Pleasure

Quan es troba una cosa que fa molt que es buscava, quan es compren uns pantalons que queden de puta mare, quan es devora un donut de xocolata de la Yaya María, quan es fa un pipi després d'una hora d'espera, quan l'orgasme fa que la sang corri cap a totes les venes del cos, quan es torna a recuperar un vell amic, quan s'estornuda, quan es pren un bany, quan es rep un massatge, quan es riu fins quedar-se sense aire, quan se salta amb els braços oberts, quan es veu que tot el que estava previst surt bé.

El plaer recorre les nostres vides intermitentment, però ens encanta que sigui així, sinó, no serien tan plaents. I llavors penso, perquè m'amoinaré tan per detalls insignificants a vegades... El plaer ho cura quasi tot.

Manten-te

No he soportat mai que em diguin "cuida't", no ho sé, com dir a algú que tens molt poques ganes de veure'l? Dos petons, un adéu i que no falti un cuida't. Breu, impertinent, arrogant fins i tot. Com si fossis una planta: "ei, no t'oblidis de regar-te, que et marceixes".

Tan fàstig faig que no es noti que ja em cuido i que no necessito que ningú m'ho recordi? No ho sé, potser he semblat maniàtica, però he perdut el costum de suportar dins els meus pensaments el que no em sembla bé, i si puc, intento dir a tothom que m'ha dit que em cuidés que odiava el verb.


Ni tan sols es ben sonant, podríen dir, "manten-te". Seria un elogi, i encara que soni extrany és molt més agradable que cuida't.





Qui té un bon esperit, no li fa falta cap regada.

Tornar

Vivim el somni, els diminuts pics brillants, quan ens llevem al matí amb un somriure de felicitat, i anem a dormir de la mateixa manera. No ens podem adonar com en som de feliços, fins temps més tard, quan recordem aquella època de grans moments i grans sensacions. Som el moment que vivim. Tornar enrere? Potser m’agradaria, però no puc. No es pot, i de fet és bo que sigui així, sinó, podríem perjudicar la nostra història, estaríem tan preocupats d’observar el passat que ens descuidaríem de viure el present i no hi hauria massa futur…

I així ha estat, he parat d’escriure. Fa uns 6 mesos que no escric, però no només aquí, ni aquí ni al meu diari personal ni enlloc. Com si ja no calgués dir res, com si escriure ja no fos suficient, com si no necessités una caixeta on guardar-hi pensaments... Sé que he canviat, així ha de ser, és llei de vida anar evolucionant. Però últimament, tinc mala sort, res més.

L'estel

Un groc envellutat, el somni que cruix d’una tarda ponent i un estel enjogassat. Per les dunes de formiga s’enfonsen els talons de les meves sabates, els cabells voleien innocentment per la brisa de llevant, un gos corre per la sorra; només una espurna de sol, de llum, il·lumina els nostres cors. És a partir de llavors que comprenc que ningú pot treure’m un record. Ell s’aproxima, em mira als ulls mentre porta fils entre els dits: sembla que no fa prou vent. Després d’una mínima resignació, ens n’adonem que poc importa. La platja és nostra i aquells minuts també. Soc feliç.

Com si fos un rellotge

De moments difícils, sempre n'hi hauran, llei de vida. Arriba un punt, que la meva consciència quasi pateix inconscientment. No t'ha passat mai? Aquella amarga sensació de que falla alguna cosa, et penses que l'has arreglat però segueix espatllada?

Com un rellotge de paret que deixa de funcionar. Un bon dia, no té forçes per seguir i es queda allà, estancat, inmòbil, convençut de que ja no té remei. Silenciosament va deixant de ser imprescindible; hi ha altres rellotges: el de pulsera, el del despertador, el del mòbil. Ell ja no és el que era, i ningú pensarà en tornar-li a donar corda...

Mai me n'he sortit, i poc a poc, deixo de sentir el Tic-Tac. El sento com un fil prim de veu, ofegada, estellosa; Fins que tanco els ulls i ja només ressona una petita remor dins meu...

Tic tac...

Crispetes

Les setmanes diuen hola què tal i ja som al cap de setmana. I d'aniversari en aniversari i tiro perquè em toca. Tothom fa divuit anys, i la Marta en té disset. Disset i un magazine de radio per fer el dimarts. Avui ha estat diumenge, com de costum ha passat silenciós i esquerp: un dia que no convida a sentir-se plenament lliure; demà és dilluns. Demà agafo el tren a tres quarts de dotze. I penso que el temps passa volant, i mica en mica vaig perdent dies del passat i recordo que ahir vaig sentir que ja no formava part d'allò que estava visquent, era una espectadora més sense dret a menjar crispetes. Però què hi farem! (Frase que ajuda a la consciència a sentir-se més alleujada)

M'agraden les crispetes, avui n'he menjat tot pensant que eren molt bones, i una a una anaven cruixint a la bossa dins del microones. I jo les sentia des del menjador estant. He recordat que l'últim cop que vaig menjar-ne les compartia al cinema i mirava Camino (un drama de primera categoria) i pensava que estava amb les persones que més estimo. I llavors he parat de pensar, llavors he cantat que "tenia tanto que darte.. bla bla bla..."

[Prometo guardarte en el fondo de mi corazón
Prometo acordarme siempre de aquel raro diciembre
Prometo encender en tu día especial una vela
y soplarla por ti...
Prometo no olvidarlo nunca

Tenia tanto que darte
Tantas cosas que contarte
Tenia tanto amor,
guardado para ti...

Camino despacio pensando volver hacia atrás,
No puedo en la vida las cosas suceden no más...
Aún pregunto que parte de tu destino se quedó conmigo,
Pregunto que parte se quedo por el camino

Tenia tanto que a veces maldigo mi suerte..
A veces la maldigo...
Por no seguir contigo...]



...

Per allò que una vegada vam ser.


Nostalgia...