domingo, 30 de septiembre de 2007

Hopes and fears

Com tot ésser humà, jo també tinc esperançes i pors...

Tinc l'esperança de viure el temps suficient per arribar a entendre la meva persona. La cual és la més complicada que conec.

Tinc la por de perdre les persones que mes estimo d'aquest món.



Eh, pero que les esperançes superin les pors ok?


Aquest cap de setmana, ha estat extrany.
Pensava que disfrutaria derrotant l'enemic.. però resulta que l'enemic m'ha derrotat a mi...
Com una estúpida, em veig atrapada en el caos que jo mateixa m'he format.
Quantes vegades m'haig de complicar les coses quan no ho són?
Per què tendeixo a escollir el camí dificil?
Ens agrada, arribo a la conclusió que complicar-nos la vida ens agrada.


La cançó que poso a continuació és d'un dels meus grups preferits.
Podria ser que també fossim extranys...
Sembla que siguem el centre d'atenció, i som completament desconeguts...


miércoles, 26 de septiembre de 2007

Leyes de Murphy



Adoro las leyes de Murphy, siempre tienen razón... Fijaos en cuántas contradicciones que surgen en nuestra vida. Evidentemente no son cosas casuales, es todo basado en una simple verdad, leyes de la negatividad:

-Cogerá el telefono justo a tiempo para oír como cuelga quién llamaba.
-Los que viven más cerca, lleguan más tarde.

-Siempre se tarda más yendo que volviendo.

-El carril lento en el que estaba parado tanto tiempo, empezará a moverse cuando se haya cambiado a otro carril.

-Si le gusta una prenda de ropa, no tendrán su talla.

-Decir que harás algo más adelante equivale a decir que no lo harás.

-Nada sale tal y como está previsto.
-Siempre es culpa del compañero.
-Cuando el gato se termine de dormir en tu falda, y parezca especialmente
adorable y satisfecho, te entrarán ganas de ir al baño.
-No apuestes nunca por un perdedor pensando en que su suerte va a cambiar.
-La velocidad del viento aumentará directamente según el coste del peinado.
-Cualquier cosa que empieza bién, acaba mal.
-Cuando intentes demostrar a alguién que una máquina no funciona, funcionará.
-Las oportunidades siempre aparecen en el momento más inoportuno.
-Nunca te escucha nadie, hasta que te equivocas.
-El que ríe el último, es que no ha entendido el chiste.
-La luz del final del túnel, es la luz del tren que viene de frente.
-El libro más importante para completar tu trabajo habrá desaparecido de la biblioteca. Si por casualidad lo encontrases, seguro que faltaría la página más importante.
-Las pilas de la calculadora, que te han durado todo el curso, se acabarán a la mitad del exámen final de matemáticas.
-El taquillero más lento está situado en la taquilla del tren más rápido.
-Cuando te cortes las uñas, descubrirás, al cabo de una hora, que te hubiesen sido muy útiles.
-El grado de dureza de la mantequilla es inversamente proporcional a la del pan.
-Si un asunto requiere toda tu atención, se producirá cuando estés en la luna.


Sin duda, algunas son buenísimas. Aunque hayan muchas más, he escojido estas.Que me parecen muy interesantes y seguro que esto nos ha pasado a todos.
A quién no se le ha caído una tostada al suelo por el lado en el qué estaba la mermelada?



martes, 25 de septiembre de 2007

Injusta humanitat!

Uns tant, i els altres tant poc...
Uns es moren de gana i altres llençen el menjar...
Uns exploten i altres són explotats...

Ens ho estem carregant tot, els boscos, els mars, els oceans, els animals...! I com dic, els únics culpables som nosaltres.
Som nosaltres els que hem creat un món injust, on hi ha gent discriminada, on hi ha gent amb poder que s'aprofita dels altres. Si, moltes religions que diuen tots els mèrits de cadascuna i que aparenten bondat i fe. Però mira quantes esglésies recobertes d'or hi al món. Quantes esglésis ajuden realment als pobres? Que donin aquests diners a les persones que ho necessiten, en comptes de crear tans luxes i grandeses!
És l'església una que recull medalles però de les principals culpables que al món hi hagin tantes diferències socials. Qui va crear la inquisició que matava i jutjava a milers d'innocents?

