Et consumeix i t’esgota, t’impedeix respirar. Comences a creure en la crueltat de l’esser humà, i els teus ulls veuen com la foscor dels tènues records s’aproxima, t’escanya i se t’enduu. No vols tornar a ser el mateix, i no vols ser tan dèbil ni estúpid per seguir creient en que tot millorarà. Però el temps és l'únic que juga amb la sort. On són totes les hores que has fet servir en dir que canviaries? On son totes les paraules que et juraven canviar? On son les espurnes de felicitat que arrossega la pròpia innocència?
Els somnis moren, les il·lusions se’n van. De tot s’apodera un final. No és res més que misèria humana, tristes llavors de soledat, cançons de nostàlgia, rosaris d'indiferència.
[Una pel·lícula d’imatges molt dures, però d’un fort missatge. La felicitat instantània pot ser l'infern a llarg termini...]
No hi caiguis...
2 comentarios:
De raó no te'n falta gens, si bé penso que depèn de l'enfoc que li vulguis donar. Agafar-se la vida amb optimisme et pot fer seguir somnis que a primera vista no duen a enlloc, però una vida pessimista i sense ilusions és una no-vida.
M'has recordat aquella frase que diu "Et podries passar la vida esperant, i l'únic que passarà serà la vida."
There's no reason without you, how can I live if you're not here, if only I could hold you near (8)
Com be dius a lactu em de viure la vida però sense consumir-la
...a vegades les cançons tenen massa raó, n creus?...
Publicar un comentario