martes, 30 de octubre de 2007

So far away...

Hi ha tantes coses que queden lluny, que fa temps que han passat i cada cop s'allunyen més de mi...
Nostàlgia inevitable pels mils de llocs on no tornaré a estar mai més, nostàlgia pels mils de moments que no tornaré a viure mai més.
Ja són part d'un passat, i el passat és irrecuperable.

Avui fent els dolços panellets de xocolata i de pinyons he recordat una part de la meva infància:
Uns quants anys enrere, casa els meus àvis, sortia d'esport escolar i anava a berenar allà. Cap a aquests dies, i la meva àvia ja tenia la massa dels panellets reposant sobre el marbre fred i gris de la cuina, jo hi ficava el dit d'amagat, i amb un somriure pícard saborejava la primera pinzellada de la tardor.
L'endemà, ja estaven cuïts i la meva àvia els guardava dalt d'un armari del menjador entre safates platejades.
Cada tarda que passava allà n'agafava un i estava deliciós! En aquells moments era la nena més feliç i la causa n'eren uns simples panellets. Però jo sé que el que em feia feliç era tot el que m'envoltava, tot i que en aquells moments no ho sabia veure tant bé. Vivia el moment i ja està...


Les coses canvien, les persones canvien i tot canvia...
Però l'escència d'aquells moments quedarà per sempre gravada a la meva memòria.




Vall d'Aran, nadal del 2005.



Una canço bonissima dels Dire Straits que em fa pensar que la distància és relativa; Que no la fan els quilòmetres, sinó les persones.
Gràcies al meu pare aquesta cançó també és un record d'infància, d'adolescència i dels nostres viatges amb cotxe.






So far away...

viernes, 26 de octubre de 2007

FeLiCiTaTs JúLiA!!!!!!!!

Ara mateix són exactament les 00:03, i per tant avui estem a dia 27 d'octubre del 2007.
Dia en què vas néixer Júlia. I per mi, un fet que agraeixo de debò.
Té dit moltes vegades paraules boniques i t'he expresat moltes vegades com t'estimo.
Altres en canvi, l'he cagat i he fet tonteries que no t'han agradat.
Per la part que em toca, sé tot això que et molesta, i sé que et molesta que avui no estigui amb tu a Karibú.
Sé que et sentiràs decepcionada i et plantejaras quin tipus d'amiga sóc, pero de debò, i per favor no em jutgis. No vulguis creure que no m'importes i que et substitueixo per altres coses.
La veritat reconec que la solució proposada no és la millor del món, però jo vull estar bé amb tothom.
Vull fer-te sentir molt especial en el teu dia, però aquest any serà un dia després si tu em permets. I no per això serà diferent o menys especial.
Jo vull que siguis feliç i sé que amb mi o sense mi ho seras a Karibú, ja que no és precisament el lloc exacte per a que dues amigues facin més gran el llaç que les uneix.
Jo amb tu estic bé tan si és al bar de la plaça com a casa teva com a la biblioteca... No ho sé, per una part la meva persona no és que se senti genial amb la decisió de no venir, però em trobo una mica acorralada, i com altres vegades, et demano que no em presionis.

He llegit al teu blog tot el que has escrit, i et seré sincera, per un moment he sentit tristesa perquè veia que comentaves lo bé que t'havia anat al día amb les amigues de Vic i la Garbiñé, i he sentit que potser jo no t'havia ofert tant com elles han fet.
I la veritat em sap greu.
Sé que per tu avui és un dia molt important en el que passaras a ser un any més gran, i penso trucar-te i diumenge et vull veure per menjar-te a petons i abraçades!

