Bon NadaL!!!

Desitjar unes bones festes als baixos, als alts, als simpàtics, antipàtics, als generosos o avars, als feliços, als amargats... Tothom queda al·ludit vaja... Desitjar un Bon Nadal a cada persona i família d'arreu del món.

Cada llumeta de l'arbre de Nadal és un de nosaltres, i hem de cuidar que aquesta claror segueixi encesa i viva, l'arbre llavors, sempre estarà radiant.



Punt i apart, ahir va ser genial... Sencillament us estimo moltíssim noies... i noi... :) Gràcies a tots els que vau venir, vaig adonarme'n que hi ereu tots els importants, i que sense l'amistat no som res... Estic feliç perquè sento que sou de debò, dels que duren :) Els regals em van encantar... Però trobar-vos allà va ser el millor!
M'ha fet gràcia la comparació que ha fet la Júlia de jo i un nen que passa per sota un túnel, la veritat es que em vaig quedar molt parada sense saber reaccionar quan el vaig veure...
La única cosa que puc dir d'això és GRÀCIES !

Demà Pastorets... una mica de nervis hi són, però se'n van perquè ho farem molt bé!

Un petonàs a totes les persones que estimo i m'estimen :)

BON NADAL!!!!!!!!

"Estimar"

Aquesta tarda, m'he connectat al messenger, i he vist un nick el qual m'ha fet pensar una cosa: Com de fàcil n'és dir t'estimo. Molta gent coneix algú i ja li diu aquesta màgica paraula. Realment amb un mes es pot dir t'estimo? Probablement dir-ho sí que es pot, evidentment no està prohibit, ara, el sentiment és verdader? Probablement no.

Per dir-li a algú t'estimo, hi ha d'haver-hi, segons el meu criteri, un cert i llarg temps recorregut entre les dues persones. Un mes, dos mesos, tres, diria que no són suficients...
Per dir-li a algú t'estimo has de sentir que coneixes aquella persona com el palmell de la teva mà, has de sentir dins teu que quan veus aquella persona una càlida sensació t'envaeix.

La paraula Estimar avui en dia s'utilitza tant com anar a comprar el pà, i veus que realment està perdent el seu veritable valor. Estimar és un terme força genèric, existeixen a més a més, moltes maneres diverses d'estimar. Jo no estimo de la mateixa manera a la meva mare que a la meva millor amiga, les estimo a les dues però de manera diferent.

D'altre banda, també se'n diuen d'altres de ximpleries, com per exemple "junts per sempre" o "no sé que faria sense tu" . Com pots dir que estaràs sempre amb algú? potser t'hauries de plantejar de viure el present i si hi ha un futur amb aquella persona doncs perfecte, però molts cops aquests que es posen junts per sempre ho deixen córrer al cap de poc. Respecte al no sé què faria sense tu, doncs faries el mateix que feies quan no coneixies o no estaves amb aquella persona, així de senzill.

És curiós com vivim en un societat on es diuen moltes coses sense pensar-les en realitat. Per mi, el veritable amor és aquella parella d'avis, asseguts en un banc d'un parc, en silenci però agafats de la mà, que han passat moltes experiències junts, es coneixen l'un a l'altre fins als seus íntims secrets, i han aguantat una pila d'anys junts...

Amor és saber estimar sense necessitat de demostrar-ho a ningú, és sentir papallones "al principi" i voler viure al costat d'aquella persona "després". És mirar-se als ulls i saber transmetre qualsevol cosa, és gaudir d'un silenci sense sentir-te incòmode... És sentir que realment ella complementa el teu jo.

Gràcies als meus complements jo sóc qui sóc. Les persones que m'estimen m'ajuden a desenvolupar-me cada dia una mica més i a descriure'm a mi mateixa.

Una mirada ho diu tot.

And so it is...

Sí, em deixo vèncer... callaré i posaré un vídeo.

**Ten cuidado querida, tus palabras reflejan amargura... P&P




Pretenia dir unes frases que podríen traumatizar alguna pija atontada, però que vegi un video millor, que vegi com avança la nostra societat encegada de prejudicis i falsos prototips...





Cada vegada hi ha més coses que et fan sentir més petita i insignificant...

Pensar con las botas puestas

Te enredas entre los hilos pegajosos de una telaraña... Parece menos doloroso y dramático si le llamamos "amor". Permaneces ahí, quieta y silenciosa, cada vez más enganchada pero con tus dudas de querer escapar. Libertad, que astuta amiga que siempre quiere ser la protagonista... Un poco egocéntrica y todo diría yo; Siempre está en primer plano, siempre tiene uno de los papeles principales (y en mi obra, también).

...

Cuando caminas sola al lado de un canal de agua, ten por seguro que tu mente tramará un plan, el típico plan de darle vueltas a tu vida y encontrarle pequeños defectos. Ten por seguro que no encontrarás una respuesta que te garantice acabar con esos pensamientos. Preguntas que ya te habías preguntado, ha pasado el tiempo y siguen todavía vagando por los senderos de tu cabeza.

