Avui he tingut por. He tingut por de debò. De cop i volta, he vist que m'havia fet gran. Ja no sóc la nena petita mimada i protegida. Ara les veritats surten a la llum, i fer anys significa treure't la bombolla que et cobreix. Estic espantada, espantada de créixer. (Això d'en Peter Pan no és tan mala idea)
Aquesta nit, mentre sopàvem amb la meva "família" ha tornat a sortir la discussió que ja fa temps que ronda a la taula. Treballar, tenir obligacions... I me'n adono que aquest és l'únic futur que ens espera? treballar, treballar i treballar?
Des de petits, a l'escola ja ens preparen per aquest món, el que passa és que et ve disfressat de cotó de sucre.
Després, l'ESO i el batxillerat només estan destinats amb una fi, que posteriorment triïs o anar directament a treballar, o fer una carrera per treballar més tard. En resum, treballar...
Quan eres petita, tot el què volies només s'havia de demanar, vull una piruleta, vull una barbie, i es clar, algun cop et deien que no, però feies una rebequeria i se't oblidava.
Ara demanes alguna cosa, i ja et retreuen que potser que treballis per comprar-to tu. És així de trist, la vida t'espavila a partir del 16 (quina casualitat, quan ja pots treballar!) I un premi a la típica frase dels pares, "Es que la vostra generació viu molt bé, nosaltres als catorze anys ja treballàvem de valent"
I jo què volen que hi faci? Jo què volen que hi faci si no van gaudir de la seva joventut? I per això m'han de privar de la meva?
I jo què volen que hi faci? Jo què volen que hi faci si no van gaudir de la seva joventut? I per això m'han de privar de la meva?
Jo no puc canviar el seu passat. I si ells ho van viure, doncs em sap molt greu però evidentment jo no puc fer-hi absolutament res...
Bé, i ara m'acomiado ja que demà m'haig de llevar dora per anar a treballar.
Tan dir i al final acabo seguin al ramat, com una ovella que no es pot rebel·lar, perquè si ho fa li cauran tot de retrets del tipus "doncs no et pensem donar ni un sol caler, per ser una aprofitada que viu de renda!"
La vida és dura eh?
Sobretot quan descobreixes que et fas gran **
3 comentarios:
Reina!
Entenc el teu punt de vista, però jo no ho veig ben bé així;
Jo penso que treballar és una molt bona cosa que hauria de fer il•lusió i no pas mandra! Pensa que a partir dels 16 anys, l'edat en què ja podem treballar, vol dir que ja podrem tenir la nostra independència total i , fins i tot marxar de casa, si ho volem! Ja tindràs els teus diners per invertir-los en el que vulguis: comprar-te una moto, anar-te'n de viatge amb les amigues encara que els teus pares no et deixin els diners per a poder-ho fer...: “- A! Ho sento papes, jo ja me guanyat aquests diners, son meus i en puc fer el que vulgui!” I d'això és del què es tracta; treballar per viure amb independència. Però, és clar, la independència no es gratuïta... Un se l'ha de guanyar! (i mai millor dit) O sigui que no estiguis trista perquè ja tinguis 16 anys, i ja siguis prou gran com per poder treballar! Perquè, pensa: si no treballéssim què faríem? (pregunta una mica estúpida, però és que és veritat; sense peles no podríem pas fer gaire cosa divertida. I tu, sobretot, ja ho saps... Oi? :))
Bé reina! Demà a veure si anem a fer esport, eh?
Un petonàs! T’estimo molt.
hOLAS....POR ESAS cosas de la vida yo tambien soy fantica de la pelicula orgullo y prejuicio de hecho e leido ya todos lo libros de jane austen....y por el enlace de favoritos es q llegue a tu blog....me parece bastante bueno.....aunq hay una q otra cosa q no entiendo por cosas de idioma :p.....en todo caso esta bueno.....pasate por mi blog http://lucesnobelicass.blogspot.com/
Hello...bueno mxas gracias por el post....me da risa tu comentario hacerca de orgullo y prejuicio....por pienso exactamente lo mismo xD!!....de hecho tambien me pasa q cada vez q la veo siento que me gusta mas....bueno gracias por el post....estare visitando tu blog....y te pondre en mis links...en una de esas pdrias hacer lo mismo tu ;)....salu2!!!
Publicar un comentario