[...]
Som nosaltres els que ajudem a que cada dia hi hagin més espècies de plantes i animals en perill d'extinció, i no són precisament espècies extranyes o exòtiques, sinó ben properes com ara el Lynx ibèric, que en queden molt pocs exemplars en tota Espanya (l'únic habitat on viuen aquests felins)

I què ho provoca? La contaminació. Un tema aborrit però tan pròxim com la nit al dia. Si jo reciclo, si tu recicles, si ell recicla, no n'hi ha prou, a part de fer tot això és necessita consciència. Es necessita conèixer la situació actual. I la situació actual està ben fotuda...
Sort que encara queden persones que tenen una mica de seny i col·laboren amb petites ajudes, però que s'agraeixen per a la comunitat.

Però tal com van les coses, que cada vegada hi han més pobres que rics, o més rics que pobres, només podem anar a pitjor.




Quants errors ha comès la humanitat no?

viernes, 21 de septiembre de 2007

Néixer, créixer...

Avui he tingut por. He tingut por de debò. De cop i volta, he vist que m'havia fet gran.

Ja no sóc la nena petita mimada i protegida. Ara les veritats surten a la llum, i fer anys significa treure't la bombolla que et cobreix. Estic espantada, espantada de créixer. (Això d'en Peter Pan no és tan mala idea)


Aquesta nit, mentre sopàvem amb la meva "família" ha tornat a sortir la discussió que ja fa temps que ronda a la taula. Treballar, tenir obligacions... I me'n adono que aquest és l'únic futur que ens espera? treballar, treballar i treballar?

Des de petits, a l'escola ja ens preparen per aquest món, el que passa és que et ve disfressat de cotó de sucre.
Després, l'ESO i el batxillerat només estan destinats amb una fi, que posteriorment triïs o anar directament a treballar, o fer una carrera per treballar més tard. En resum, treballar...

Quan eres petita, tot el què volies només s'havia de demanar, vull una piruleta, vull una barbie, i es clar, algun cop et deien que no, però feies una rebequeria i se't oblidava.
Ara demanes alguna cosa, i ja et retreuen que potser que treballis per comprar-to tu. És així de trist, la vida t'espavila a partir del 16 (quina casualitat, quan ja pots treballar!) I un premi a la típica frase dels pares, "Es que la vostra generació viu molt bé, nosaltres als catorze anys ja treballàvem de valent"
I jo què volen que hi faci? Jo què volen que hi faci si no van gaudir de la seva joventut? I per això m'han de privar de la meva?
Jo no puc canviar el seu passat. I si ells ho van viure, doncs em sap molt greu però evidentment jo no puc fer-hi absolutament res...

Bé, i ara m'acomiado ja que demà m'haig de llevar dora per anar a treballar.
Tan dir i al final acabo seguin al ramat, com una ovella que no es pot rebel·lar, perquè si ho fa li cauran tot de retrets del tipus "doncs no et pensem donar ni un sol caler, per ser una aprofitada que viu de renda!"


La vida és dura eh?

Sobretot quan descobreixes que et fas gran **

miércoles, 19 de septiembre de 2007

Saltes?

"[El sol brilla, ni una sola nube en cielo, en mis ojos llenos de felicidad se refleja el agua marina, y de pronto, una sensación extraña invade mi cuerpo:
Quiero saltar, quiero saltar al agua, ¡Lanzarme sin mirar! Pero, que veo, el agua transparente muestra en el fondo unas rocas, y entonces me entra el pánico: No debo saltar, no puedo, tengo miedo, las rocas parecen puntiagudas y peligrosas aunque... ¿Y si salto y no me hago nada?

Quiero, pero no puedo
Yo quiero, yo quiero, yo le quiero…]"



. . .