Miras el suelo y ves como un pie avanza delante del otro, y pequeñas piedrecillas se mueven con tu paso inconsciente. Tu abrigo cumple apenas su función, porqué tienes frío igualmente. El pañuelo de color marfil se tambalea de tu delicado cuello. Buscas la mirada de los vacíos transeúntes que no conoces pero por segundos adivinas su intención. A veces te sueltan algún codazo que produce una cierta rabia hacia lo desconocido (Aunque eso sólo pasa en la multitud de la ciudad)

Si caminas acompañada, a veces sientes la misma soledad... Llegando a la conclusión que un alguien no siempre hace la compañía. Con eso, prestas menos atención a tu desatendida presencia, y te aproximas a su brazo.

*Dos figuras se apresuran en la negra noche porqué se hielan el cuerpo, dos figuras en silencio, pero entre soplos de frío se van perdiendo en la oscuridad.

Que precioso estaba mi jardín de colores otoñales...

Pasen y lean...

Dispongo de quince minutos para escribir un texto que todavía ni siquiera he compuesto. Quince minutos para plasmar mi estado de ánimo con algún argumento diferente según convenga, defendido hasta la muerte, porqué los ideales deben ser sagrados.
Dispongo de un teclado, un ratón, una pantalla y unos 10.000 sujetos más dentro del disco duro de mi ordenador que no sé ni para qué sirven, curioso ¿no? Estamos rodeados de artilugios que nos acompañan día a día y desconocemos su interior. Eso mismo ocurre también a veces con la personas, ¿verdad?

Como decía, debo renovar este blog porque quiero que cuando leas esto, te identifiques con el texto y pienses por un segundo que tu eres yo, y que eres tu quién lo está escribiendo todo. Parece una propuesta sumamente rara ¿no? Es tan extraño que parece imposible. Pero habrás oído muchas veces en tu vida, que nada es imposible, excepto claro, vivir eternamente.

Es bueno desconocer algunas cosas y pensar que nuestro alrededor es el mundo entero pero, déjame desvelarte que aun hay mucho más… Más de lo que crees, más de lo que tu mente puede recrear. ¿Te crees importante? ¿Crees que el mundo solo gira para ti? Si piensas eso, es que desconoces, crees que sabes mucho, pero nunca es suficiente para saberlo todo. (Espero que nunca nadie intente esa locura, o acabará por volverse loco)

Quedan cuatro minutos, aprovecho por mencionar que todo esto va referido a ti, a mí, a esos y aquellos… y que el ser humano está hecho de barro egocéntrico, fíjate que hasta un Dios creó, sólo para pedirle a alguien que proteja lo que nosotros mismos no podemos proteger, los hombres su propia historia han contado, siempre contamos nuestras historias, de este modo damos valor al presente, bonito es decir que nuestros recuerdos nos hacen apreciar y entender lo que estamos viviendo ahora.

Dos minutos para despedirme y colgar este puñetero articulo, no me da tiempo a mejorarlo, mi deber estudiantil me reclama, si a alguien no le parece bien mi escrito que me lo haga saber de inmediato, aunque añado que cambiarlo no será posible, porque me gusta, y nuestros ideales son sagrados. ¿Recuerdas?

Au revoir!

Ángeles

Qué frío ¿verdad? Llevo días pensando que el invierno ha llegado un poco antes. Y para mí, mucho más antes. El otro día me caí, curiosamente unos pequeños angelitos me prestaron sus alas, porqué las mías se habían averiado durante el viaje en tren: Veía por la ventana imágenes pasadas pero más presentes que nunca, todas esas historias pasaban más rápido que la velocidad del propio tren, dentro de mí, se generaban sensaciones de rencorosa melancolía.

Esa mañana estuviste bien pero no, “muy” bien. Subiste al llegar a la estación, a pie, con la esperanza de llegar a casa y encontrarte un mensaje en el contestador, o bueno, sin rendirte llamaste tu, pero no obtuviste respuesta. Con las prisas olvidaste dejar las penas en casa, y pasaste una tarde rodeada de gente pero sintiéndote más sola que nunca, al llegar a casa de nuevo, no pudiste más: Sentías las mejillas ardientes, ojos soñolientos, rodillas temblorosas, puños apretados… rabia, impotencia, tristeza, nada es suficiente para describirlo cuando uno se siente así.

Después no sabías que hacer, ¿quién puede ayudarte cuando estas así? Nadie, por mucho que te digan, nadie lo sabe, porqué no están dentro de ti. Es cierto que hay situaciones muy parecidas, pero nunca son iguales. Esa vez, por suerte, no fuiste tan orgullosa de reservarte tus tonterías, alguien estaba ahí para darte soporte y levantar tu pésimo estado de ánimo. Gracias a eso, te diste cuenta que debías dejar de atormentarte, saliste y fuiste otra, alegre y feliz, mostrándote nueva en un intento de convivir entre mis preciadas compañías, ellas me dieron el soplo final para hacer funcionar mis débiles alas. Creedme, gracias a algo que llamamos <amigos> fue todo a mejor.
Todo les debo, puesto que recibo dosis extras de pequeña felicidad y nada me han pedido a cambio. Su secreto es fácil, disponen de unos sobrecitos, cuando detectan un bajo estado de ánimo, solo tienen que echarme por encima los brillantes polvos mágicos. ¡Funciona al instante!

