Cases de nines

Ens passem la vida buscant el moment ideal, regirant el nostre ésser i intentant que els altres el comprenguin. No és més que una il·lusió producte d'una follia col·lectiva per aconseguir ser feliços. Ningú pregunta res i no en parlem a l'estació esperant el tren o en una cafeteria amb un amic que fa temps que no veiem, no en parle,m entre classe i classe a la universitat o al cotxe, mentre conduïm cap a casa. Parlem del que ha passat avui, o què pensem d'allò o d'aquell. Som d'un material resistent i fràgil, és fàcil que explotem o simplement ens enfonsem. Avui és negre i demà serà blanc, però tenim la certesa que aquest demà serà un intent d'anar a millor.

S'ha de ser valent, tenir coratge per enfrontar-se a les misèries que ens envolten i veure-les. Som humans, estúpids, curiosos, benèvols, i tenim la necessitat de sentir-nos útils, que el nostre dia a dia tingui sentit. Potser per no evidenciar el clar final. Seria estrany estar-se quiet esperant-lo, val més sentir-nos atapeïts de coses a fer. Ens busquem una feina, busquem algú amb qui compartir les estones que no treballem, algun lloc on dormir i menjar, botigues per omplir les nostres cases de mobles i roba, de menjar, d'electrodomèstics... Si ens ho mirem fredament és un joc de nines, una reproducció que algú va inventar,; Algú que va definir com havia de ser tot i volia una societat igualada, de masses, amb uns objectius marcats.

Ja se sap, si es vol jugar a les casetes s'ha de tenir una feina, i si es vol jugar a les casetes boniques s'ha de tenir una feina que no t'agradi. Algú ens ha posat la idea absurda que per aconseguir alguna cosa hem de patir, esforçar-nos, lluitar. Potser perquè, un cop aconseguida la meta no tinguem la sensació que era massa fàcil i per tant no tenia el valor suficient. Creiem que hem de treballar-nos el camí per justificar el nostre desig i tinguem la sensació de no haver perdut el temps.




És admirable reconèixer que es té una vida buida, però encara és més admirable reconèixer que és irremediable.

"Revolutionary Road"

Pleasure

Quan es troba una cosa que fa molt que es buscava, quan es compren uns pantalons que queden de puta mare, quan es devora un donut de xocolata de la Yaya María, quan es fa un pipi després d'una hora d'espera, quan l'orgasme fa que la sang corri cap a totes les venes del cos, quan es torna a recuperar un vell amic, quan s'estornuda, quan es pren un bany, quan es rep un massatge, quan es riu fins quedar-se sense aire, quan se salta amb els braços oberts, quan es veu que tot el que estava previst surt bé.

El plaer recorre les nostres vides intermitentment, però ens encanta que sigui així, sinó, no serien tan plaents. I llavors penso, perquè m'amoinaré tan per detalls insignificants a vegades... El plaer ho cura quasi tot.

Manten-te

No he soportat mai que em diguin "cuida't", no ho sé, com dir a algú que tens molt poques ganes de veure'l? Dos petons, un adéu i que no falti un cuida't. Breu, impertinent, arrogant fins i tot. Com si fossis una planta: "ei, no t'oblidis de regar-te, que et marceixes".

Tan fàstig faig que no es noti que ja em cuido i que no necessito que ningú m'ho recordi? No ho sé, potser he semblat maniàtica, però he perdut el costum de suportar dins els meus pensaments el que no em sembla bé, i si puc, intento dir a tothom que m'ha dit que em cuidés que odiava el verb.


Ni tan sols es ben sonant, podríen dir, "manten-te". Seria un elogi, i encara que soni extrany és molt més agradable que cuida't.





Qui té un bon esperit, no li fa falta cap regada.

Tornar

Vivim el somni, els diminuts pics brillants, quan ens llevem al matí amb un somriure de felicitat, i anem a dormir de la mateixa manera. No ens podem adonar com en som de feliços, fins temps més tard, quan recordem aquella època de grans moments i grans sensacions. Som el moment que vivim. Tornar enrere? Potser m’agradaria, però no puc. No es pot, i de fet és bo que sigui així, sinó, podríem perjudicar la nostra història, estaríem tan preocupats d’observar el passat que ens descuidaríem de viure el present i no hi hauria massa futur…

I així ha estat, he parat d’escriure. Fa uns 6 mesos que no escric, però no només aquí, ni aquí ni al meu diari personal ni enlloc. Com si ja no calgués dir res, com si escriure ja no fos suficient, com si no necessités una caixeta on guardar-hi pensaments... Sé que he canviat, així ha de ser, és llei de vida anar evolucionant. Però últimament, tinc mala sort, res més.