martes, 29 de abril de 2008

Changes

Canvia, tot és efímer.
No ets la mateixa de fa cinc minuts,
i no serás la mateixa d'aqui cinc minuts més.

Les coses no són blanques o negres, ultimament faig servir aquesta frase més que el meu DNI, cosa fàcil de fet... Però vaja, el cas és que em sembla que és hora de dir que hi ha matisos.
Recordo que quan era més petita deia: ui, jo sóc molt bona nena, mai faré "tal cosa" però, han passat els anys i me n'adono que he fet més d'alguna cosa que no tenia prevista.


Ella per sort, tan li fa el que hagi fet o deixat de fer.
si sóc molt bona en mates o sóc molt dolenta,
tan li fa si m'he engreixat tres quilos o si els he perdut,
tan li fa si vaig despentinada o si porto roba lletja.
Ella en té prou en sentir-me dir alguna cosa,
per posar-se a remenar la cua d'aquella manera tan graciosa
No em jutja ni em classifica, m'aprecia perquè sap que sóc la Marta.
val sí, sé que es una comparació absurda, però a vegades m'agradaria
que se li donés menys importancia a què faig, sino més bé qui sóc.


Si la Duna fos una persona, em mataria per aquesta foto. Quina gossa més lluça siusplau... :)

domingo, 27 de abril de 2008

L'albada


Amb les primeres espurnes del dia,
s'envà el començament d'una vesprada;
extermini de fulla caduca,
entre tons blavencs d'un càlida jornada,
essent fruit innat d'un tènue record,
i tot el temps present és nostre.


Amb els primers remors d'una ciutat en vaga,
resta desconeixença d'una vetllada ingrata;
Arxipèlag aïllat, miratge de vidre,
entre l'esguard inquiet d'una essència malvada,
pagant el preu de tenir l'infern a la consciència
i el cel aclaparant l’ànima feble.




Carpe diem...


jueves, 17 de abril de 2008

Photograph

A cops, m’agrada mirar fotos que ronden pel meu ordinador. Quan les miro, n’hi ha que em fan recordar en quina situació em trobava en aquells moments. Hi ha coses que trobo tant a faltar, miro els ulls de la imatge i sé quins pensaments m’envaïen llavors. No t’ha passat mai que remenant antigues fotografies penses, ostres, com m’agradaria tornar enrere per reviure aquells dies, o aquell precís moment...


Hi ha fotografies i fotografies és clar, el típic somriure de “patata” em posa nerviosa, sembla que hagi estat creat per sentir-nos menys estúpids, tot i així queda la mar de falsificat. Més d’una vegada he somrigut sense tenir-ne ganes. Tornant al tema d’abans, el cas és que veig aquells ullets petits que miren l’objectiu dient alguna cosa amb la mirada, que des de sempre ha estat la meva fidel aliada (Del que no em surt amb paraules, s'hen encarrega ella mateixa).

M’agrada que les mirades continguin coses amagades, fa que una persona sigui més interessant i atractiva. Se t’emporta una mirada poderosa, et sents atrapat d’una mirada seductora, et fa riure una mirada alegre i sincera, ets sents segur amb una mirada cordial, t’angoixa una mirada desesperada... Tantes emocions i simplement és un sentit més...




He vist una fotografia, dos rostres, una somriure, una mirada, un món...
On l’espai i el temps passen a tenir una mínima importància, la companyia, les rialles, els amics, l’amor... Et fa sentir més viva que mai, t’agrada però al mateix temps t’espanta, tens por de perdre-ho i potser per això no vols arriscar-te a canviar el futur.





No vols que canviïn algunes coses, però tot van canviant, cada cop et veuràs diferent a les fotografies, t’entristiràs al veure que hi ha moments que no tornaràs a viure mai més, però et reconfortarà saber que encara et queden (si déu vol) molts altres instants que seran fotografiats. Respecte als vells moments, els que vas viure amb felicitat i alegria perduraran tant com vulguis a la teva memòria, i allà hi seran per sempre...

Photograph
(no photoshop)





[I just can say... You write excellent poetry to make me dream ]





viernes, 11 de abril de 2008

Blue
















Perquè sempre hi ha raons per seguir endevant i adonar-te que si t'encalles en alguna cosa, el temps la posarà a lloc i si no saltes la pedra avui, la saltaràs demà.

Perquè confio en que tot anirà bé, perquè si el camí es presenta costerut, sempre es poden obrir noves dreçeres que et conduiran allà on vulguis arribar.

Perquè ens hem d'alimentar de somnis i esperançes aprofitant cada minut, ja que el temps no para, segueix i segueix, no espera a ningú.

jueves, 10 de abril de 2008

Señores saquen su agenda

Los que se sientan en las esquinas apenas leen la oración subordinada en función de complemento directo que aparece entre molestos brillos y recientes marcas de borrador. Nadie hace nada para que dejen de existir, simplemente forman parte de ella, culpable por ser verde y aburrida, y monótona, la única que veo cada día del mismo modo y todavía no había culpado.

Los que están al lado la ventana, tienen derecho a entretenerse unos pocos minutos viendo simplemente una abeja perfilar alguna nube a lo lejos... para luego formular ésas preguntas tan típicas de situaciones parecidas: ¿Qué hay más allá de las montañas cubiertas de polvo y murmurios de sed?. La vía del tren se difumina entre el amargo olor a tierra ansiosa de tardíos días de lluvia, los árboles elegantes y como les corresponde, muestran su timidez al no querer moverse demasiado hasta que un viento mal educado les hace bailar perdiendo la compostura. Los pájaros participan en este baile de modo que en la más alta rama descansan a veces para contemplar aquello donde no pueden llegar. En algunos días grises, todo se vuelve del mismo color y entonces se puede percibir la oscuridad que alumbra calles marchitas mientras los transeúntes se escoden bajo su paraguas.

¿Qué estará pasando en ese mismo instante en cualquier otro lugar? ¿Qué estarán haciendo aquellas personas que conoceré más adelante, y aquellas que nunca conoceré, qué hora será en algún país lejano que algún día visitaré?
Puedo sentir que hay miles de historias contándose en el mismo segundo que parpadeo, que nace una nueva vida en ese preciso momento o por el contrario una pérdida deja paso al ciclo vital. Cada uno se preocupa por vivir su vida... sin embargo es curioso porque una cierta melancolía hacia lo desconocido te invade entonces, y un sentimiento de tristeza te recurre el cuerpo recordándote lo minúsculo que representas para este mundo.

Entonces, zaz, das un pequeña sacudida a tu cabeza y vuelves a la sintaxis, después oirás: señores saquen la agenda, por lo que apuntaras algunos ejercicios que tal vez no te apetecerá hacer más tarde.







"El arte de la música es el que más cercano se halla de las lágrimas y los recuerdos."
Oscar Wilde