De este modo, el invierno parece menos frío ¿verdad?

Ah por cierto, comprobado, sí existen los ángeles.

Ànsia...

Sóc com la nena petita que mira per la finestra un dia de pluja esperant sortir a jugar.
Sóc com l'avi enclausurat que espera que la familia el vingui a veure.
Sóc com la flor assecada que ansia l'aigua de vida.
Sóc com l'oreneta que vol emigrar a un altre país però encara no fa prou calor.
Sóc com l'immigrant que reclama els seus papers per poder viure tranquil.

Necessito a grans trets l'arribada del moment que porto esperant des de fa molt de temps.

Vull retrobar el minut de felicitat que s'obté en aconseguir alguna cosa que portes desitjant molt de temps.

Tots els sentiments que recullen la nena petita, l'avi enclausurat, la flor assecada, la oreneta emigrant i el mateix immigrant són de llibertat.
Una llibertat que els obre les portres per ser feliços, no volen grans coses, no es mereixen grans virtuts...
Vull notar que aquest moment que esperen amb impaciència arribarà... Valdrà la pena haver retingut tristesa...
Moltes coses esperem, i algun dia es veuran realitzades.
Només cal tenir paciència i bon humor.

[...]

Avui m'han dit que no tinc sentit de l'humor, jo he contestat que no em coneix qui digui això.
Que sigui negativa, no vol dir que no tingui habilitats per sortir-me'n de les circumstàncies negatives d'una manera divertida.

Recordo un dia, arribavem tard a l'aeroport, i era per culpa meva, semblava que hi havia estona de caravanna, i em van dir: Ho veus, per culpa teva mira què ens ha passat per sortir tard de casa...
Jo vaig contestar: Bé, així segur que un radar no ens fa cap fotu...



Bona nit!



Per cert, mai no aprofito la ocasió per esmentar una certa persona que aquests dies està jugant descaradament amb el meu cor.

Aprofito ara per dir-li que l'estimo.

Conclusions

Conclusió d'un cap de setmana esbojarrat?

Tinc engines. (suaus però engines)


Si, em fa mal el coll. Estava esperant que arribés el moment ideal, i tampoc no va ser desorbitat. Ni era un dels millors dies de la meva vida, ni un dels millors de les seves.

Tinc la sensació que visc en un període on francament, hi ha poques coses que ens facin il·lusió. Clar, estem acostumats a viure en una societat que ho té tot a l'abast, i no aprecia les petites coses.

Dono gràcies de ser com sóc i de pertànyer a on em toca, però necesitem tractar una mica millor el nostre entorn, i donar més valor a les coses que en envolten perquè pot ser que algun dia ja sigui massa tard per demostrar l'afecte que els volies donar.

Una mica d'afecte per la meva afició preferida,

el teatre.

So far away...

Hi ha tantes coses que queden lluny, que fa temps que han passat i cada cop s'allunyen més de mi...
Nostàlgia inevitable pels mils de llocs on no tornaré a estar mai més, nostàlgia pels mils de moments que no tornaré a viure mai més.
Ja són part d'un passat, i el passat és irrecuperable.

Avui fent els dolços panellets de xocolata i de pinyons he recordat una part de la meva infància:
Uns quants anys enrere, casa els meus àvis, sortia d'esport escolar i anava a berenar allà. Cap a aquests dies, i la meva àvia ja tenia la massa dels panellets reposant sobre el marbre fred i gris de la cuina, jo hi ficava el dit d'amagat, i amb un somriure pícard saborejava la primera pinzellada de la tardor.
L'endemà, ja estaven cuïts i la meva àvia els guardava dalt d'un armari del menjador entre safates platejades.
Cada tarda que passava allà n'agafava un i estava deliciós! En aquells moments era la nena més feliç i la causa n'eren uns simples panellets. Però jo sé que el que em feia feliç era tot el que m'envoltava, tot i que en aquells moments no ho sabia veure tant bé. Vivia el moment i ja està...


Les coses canvien, les persones canvien i tot canvia...
Però l'escència d'aquells moments quedarà per sempre gravada a la meva memòria.

Vall d'Aran, nadal del 2005.

Una canço bonissima dels Dire Straits que em fa pensar que la distància és relativa; Que no la fan els quilòmetres, sinó les persones.
Gràcies al meu pare aquesta cançó també és un record d'infància, d'adolescència i dels nostres viatges amb cotxe.

So far away...

FeLiCiTaTs JúLiA!!!!!!!!