Quantes vegades heu tingut aquella sensació de voler fer una cosa però alguna força major com és el propi impediment no us deixa fer-ho?
És tot plegat una lluita entre el desig i la impotència.
Llença't, i si la roca punxa, doncs punxa't, i si et fas una ferida, amb una tireta s'arregla no?
I sinó ho tens clar guia't per la frase que no falla mai, només vivim una vegada!
Si no fem el que volem en aquesta vida, quan ho farem?
Parteix de la idea egoista que la teva vida només és teva i no la viurà ningú més per tu. Així doncs, que el desig guanyi a la impotència!

Salta!

lunes, 17 de septiembre de 2007

Camina que caminaràs...



En les ciutats els meus ulls es perden entre les pampallugues de colors, els milers de sorolls que formen part de l'entorn creat per gent atrafegada: Mòbils, nens plorant, venedors, cotxes pitant, el tren, les grues i centenars d'obres...

I els típics objectes que hi seran encara que ja no hi siguis: Semàfors, escombraries, bústies, clavegeures, pantalles immenses, faròles...

Els personatges que decoren el paisatge ciutadà corren per les voreres atapeïdes i no saps on deuen anar amb tanta pressa. Curiositat? Doncs sí, molta!
Miro les cares d'aquesta gent, què estaran pensant? Quines ximpleries egoístes els hi ballaran pel cap?
Potser les mateixes que les meves, potser pensen en els seus estimats, potser recorden encàrrecs pendents, potser em miren i em critiquen per dins, potser recorden moments passats, potser tan sols no pensen en res.

I tu, en què penses quan camines pel carrer?


[;]
Ets dels que mires el terra, o alçes la mirada?
Ets dels que tenen por de trobar-se a algun conegut sense ganes de fer-ho?
Ets dels que no saben on van? Dels que si que ho saben?
Ets dels que segueixen el camí adeqüat? I si t'equivoques, què passa?
Ets dels que volen tornar enrere o dels que volen avançar?



Quantes preguntes...
I les respostes?
...]

domingo, 16 de septiembre de 2007

Wish you were here

Tan de bo fossis aquí avi...

El trobo tant a faltar!

Una de les millors persones que he conegut mai. Era tranquil, amb sentit de l'humor, sense ambicions, s'estimava tot el que tenia, era un home feliç i encomanava aquesta felicitat.


L'altre dia vaig mirar algunes fotografíes de quan érem petits, i em feia molta pena saber que les coses han canviat tant.


M'agradaria tan que hi fós ara, hi hauria tantes coses per explicar-li!

Voldria que m'hagues vist créixer i veure la noia en que m'he convertit ara.

M'agradaria haver-li dit més vegades que l'estimava.

M'agradaria haver passat més estones amb ell i compartir més històries.


No era l'home més inteligent del món ni el més sabi...
Però la sabiesa és haver viscut 70 anys amb felicitat i alegria.
Haver disfrutat de les petites coses i haver tingut petits somnis, il·lusions...
Tothom se'l estimava per la seva senzillesa, no era una persona interessada, ni rencorosa... Us prometo que era un bon home...

A vegades les millors persones són les que marxen abans. La vida és una mica injusta...

Sigui on sigui, jo sempre el recordaré i diuen que la persona no mor mai si és recordada a la memòria dels seus.

Així doncs aquest escrit va només dedicat al meu avi, qui es mereix un text de 30 pàgines, però jo prefereixo dir les quatre coses més importants i així aquest món senzill no es perd.


No es tracta de fer grans honors o grans promeses, es tracta de sentir de debò les coses que diem.



Let's go to fly and come back to the place of our dreams...

jueves, 13 de septiembre de 2007

Un cap com un timbal

Quan et corren massa pensaments pel cap, passa el que passa. T'agobies i veus les coses malament.
Quan et corre el dubte i la incertesa pel cap, el teu cos s'omple de pors i de inseguretats.


El pijtor? Crear prejudicis:

Jutges les coses des del teu punt de vista, i potser t'hauries d'obrir una mica i veure-ho des de una perspectiva diferent, fer un plà més general, no tancar les teves idees...

Buscar les tres potes al gat em passa continuament... dins del meu cap es creen expectatives que potser la realitat no em pot oferir.

