L'estel

Un groc envellutat, el somni que cruix d’una tarda ponent i un estel enjogassat. Per les dunes de formiga s’enfonsen els talons de les meves sabates, els cabells voleien innocentment per la brisa de llevant, un gos corre per la sorra; només una espurna de sol, de llum, il·lumina els nostres cors. És a partir de llavors que comprenc que ningú pot treure’m un record. Ell s’aproxima, em mira als ulls mentre porta fils entre els dits: sembla que no fa prou vent. Després d’una mínima resignació, ens n’adonem que poc importa. La platja és nostra i aquells minuts també. Soc feliç.