Ara mateix són exactament les 00:03, i per tant avui estem a dia 27 d'octubre del 2007.
Dia en què vas néixer Júlia. I per mi, un fet que agraeixo de debò.
Té dit moltes vegades paraules boniques i t'he expresat moltes vegades com t'estimo.
Altres en canvi, l'he cagat i he fet tonteries que no t'han agradat.
Per la part que em toca, sé tot això que et molesta, i sé que et molesta que avui no estigui amb tu a Karibú.
Sé que et sentiràs decepcionada i et plantejaras quin tipus d'amiga sóc, pero de debò, i per favor no em jutgis. No vulguis creure que no m'importes i que et substitueixo per altres coses.
La veritat reconec que la solució proposada no és la millor del món, però jo vull estar bé amb tothom.
Vull fer-te sentir molt especial en el teu dia, però aquest any serà un dia després si tu em permets. I no per això serà diferent o menys especial.
Jo vull que siguis feliç i sé que amb mi o sense mi ho seras a Karibú, ja que no és precisament el lloc exacte per a que dues amigues facin més gran el llaç que les uneix.
Jo amb tu estic bé tan si és al bar de la plaça com a casa teva com a la biblioteca... No ho sé, per una part la meva persona no és que se senti genial amb la decisió de no venir, però em trobo una mica acorralada, i com altres vegades, et demano que no em presionis.

He llegit al teu blog tot el que has escrit, i et seré sincera, per un moment he sentit tristesa perquè veia que comentaves lo bé que t'havia anat al día amb les amigues de Vic i la Garbiñé, i he sentit que potser jo no t'havia ofert tant com elles han fet.
I la veritat em sap greu.
Sé que per tu avui és un dia molt important en el que passaras a ser un any més gran, i penso trucar-te i diumenge et vull veure per menjar-te a petons i abraçades!

Vull que aquest any, sigui millor que l'anterior, bàsicament perquè sempre s'ha de demanar.
Vull que aquest any visquem moltes experiències recordant es clar, les anteriors. No sentint nostàlgia, sinó com a algun tresor que tenim ben guardat. Un joier que obrim de tant en tant per veure-hi els nostres collarets preferits.
Vull dir-te també que respecte als 16 anys, estic segura que no els oblidarem mai, tan tu com jo, perquè (encara que jo no els hagi acabat) puc dir que han estat increïbles, i per tu més sweets que mai. Crec que no podem trobar un adjectiu que defineixi millor els teus setze anys.
I he estat amb tu, i sempre hi seré. Potser el dia just del teu aniversari no, però el següent si, i l'altre i l'altre... i bé eternament ( si tu vols es clar)
Val a dir, que les promeses s'han de cumplir, i a tu ni se t'acudeixi separar-te de mi eh?
Doncs bé, volia dedicar-te el blog d'avui només i exclusivament a tu.

Tu, tu i tu, la meva millor amiga i la persona amb la qual he confiat més des de sempre.
I espero confiar-hi per sempre més.



T'estimo Júlia!

MOLTES FELICITATS!!!!

Ficción o realidad, tu decides

Si crees que lo que me vas a decir es mejor que el silencio, no digas nada. Mi gran estupidez humana es llegar a creer que vivo en una dulce burbujita: "a veces saco la mano y me hielo los dedos."

Definitivamente si hay estupidez humana es porqué tenía que existir algo que diera respuesta a nuestras absurdas conclusiones y absurdos hechos.

Temo más que nada escuchar esa mala noticia. No por favor, si es mala, guárdatela, quédate tu con tus remordimientos; Dime que tienes otras cosas que hacer, dime que vas a dar un paseo...
Pero no me digas nunca la verdad, engáñame,
engáñame tanto como puedas.
Déjame a mi i a mi felicidad convivir juntas y en armonía.

Si no me quieres, dime que me vas a querer siempre.
Si me odias, dime que no te importa pasar los días conmigo.
Si me critícas, hazlo a mis espaldas y que yo nunca lo sepa.

Todo, todo menos las verdad. Una sola verdad puede llegar a doler mucho más que mil mentiras, de eso no me cabe duda: Hay verdades que matan.

Déjame vivir en mi ficción, déjame imaginar que todo es perfecto, déjame envolver mi realidad con blandos mantos que cubren mi delicado espíritu.

Dime que siempre va a ser así, como dos cachorillos pequeños e inefensos,
dime que este juego no va a perder la inocencia.

Porqué asi es mi realidad.

Propera parada...

La vida es pot comparar amb tantes coses, per exemple es pot comparar amb un tren:

Una sortida i una arribada, entre mig parades, i algunes més agradables que d'altres.

Tu tries la direcció on vols anar, tu tries la destinació.

Tu decideixes a quines parades baixes, a quines puges...

Observes els paisatges, que poden ser molts diferents depenen de la zona on t'hagis volgut dirigir.
Un tren que només passa un cop i no t'espera, o l'agafes o el perds...






La vida també es comparable als carrers d'una ciutat, per exemple els carrers de Sant Francisco.

Carrers que pugen, i llavors baixen; Desnivells a tot arreu.

Ja pots estar flotant un dia, com un altre morin-te de fàstic.

És el que passa quan no controles les emocions, i decideixes viure de la il·lusió...
L'amor és el pitjor verí contra el control.

L'amor ho descontrola tot, et deixa K.O.

L'amor és una cosa tan summament complicada, que no està feta perquè un ser humà pugui dominar-la.

