Et consumeix i t’esgota, t’impedeix respirar. Comences a creure en la crueltat de l’esser humà, i els teus ulls veuen com la foscor dels tènues records s’aproxima, t’escanya i se t’enduu. No vols tornar a ser el mateix, i no vols ser tan dèbil ni estúpid per seguir creient en que tot millorarà. Però el temps és l'únic que juga amb la sort. On són totes les hores que has fet servir en dir que canviaries? On son totes les paraules que et juraven canviar? On son les espurnes de felicitat que arrossega la pròpia innocència?
Els somnis moren, les il·lusions se’n van. De tot s’apodera un final. No és res més que misèria humana, tristes llavors de soledat, cançons de nostàlgia, rosaris d'indiferència.
[Una pel·lícula d’imatges molt dures, però d’un fort missatge. La felicitat instantània pot ser l'infern a llarg termini...]
No hi caiguis...