Hi ha tantes coses que queden lluny, que fa temps que han passat i cada cop s'allunyen més de mi...
Nostàlgia inevitable pels mils de llocs on no tornaré a estar mai més, nostàlgia pels mils de moments que no tornaré a viure mai més.
Ja són part d'un passat, i el passat és irrecuperable.
Avui fent els dolços panellets de xocolata i de pinyons he recordat una part de la meva infància:
Uns quants anys enrere, casa els meus àvis, sortia d'esport escolar i anava a berenar allà. Cap a aquests dies, i la meva àvia ja tenia la massa dels panellets reposant sobre el marbre fred i gris de la cuina, jo hi ficava el dit d'amagat, i amb un somriure pícard saborejava la primera pinzellada de la tardor.
L'endemà, ja estaven cuïts i la meva àvia els guardava dalt d'un armari del menjador entre safates platejades.
Cada tarda que passava allà n'agafava un i estava deliciós! En aquells moments era la nena més feliç i la causa n'eren uns simples panellets. Però jo sé que el que em feia feliç era tot el que m'envoltava, tot i que en aquells moments no ho sabia veure tant bé. Vivia el moment i ja està...
Les coses canvien, les persones canvien i tot canvia...
Però l'escència d'aquells moments quedarà per sempre gravada a la meva memòria.
Nostàlgia inevitable pels mils de llocs on no tornaré a estar mai més, nostàlgia pels mils de moments que no tornaré a viure mai més.
Ja són part d'un passat, i el passat és irrecuperable.
Avui fent els dolços panellets de xocolata i de pinyons he recordat una part de la meva infància:
Uns quants anys enrere, casa els meus àvis, sortia d'esport escolar i anava a berenar allà. Cap a aquests dies, i la meva àvia ja tenia la massa dels panellets reposant sobre el marbre fred i gris de la cuina, jo hi ficava el dit d'amagat, i amb un somriure pícard saborejava la primera pinzellada de la tardor.
L'endemà, ja estaven cuïts i la meva àvia els guardava dalt d'un armari del menjador entre safates platejades.
Cada tarda que passava allà n'agafava un i estava deliciós! En aquells moments era la nena més feliç i la causa n'eren uns simples panellets. Però jo sé que el que em feia feliç era tot el que m'envoltava, tot i que en aquells moments no ho sabia veure tant bé. Vivia el moment i ja està...
Les coses canvien, les persones canvien i tot canvia...
Però l'escència d'aquells moments quedarà per sempre gravada a la meva memòria.
Vall d'Aran, nadal del 2005.
Una canço bonissima dels Dire Straits que em fa pensar que la distància és relativa; Que no la fan els quilòmetres, sinó les persones.
Gràcies al meu pare aquesta cançó també és un record d'infància, d'adolescència i dels nostres viatges amb cotxe.
So far away...
1 comentario:
M'ha fet pena el teu escrit... Però llavors la cançó m'ha animat! Sort! Sinó ja estava per trucar-te. Un petonàs, amor! :) Demà mirem una peli de por, no? ^^ Yeahh!
Publicar un comentario