Tu domines a qui estimar i a qui no?

Tu domines el que sents per algú?

Tu pots decidir quan començaràs o deixaràs d'estimar?

Tu pots evitar enamorar-te?

Jo no, ni ho trio, ni ho puc decidir, ni ho puc evitar, em deixo portar, i qui sap, potser la propera parada serà als Camps Elisis de Paris.

Feia temps que no escrivia alguna cosa tonta al blog, ja tocava no?

El buscador

¿Te importa que cierre los ojos un momento?
Necesito dormir, desaparecer entre blandos sueños y volver donde fui feliz.
El tiempo que cuenta, es aquél que parte de nuestros instantes dorados.

[...]

Ésta es la historia de un hombre a quién yo definiría como un buscador...
Un buscador es alguien que busca; no necesariamente alguien que encuentra.
Tampoco es alguien que, necesariamente sabe lo que está buscando, es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda.

Un día, el buscador sintió que debía ir a la ciudad de Kammir. Y así fue, lo dejó todo para marcharse a ese extraño lugar.
Un poco antes de llegar a la ciudad, vio un pequeño monte cubierto de un verde maravilloso, donde habían unos bellos árboles, lindos pájaros y frescas flores. Mientras andaba por ese precioso paisaje, fijó la mirada en una de las rocas dispersas que habían entre la hierba y no tardó en darse cuenta que estaba en un cementerio.
Leyó en una de las tumbas la siguiente inscripción:

Abdul Tareg, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días.

Sorprendido, siguió más adelante:

Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses, y 3 semanas

Leyó piedra a piedra y le pareció terrible que todas las inscripciones no sobrepasaban apenas los 10 años de edad.

El cuidador del cementerio pasaba justamente por ahí cuando vio al buscador sentado con los ojos llenos de lágrimas.
Entonces el cuidador le preguntó si lloraba por algún familiar.
El chico le dijo que no, y pidió al cuidador qué terrible maldición había en ese pueblo que murieran tantos niños.

El anciano sonrió y le dijo:
-Quédese tranquilo, en este pueblo no hay ninguna maldición. Es solo que hay una vieja costumbre: Cuando un niño cumple los 15 años sus padres le regalan una pequeña liberta como la que tengo yo colgada al cuello, para que anote en ella cada vez que disfrute algo, con el tiempo que haya durado dicha felicidad.

A la izquierda qué es lo que disfrutó,
A la derecha cuando duró lo disfrutado.

Cuando alguien muere, tenemos la costumbre de coger la liberta y sumar el total de tiempo que ha disfrutado para escribirlo en su tumba.

Porque ese es para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido.



*Fin de la historia*



Los cuentos pueden ser muy útiles en situaciones que necesitamos desesperadamente una moraleja.

Bewitched for a dream*

Al entrar per la porta, he notat que estava feta per allò.
Ser actriu un somni llunyà, un somni que es veu difícil, però avui he vist clarament que per molta feina, esforç o dedicació que pugui comportar, jo vull arribar a ser una bona actriu.

Sentia que el meu món era allà, sentia fascinació per aquelles persones darrere el micròfon, era com fondre's en un èxtasi de plaer. Era notar una gran emoció per dins, una harmonia amb mi mateixa com mai, en aquella sala no hi corria el temps, ni les obligacions, ni les necessitats... aillada de tot i difrutant del moment.
Milers de pel·licules s'hi han doblat, segon per segon, minut per minut s'han anat perfeccionant amb la meravellosa feina de grans professionals.
M'he trobat amb alguns actors de doblatge, i jo volia ser com ells, jo volia entar per la porta de l'estudi de doblatge com una actriu més, volia sentir-me com a casa.
I el millor ha estat saber que no és una meta impossible.


Sembla mentida com una simple veu és capaç d'enamorar, de fer plorar, de fer riure...
Una simple veu et pot fer creure que la Julia Roberts parla català. Una simple veu et pot dir allò que vols sentir, i es que estas feta per ser feliç, i per a tu ser feliç és treballar del que t'agrada.



Gràcies Júlia per acompanyar-me en una dia tan important per mi, i per no deixar-me sola, t'estic molt agraïda. M'encanta que hagis sigut tu la persona que ha estat al meu costat quan he entrat per primera vegada a l'estudi de doblatge, sé que tu també has sentit més fascinació per aquest món, i sé que compartim un somni molt semblant, i em fa feliç que sigui així perquè això vol dir que els nostres camins avançaran entrallaçats.
T'estimo moltíssim!







Embruixada per un desig...*

Hopes and fears

Com tot ésser humà, jo també tinc esperançes i pors...

Tinc l'esperança de viure el temps suficient per arribar a entendre la meva persona. La cual és la més complicada que conec.

Tinc la por de perdre les persones que mes estimo d'aquest món.



Eh, pero que les esperançes superin les pors ok?


Aquest cap de setmana, ha estat extrany.
Pensava que disfrutaria derrotant l'enemic.. però resulta que l'enemic m'ha derrotat a mi...
Com una estúpida, em veig atrapada en el caos que jo mateixa m'he format.
Quantes vegades m'haig de complicar les coses quan no ho són?
Per què tendeixo a escollir el camí dificil?
Ens agrada, arribo a la conclusió que complicar-nos la vida ens agrada.


