Ens passem la vida buscant el moment ideal, regirant el nostre ésser i intentant que els altres el comprenguin. No és més que una il·lusió producte d'una follia col·lectiva per aconseguir ser feliços. Ningú pregunta res i no en parlem a l'estació esperant el tren o en una cafeteria amb un amic que fa temps que no veiem, no en parle,m entre classe i classe a la universitat o al cotxe, mentre conduïm cap a casa. Parlem del que ha passat avui, o què pensem d'allò o d'aquell. Som d'un material resistent i fràgil, és fàcil que explotem o simplement ens enfonsem. Avui és negre i demà serà blanc, però tenim la certesa que aquest demà serà un intent d'anar a millor.
S'ha de ser valent, tenir coratge per enfrontar-se a les misèries que ens envolten i veure-les. Som humans, estúpids, curiosos, benèvols, i tenim la necessitat de sentir-nos útils, que el nostre dia a dia tingui sentit. Potser per no evidenciar el clar final. Seria estrany estar-se quiet esperant-lo, val més sentir-nos atapeïts de coses a fer. Ens busquem una feina, busquem algú amb qui compartir les estones que no treballem, algun lloc on dormir i menjar, botigues per omplir les nostres cases de mobles i roba, de menjar, d'electrodomèstics... Si ens ho mirem fredament és un joc de nines, una reproducció que algú va inventar,; Algú que va definir com havia de ser tot i volia una societat igualada, de masses, amb uns objectius marcats.
Ja se sap, si es vol jugar a les casetes s'ha de tenir una feina, i si es vol jugar a les casetes boniques s'ha de tenir una feina que no t'agradi. Algú ens ha posat la idea absurda que per aconseguir alguna cosa hem de patir, esforçar-nos, lluitar. Potser perquè, un cop aconseguida la meta no tinguem la sensació que era massa fàcil i per tant no tenia el valor suficient. Creiem que hem de treballar-nos el camí per justificar el nostre desig i tinguem la sensació de no haver perdut el temps.
És admirable reconèixer que es té una vida buida, però encara és més admirable reconèixer que és irremediable.
"Revolutionary Road"
S'ha de ser valent, tenir coratge per enfrontar-se a les misèries que ens envolten i veure-les. Som humans, estúpids, curiosos, benèvols, i tenim la necessitat de sentir-nos útils, que el nostre dia a dia tingui sentit. Potser per no evidenciar el clar final. Seria estrany estar-se quiet esperant-lo, val més sentir-nos atapeïts de coses a fer. Ens busquem una feina, busquem algú amb qui compartir les estones que no treballem, algun lloc on dormir i menjar, botigues per omplir les nostres cases de mobles i roba, de menjar, d'electrodomèstics... Si ens ho mirem fredament és un joc de nines, una reproducció que algú va inventar,; Algú que va definir com havia de ser tot i volia una societat igualada, de masses, amb uns objectius marcats.
Ja se sap, si es vol jugar a les casetes s'ha de tenir una feina, i si es vol jugar a les casetes boniques s'ha de tenir una feina que no t'agradi. Algú ens ha posat la idea absurda que per aconseguir alguna cosa hem de patir, esforçar-nos, lluitar. Potser perquè, un cop aconseguida la meta no tinguem la sensació que era massa fàcil i per tant no tenia el valor suficient. Creiem que hem de treballar-nos el camí per justificar el nostre desig i tinguem la sensació de no haver perdut el temps.
És admirable reconèixer que es té una vida buida, però encara és més admirable reconèixer que és irremediable.
"Revolutionary Road"