Vivim el somni, els diminuts pics brillants, quan ens llevem al matí amb un somriure de felicitat, i anem a dormir de la mateixa manera. No ens podem adonar com en som de feliços, fins temps més tard, quan recordem aquella època de grans moments i grans sensacions. Som el moment que vivim. Tornar enrere? Potser m’agradaria, però no puc. No es pot, i de fet és bo que sigui així, sinó, podríem perjudicar la nostra història, estaríem tan preocupats d’observar el passat que ens descuidaríem de viure el present i no hi hauria massa futur…
I així ha estat, he parat d’escriure. Fa uns 6 mesos que no escric, però no només aquí, ni aquí ni al meu diari personal ni enlloc. Com si ja no calgués dir res, com si escriure ja no fos suficient, com si no necessités una caixeta on guardar-hi pensaments... Sé que he canviat, així ha de ser, és llei de vida anar evolucionant. Però últimament, tinc mala sort, res més.
3 comentarios:
"Nunca es tarde...". Marta, espero que ara que t’has decidit a escriure alguna cosa al blog després de tants mesos, facis l’esforç de seguir de manera més o ments regular. Escrius bé, és una pena que ho deixis. Ànims!
Em sembla que et copiaré aquest escrit i me'l posaré en el meu blog! Has descrit el què em passa a mi també... Deu ser cosa de l'edat, ja t'ho he dit. Com ja t'han dit, mai és tard, i adonar-se de les coses fa reaccionar i millorar-les. Endavant! Torna a menjar'te el món! Ànimssss!
Vivim una vida molt moguda, i a vegades provoca situacions de canvi i conseqüències que ens duen a llocs que a vegades no sabem ben bé ni com hi hem anat a parar...
Segur que tens molt a dir Marta, com sempre, potser ara has canviat la forma d'expressar-ho... però si vols escriure-ho, quan menys t'ho esperis tornaràs a tenir el camí just davant teu.
Temps i salut!
Publicar un comentario