La cançó que poso a continuació és d'un dels meus grups preferits.
Podria ser que també fossim extranys...
Sembla que siguem el centre d'atenció, i som completament desconeguts...

Leyes de Murphy

Adoro las leyes de Murphy, siempre tienen razón... Fijaos en cuántas contradicciones que surgen en nuestra vida. Evidentemente no son cosas casuales, es todo basado en una simple verdad, leyes de la negatividad:

-Cogerá el telefono justo a tiempo para oír como cuelga quién llamaba.

-Los que viven más cerca, lleguan más tarde.

-Siempre se tarda más yendo que volviendo.

-El carril lento en el que estaba parado tanto tiempo, empezará a moverse cuando se haya cambiado a otro carril.

-Si le gusta una prenda de ropa, no tendrán su talla.

-Decir que harás algo más adelante equivale a decir que no lo harás.

-Nada sale tal y como está previsto.

-Siempre es culpa del compañero.

-Cuando el gato se termine de dormir en tu falda, y parezca especialmente

adorable y satisfecho, te entrarán ganas de ir al baño.

-No apuestes nunca por un perdedor pensando en que su suerte va a cambiar.

-La velocidad del viento aumentará directamente según el coste del peinado.

-Cualquier cosa que empieza bién, acaba mal.

-Cuando intentes demostrar a alguién que una máquina no funciona, funcionará.

-Las oportunidades siempre aparecen en el momento más inoportuno.

-Nunca te escucha nadie, hasta que te equivocas.

-El que ríe el último, es que no ha entendido el chiste.

-La luz del final del túnel, es la luz del tren que viene de frente.

-El libro más importante para completar tu trabajo habrá desaparecido de la biblioteca. Si por casualidad lo encontrases, seguro que faltaría la página más importante.

-Las pilas de la calculadora, que te han durado todo el curso, se acabarán a la mitad del exámen final de matemáticas.

-El taquillero más lento está situado en la taquilla del tren más rápido.

-Cuando te cortes las uñas, descubrirás, al cabo de una hora, que te hubiesen sido muy útiles.

-El grado de dureza de la mantequilla es inversamente proporcional a la del pan.

-Si un asunto requiere toda tu atención, se producirá cuando estés en la luna.

Sin duda, algunas son buenísimas. Aunque hayan muchas más, he escojido estas.Que me parecen muy interesantes y seguro que esto nos ha pasado a todos.

A quién no se le ha caído una tostada al suelo por el lado en el qué estaba la mermelada?

Injusta humanitat!

Uns tant, i els altres tant poc...
Uns es moren de gana i altres llençen el menjar...
Uns exploten i altres són explotats...

Ens ho estem carregant tot, els boscos, els mars, els oceans, els animals...! I com dic, els únics culpables som nosaltres.
Som nosaltres els que hem creat un món injust, on hi ha gent discriminada, on hi ha gent amb poder que s'aprofita dels altres. Si, moltes religions que diuen tots els mèrits de cadascuna i que aparenten bondat i fe. Però mira quantes esglésies recobertes d'or hi al món. Quantes esglésis ajuden realment als pobres? Que donin aquests diners a les persones que ho necessiten, en comptes de crear tans luxes i grandeses!
És l'església una que recull medalles però de les principals culpables que al món hi hagin tantes diferències socials. Qui va crear la inquisició que matava i jutjava a milers d'innocents?

[...]

Som nosaltres els que ajudem a que cada dia hi hagin més espècies de plantes i animals en perill d'extinció, i no són precisament espècies extranyes o exòtiques, sinó ben properes com ara el Lynx ibèric, que en queden molt pocs exemplars en tota Espanya (l'únic habitat on viuen aquests felins)

I què ho provoca? La contaminació. Un tema aborrit però tan pròxim com la nit al dia. Si jo reciclo, si tu recicles, si ell recicla, no n'hi ha prou, a part de fer tot això és necessita consciència. Es necessita conèixer la situació actual. I la situació actual està ben fotuda...
Sort que encara queden persones que tenen una mica de seny i col·laboren amb petites ajudes, però que s'agraeixen per a la comunitat.

Però tal com van les coses, que cada vegada hi han més pobres que rics, o més rics que pobres, només podem anar a pitjor.

Quants errors ha comès la humanitat no?

Néixer, créixer...

Avui he tingut por. He tingut por de debò. De cop i volta, he vist que m'havia fet gran.

Ja no sóc la nena petita mimada i protegida. Ara les veritats surten a la llum, i fer anys significa treure't la bombolla que et cobreix. Estic espantada, espantada de créixer. (Això d'en Peter Pan no és tan mala idea)

Aquesta nit, mentre sopàvem amb la meva "família" ha tornat a sortir la discussió que ja fa temps que ronda a la taula. Treballar, tenir obligacions... I me'n adono que aquest és l'únic futur que ens espera? treballar, treballar i treballar?