La realitat és molt sencilla, nosaltres la compliquem amb pensaments abstractes i absurds.


El romanticisme creat dins al meu món de fantastia, no existeix a la realitat. No hi ha lloc pel romanticisme en una societat hipòcrita.
Adoro aquesta paraula, hipòcrita. És una de les meves preferides.
Ser hipòcrita o no ser hipòcrita, aquesta és la qüestió!




No trobes que les flors són simbol de bellesa?


miércoles, 12 de septiembre de 2007

Oh la la...



Un nou curs comença, un altre any, un altre cop pendents d'un calendari i de mirar continuament el rellotge...

Comprar les mateixes tonteries: llibres, llibretes, bolígrafs, llapissos, gomes, típex, regle, la carpeta, la motxilla, l'estoig...
(Després diuen que l'educació és gratuïta...)



Venen treballs, deures, exàmens, Trec, classes d'una hora, professors aborrits...

Ara toca; concentració, treballar, escoltar a classe, estudiar...
I volen que hi posem ganes?



Si, està bé començar perquè durant l'estiu portem un cert descontrol d'horaris, d'activitats... la rutina endreça les nostres vides. Som com robots que cada dia tenim les mateixes obligacions, responsabilitats i activitats assignades...


I tenim un cap de setmana d'un parell de dies, dels quals tansols s'en aprofita un, el dissabte o diumenge, depen del dia que no el dediques a l'estudi.


Em posa nerviosa tota aquesta falta de llibertat. Si ja sé que estudies perquè vols, però a veure, si no tens aquesta opció què? a treballar...


La veritat és que tenim poc a escollir, estudiar es com una obligació per sentir-te millor amb tu mateix.





Si, un nou curs escolar per recordar un any més tot l'estress estudiantil que provoca estar en un institut de secundària. Veure les mateixes cares amb uns 3 mesos més de vellesa... Tornar a esperar l'hora del pati, per xerrar i desconectar. Llevar-te dora cada matí i discutir amb l'armari quina roba et posaràs, barallar-te amb el mirall per triar un pentinat i treure't la cara de son.





L'escola era el paradís, però qui tornaria enrere... amb la mà de coses que m'han passat bones aquest any. No canvio ni per tots els anys feliços del col·legi, les experiències d'una adol·lescent...





Si, crec que superaré un any més!

martes, 11 de septiembre de 2007

Dolça picada

M’ha picat un mosquit.

El vaig veure vagant per l’habitació i em va cridar l’atenció, però de cop es va esfumar i llavors vaig tancar la llum.
Al cap de no res vaig sentir un zum-zum a cau d’orella, vaig obrir el llum tot buscant el mosquit amb la mirada, al veure'l vaig pensar que no se’m escaparia, fins que el vaig tornar a perdre de vista.
De sobte, el tenia sobre el colze. I zaz, no va haver-hi remei.

Primer estas confosa, que ha estat això? Llavors sents una coisor, i cada vegada et pica més, començes a rascar-te fluixet però cada cop més fort, et diuen que no ho facis, però et ve tan de gust rascar-te! Fins al punt que surt sang. Ja sabies que t'en sortiria, però tot i així t'has rascat.

Dolça picada…






viernes, 7 de septiembre de 2007

Un bon començament!

Què millor per començar alguna cosa, que començar-la bé?

Sí, finalment m'he creat un blog... fa gràcia perquè això d'escriure-hi cada dia serà com un repte...

Segona cosa imprescindible ---> ella!

La Júlia.
T'enrecordes del títol que vam quedar que li posaria al blog?
Aquí el tens, un granissat àcid. Un granissat de Marta.

Bé, com que nosaltres dues sóm com un pack, dir que aquest nom no me l'he copiat, La Jouliet em va dir que li semblava una ideea fantastica que ella fos el de maduixa, i jo el de llimona.

Així doncs, el primer és el primer, i el primer és dedicar aquest blog a la Júlia, la principal font d'inspiració.
Espero que funcioni i tiri endavant eh ;)

Queda estrenat el meu blog, i res, llarga vida als granissats!