb mig tronc penjant. Els cabells em voleien i la sang m'està pujant al cap, ho noto perquè tot el meu cos està perdent força, per uns instants em marejo i perdo el control, llavors les mans es deixen anar de les teules i el meu cos com un sac de patates cau en picat, però jo no tinc aquesta sensació, em sento lleugera com una ploma i fins i tot allargo els braços i les cames mentre la samarreta de color vermell repica entre els meus braços. Els ulls tancats i la boca entreoberta, llavors,


llavors em criden per sopar i baixo de la terrassa, home, hauria estat bé llençar-me de debò no?
La diferencia estaria en que no us ho podria explicar.



---------------------]


Ens veiem aviat

"Te lo dije..."

Cuantas veces has oído esta maldita frase...

Miras a través del cristal manchado sin fijar la mirada en ningún lugar concreto, buscas entre el el aire, tal vez los pájaros... Buscas algo que dé un poco de sentido a todo lo que tienes delante.
Miras esos labios vacíos que están advirtiéndote algo pero no te enteras mucho, sigues pensado qué hacen ahí ese conjunto de dientes poco blancos y que dicen palabras sin sonido en tu mente.

Entonces, ¿por qué no soy capaz de levantarme de esa "pip" silla i decirle a esa "pip" pesada que me deje tranquila de una "pip"vez...?
Pues mírenme señores, sentada como una "pip" imbécil con los ojos caídos y removiendo en mis entrañas la rabia y la impotencia.

Después te tranquilizas, y piensas: has echo bien, porque "la perjudicada hubieras sido tú."

Hay tantos motivos por los que callar y permanecer en silencio, como un cordero más. Sólo me basta la idea de seguir esperando a que llegue el día en que pueda salir por esa puerta y no volver nunca jamás.

[Dejaras muchas cosas atrás y lo sabes, porque has vivido muchos momentos buenos entre esas grises paredes aunque cueste reconocerlo. Pero no lo echaras de menos, porque en tu supuesto y esperado ultimo año, se ha creado dentro de ti un sentimiento de odio tan profundo que es imposible desvanecer por muchos recuerdos que hayan. Te retuerce el asco que sientes y lo poco que aprecias tu vida estudiantil, y siempre esa vocecita de culpa, "podrías haber estudiado más, podrías haber sido más constante, podrías haber sido más aplicada..." por eso también supongo que me dejo vencer por el silencio...]

Un, dos, tres... ¿aprovada?
Cuestión de suerte ;)