Des de petits, a l'escola ja ens preparen per aquest món, el que passa és que et ve disfressat de cotó de sucre.

Després, l'ESO i el batxillerat només estan destinats amb una fi, que posteriorment triïs o anar directament a treballar, o fer una carrera per treballar més tard. En resum, treballar...

Quan eres petita, tot el què volies només s'havia de demanar, vull una piruleta, vull una barbie, i es clar, algun cop et deien que no, però feies una rebequeria i se't oblidava.

Ara demanes alguna cosa, i ja et retreuen que potser que treballis per comprar-to tu. És així de trist, la vida t'espavila a partir del 16 (quina casualitat, quan ja pots treballar!) I un premi a la típica frase dels pares, "Es que la vostra generació viu molt bé, nosaltres als catorze anys ja treballàvem de valent"
I jo què volen que hi faci? Jo què volen que hi faci si no van gaudir de la seva joventut? I per això m'han de privar de la meva?

Jo no puc canviar el seu passat. I si ells ho van viure, doncs em sap molt greu però evidentment jo no puc fer-hi absolutament res...

Bé, i ara m'acomiado ja que demà m'haig de llevar dora per anar a treballar.

Tan dir i al final acabo seguin al ramat, com una ovella que no es pot rebel·lar, perquè si ho fa li cauran tot de retrets del tipus "doncs no et pensem donar ni un sol caler, per ser una aprofitada que viu de renda!"

La vida és dura eh?

Sobretot quan descobreixes que et fas gran **

Saltes?

"[El sol brilla, ni una sola nube en cielo, en mis ojos llenos de felicidad se refleja el agua marina, y de pronto, una sensación extraña invade mi cuerpo:
Quiero saltar, quiero saltar al agua, ¡Lanzarme sin mirar! Pero, que veo, el agua transparente muestra en el fondo unas rocas, y entonces me entra el pánico: No debo saltar, no puedo, tengo miedo, las rocas parecen puntiagudas y peligrosas aunque... ¿Y si salto y no me hago nada?

Quiero, pero no puedo
Yo quiero, yo quiero, yo le quiero…]"

. . .

Quantes vegades heu tingut aquella sensació de voler fer una cosa però alguna força major com és el propi impediment no us deixa fer-ho?

És tot plegat una lluita entre el desig i la impotència.

Llença't, i si la roca punxa, doncs punxa't, i si et fas una ferida, amb una tireta s'arregla no?

I sinó ho tens clar guia't per la frase que no falla mai, només vivim una vegada!
Si no fem el que volem en aquesta vida, quan ho farem?

Parteix de la idea egoista que la teva vida només és teva i no la viurà ningú més per tu. Així doncs, que el desig guanyi a la impotència!

Salta!

Camina que caminaràs...

En les ciutats els meus ulls es perden entre les pampallugues de colors, els milers de sorolls que formen part de l'entorn creat per gent atrafegada: Mòbils, nens plorant, venedors, cotxes pitant, el tren, les grues i centenars d'obres...

I els típics objectes que hi seran encara que ja no hi siguis: Semàfors, escombraries, bústies, clavegeures, pantalles immenses, faròles...

Els personatges que decoren el paisatge ciutadà corren per les voreres atapeïdes i no saps on deuen anar amb tanta pressa. Curiositat? Doncs sí, molta!

Miro les cares d'aquesta gent, què estaran pensant? Quines ximpleries egoístes els hi ballaran pel cap?

Potser les mateixes que les meves, potser pensen en els seus estimats, potser recorden encàrrecs pendents, potser em miren i em critiquen per dins, potser recorden moments passats, potser tan sols no pensen en res.

I tu, en què penses quan camines pel carrer?

[;]

Ets dels que mires el terra, o alçes la mirada?

Ets dels que tenen por de trobar-se a algun conegut sense ganes de fer-ho?

Ets dels que no saben on van? Dels que si que ho saben?

Ets dels que segueixen el camí adeqüat? I si t'equivoques, què passa?

Ets dels que volen tornar enrere o dels que volen avançar?

Quantes preguntes...

I les respostes?

...]

Wish you were here

Tan de bo fossis aquí avi...

El trobo tant a faltar!

Una de les millors persones que he conegut mai. Era tranquil, amb sentit de l'humor, sense ambicions, s'estimava tot el que tenia, era un home feliç i encomanava aquesta felicitat.


L'altre dia vaig mirar algunes fotografíes de quan érem petits, i em feia molta pena saber que les coses han canviat tant.


M'agradaria tan que hi fós ara, hi hauria tantes coses per explicar-li!

Voldria que m'hagues vist créixer i veure la noia en que m'he convertit ara.

M'agradaria haver-li dit més vegades que l'estimava.

M'agradaria haver passat més estones amb ell i compartir més històries.


No era l'home més inteligent del món ni el més sabi...
Però la sabiesa és haver viscut 70 anys amb felicitat i alegria.
Haver disfrutat de les petites coses i haver tingut petits somnis, il·lusions...
Tothom se'l estimava per la seva senzillesa, no era una persona interessada, ni rencorosa... Us prometo que era un bon home...