Vull que aquest any, sigui millor que l'anterior, bàsicament perquè sempre s'ha de demanar.
Vull que aquest any visquem moltes experiències recordant es clar, les anteriors. No sentint nostàlgia, sinó com a algun tresor que tenim ben guardat. Un joier que obrim de tant en tant per veure-hi els nostres collarets preferits.
Vull dir-te també que respecte als 16 anys, estic segura que no els oblidarem mai, tan tu com jo, perquè (encara que jo no els hagi acabat) puc dir que han estat increïbles, i per tu més sweets que mai. Crec que no podem trobar un adjectiu que defineixi millor els teus setze anys.
I he estat amb tu, i sempre hi seré. Potser el dia just del teu aniversari no, però el següent si, i l'altre i l'altre... i bé eternament ( si tu vols es clar)
Val a dir, que les promeses s'han de cumplir, i a tu ni se t'acudeixi separar-te de mi eh?
Doncs bé, volia dedicar-te el blog d'avui només i exclusivament a tu.

Tu, tu i tu, la meva millor amiga i la persona amb la qual he confiat més des de sempre.
I espero confiar-hi per sempre més.



T'estimo Júlia!



MOLTES FELICITATS!!!!





miércoles, 24 de octubre de 2007

Ficción o realidad, tu decides

Si crees que lo que me vas a decir es mejor que el silencio, no digas nada. Mi gran estupidez humana es llegar a creer que vivo en una dulce burbujita: "a veces saco la mano y me hielo los dedos."

Definitivamente si hay estupidez humana es porqué tenía que existir algo que diera respuesta a nuestras absurdas conclusiones y absurdos hechos.


Temo más que nada escuchar esa mala noticia. No por favor, si es mala, guárdatela, quédate tu con tus remordimientos; Dime que tienes otras cosas que hacer, dime que vas a dar un paseo...
Pero no me digas nunca la verdad, engáñame,
engáñame tanto como puedas.
Déjame a mi i a mi felicidad convivir juntas y en armonía.

Si no me quieres, dime que me vas a querer siempre.
Si me odias, dime que no te importa pasar los días conmigo.
Si me critícas, hazlo a mis espaldas y que yo nunca lo sepa.


Todo, todo menos las verdad. Una sola verdad puede llegar a doler mucho más que mil mentiras, de eso no me cabe duda: Hay verdades que matan.

Déjame vivir en mi ficción, déjame imaginar que todo es perfecto, déjame envolver mi realidad con blandos mantos que cubren mi delicado espíritu.




Dime que siempre va a ser así, como dos cachorillos pequeños e inefensos,
dime que este juego no va a perder la inocencia.

Porqué asi es mi realidad.










martes, 23 de octubre de 2007

Propera parada...

La vida es pot comparar amb tantes coses, per exemple es pot comparar amb un tren:

Una sortida i una arribada, entre mig parades, i algunes més agradables que d'altres.

Tu tries la direcció on vols anar, tu tries la destinació.

Tu decideixes a quines parades baixes, a quines puges...

Observes els paisatges, que poden ser molts diferents depenen de la zona on t'hagis volgut dirigir.
Un tren que només passa un cop i no t'espera, o l'agafes o el perds...






La vida també es comparable als carrers d'una ciutat, per exemple els carrers de Sant Francisco.

Carrers que pugen, i llavors baixen; Desnivells a tot arreu.

Ja pots estar flotant un dia, com un altre morin-te de fàstic.

És el que passa quan no controles les emocions, i decideixes viure de la il·lusió...
L'amor és el pitjor verí contra el control.

L'amor ho descontrola tot, et deixa K.O.

L'amor és una cosa tan summament complicada, que no està feta perquè un ser humà pugui dominar-la.

Tu domines a qui estimar i a qui no?

Tu domines el que sents per algú?

Tu pots decidir quan començaràs o deixaràs d'estimar?

Tu pots evitar enamorar-te?

Jo no, ni ho trio, ni ho puc decidir, ni ho puc evitar, em deixo portar, i qui sap, potser la propera parada serà als Camps Elisis de Paris.

Feia temps que no escrivia alguna cosa tonta al blog, ja tocava no?


lunes, 8 de octubre de 2007

El buscador

¿Te importa que cierre los ojos un momento?
Necesito dormir, desaparecer entre blandos sueños y volver donde fui feliz.
El tiempo que cuenta, es aquél que parte de nuestros instantes dorados.