A vegades les millors persones són les que marxen abans. La vida és una mica injusta...

Sigui on sigui, jo sempre el recordaré i diuen que la persona no mor mai si és recordada a la memòria dels seus.

Així doncs aquest escrit va només dedicat al meu avi, qui es mereix un text de 30 pàgines, però jo prefereixo dir les quatre coses més importants i així aquest món senzill no es perd.


No es tracta de fer grans honors o grans promeses, es tracta de sentir de debò les coses que diem.

Let's go to fly and come back to the place of our dreams...

Un cap com un timbal

Quan et corren massa pensaments pel cap, passa el que passa. T'agobies i veus les coses malament.
Quan et corre el dubte i la incertesa pel cap, el teu cos s'omple de pors i de inseguretats.


El pijtor? Crear prejudicis:

Jutges les coses des del teu punt de vista, i potser t'hauries d'obrir una mica i veure-ho des de una perspectiva diferent, fer un plà més general, no tancar les teves idees...

Buscar les tres potes al gat em passa continuament... dins del meu cap es creen expectatives que potser la realitat no em pot oferir.

La realitat és molt sencilla, nosaltres la compliquem amb pensaments abstractes i absurds.


El romanticisme creat dins al meu món de fantastia, no existeix a la realitat. No hi ha lloc pel romanticisme en una societat hipòcrita.
Adoro aquesta paraula, hipòcrita. És una de les meves preferides.
Ser hipòcrita o no ser hipòcrita, aquesta és la qüestió!

No trobes que les flors són simbol de bellesa?

Oh la la...

Un nou curs comença, un altre any, un altre cop pendents d'un calendari i de mirar continuament el rellotge...

Comprar les mateixes tonteries: llibres, llibretes, bolígrafs, llapissos, gomes, típex, regle, la carpeta, la motxilla, l'estoig...

(Després diuen que l'educació és gratuïta...)

Venen treballs, deures, exàmens, Trec, classes d'una hora, professors aborrits...

Ara toca; concentració, treballar, escoltar a classe, estudiar...
I volen que hi posem ganes?



Si, està bé començar perquè durant l'estiu portem un cert descontrol d'horaris, d'activitats... la rutina endreça les nostres vides. Som com robots que cada dia tenim les mateixes obligacions, responsabilitats i activitats assignades...


I tenim un cap de setmana d'un parell de dies, dels quals tansols s'en aprofita un, el dissabte o diumenge, depen del dia que no el dediques a l'estudi.


Em posa nerviosa tota aquesta falta de llibertat. Si ja sé que estudies perquè vols, però a veure, si no tens aquesta opció què? a treballar...


La veritat és que tenim poc a escollir, estudiar es com una obligació per sentir-te millor amb tu mateix.





Si, un nou curs escolar per recordar un any més tot l'estress estudiantil que provoca estar en un institut de secundària. Veure les mateixes cares amb uns 3 mesos més de vellesa... Tornar a esperar l'hora del pati, per xerrar i desconectar. Llevar-te dora cada matí i discutir amb l'armari quina roba et posaràs, barallar-te amb el mirall per triar un pentinat i treure't la cara de son.





L'escola era el paradís, però qui tornaria enrere... amb la mà de coses que m'han passat bones aquest any. No canvio ni per tots els anys feliços del col·legi, les experiències d'una adol·lescent...





Si, crec que superaré un any més!

Dolça picada

M’ha picat un mosquit.

El vaig veure vagant per l’habitació i em va cridar l’atenció, però de cop es va esfumar i llavors vaig tancar la llum.
Al cap de no res vaig sentir un zum-zum a cau d’orella, vaig obrir el llum tot buscant el mosquit amb la mirada, al veure'l vaig pensar que no se’m escaparia, fins que el vaig tornar a perdre de vista.
De sobte, el tenia sobre el colze. I zaz, no va haver-hi remei.

Primer estas confosa, que ha estat això? Llavors sents una coisor, i cada vegada et pica més, començes a rascar-te fluixet però cada cop més fort, et diuen que no ho facis, però et ve tan de gust rascar-te! Fins al punt que surt sang. Ja sabies que t'en sortiria, però tot i així t'has rascat.

Dolça picada…

Un bon començament!

Què millor per començar alguna cosa, que començar-la bé?

Sí, finalment m'he creat un blog... fa gràcia perquè això d'escriure-hi cada dia serà com un repte...

Segona cosa imprescindible ---> ella!

La Júlia.
T'enrecordes del títol que vam quedar que li posaria al blog?
Aquí el tens, un granissat àcid. Un granissat de Marta.

Bé, com que nosaltres dues sóm com un pack, dir que aquest nom no me l'he copiat, La Jouliet em va dir que li semblava una ideea fantastica que ella fos el de maduixa, i jo el de llimona.

Així doncs, el primer és el primer, i el primer és dedicar aquest blog a la Júlia, la principal font d'inspiració.
Espero que funcioni i tiri endavant eh ;)

Queda estrenat el meu blog, i res, llarga vida als granissats!