[...]



Ésta es la historia de un hombre a quién yo definiría como un buscador...
Un buscador es alguien que busca; no necesariamente alguien que encuentra.
Tampoco es alguien que, necesariamente sabe lo que está buscando, es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda.

Un día, el buscador sintió que debía ir a la ciudad de Kammir. Y así fue, lo dejó todo para marcharse a ese extraño lugar.
Un poco antes de llegar a la ciudad, vio un pequeño monte cubierto de un verde maravilloso, donde habían unos bellos árboles, lindos pájaros y frescas flores. Mientras andaba por ese precioso paisaje, fijó la mirada en una de las rocas dispersas que habían entre la hierba y no tardó en darse cuenta que estaba en un cementerio.
Leyó en una de las tumbas la siguiente inscripción:

Abdul Tareg, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días.

Sorprendido, siguió más adelante:

Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses, y 3 semanas

Leyó piedra a piedra y le pareció terrible que todas las inscripciones no sobrepasaban apenas los 10 años de edad.

El cuidador del cementerio pasaba justamente por ahí cuando vio al buscador sentado con los ojos llenos de lágrimas.
Entonces el cuidador le preguntó si lloraba por algún familiar.
El chico le dijo que no, y pidió al cuidador qué terrible maldición había en ese pueblo que murieran tantos niños.

El anciano sonrió y le dijo:
-Quédese tranquilo, en este pueblo no hay ninguna maldición. Es solo que hay una vieja costumbre: Cuando un niño cumple los 15 años sus padres le regalan una pequeña liberta como la que tengo yo colgada al cuello, para que anote en ella cada vez que disfrute algo, con el tiempo que haya durado dicha felicidad.

A la izquierda qué es lo que disfrutó,
A la derecha cuando duró lo disfrutado.

Cuando alguien muere, tenemos la costumbre de coger la liberta y sumar el total de tiempo que ha disfrutado para escribirlo en su tumba.

Porque ese es para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido.



*Fin de la historia*



Los cuentos pueden ser muy útiles en situaciones que necesitamos desesperadamente una moraleja.

miércoles, 3 de octubre de 2007

Bewitched for a dream*

Al entrar per la porta, he notat que estava feta per allò.
Ser actriu un somni llunyà, un somni que es veu difícil, però avui he vist clarament que per molta feina, esforç o dedicació que pugui comportar, jo vull arribar a ser una bona actriu.

Sentia que el meu món era allà, sentia fascinació per aquelles persones darrere el micròfon, era com fondre's en un èxtasi de plaer. Era notar una gran emoció per dins, una harmonia amb mi mateixa com mai, en aquella sala no hi corria el temps, ni les obligacions, ni les necessitats... aillada de tot i difrutant del moment.
Milers de pel·licules s'hi han doblat, segon per segon, minut per minut s'han anat perfeccionant amb la meravellosa feina de grans professionals.
M'he trobat amb alguns actors de doblatge, i jo volia ser com ells, jo volia entar per la porta de l'estudi de doblatge com una actriu més, volia sentir-me com a casa.
I el millor ha estat saber que no és una meta impossible.


Sembla mentida com una simple veu és capaç d'enamorar, de fer plorar, de fer riure...
Una simple veu et pot fer creure que la Julia Roberts parla català. Una simple veu et pot dir allò que vols sentir, i es que estas feta per ser feliç, i per a tu ser feliç és treballar del que t'agrada.



Gràcies Júlia per acompanyar-me en una dia tan important per mi, i per no deixar-me sola, t'estic molt agraïda. M'encanta que hagis sigut tu la persona que ha estat al meu costat quan he entrat per primera vegada a l'estudi de doblatge, sé que tu també has sentit més fascinació per aquest món, i sé que compartim un somni molt semblant, i em fa feliç que sigui així perquè això vol dir que els nostres camins avançaran entrallaçats.
T'estimo moltíssim!







Embruixada per un desig...*