Quatre pupil·les

Una ciutat, posem-li Barcelona, un lloc concret, posem-li primer el portal de l'Àngel. Un moment del dia, les 5?

Sí, jo estava repenjada a una paret blanca, nerviosa, volent mirar a algun lloc però sense acabar de veure res, inclinant el cap sobre la pila de samarretes per 9.90 €. De cop, aixeco la vista i el veig, una mà aixecada i un bot al cor.

Dos petons, hola què tal i el món torna a somriure. La botiga deixa de ser una muntanya de roba, la Marta deixa la seva serenitat i es prova ulleres de sol mentre espera una mirada d’aprovació i admiració. No la tindrà fins al cap d'una estona, quan entre els espectadors posicionats en semicercle veient com ballarins fan salts mortals, la noia només veurà cames fent volteretes i un mà passarà per sobre l’espatlla i per uns segons xocaran quatre pupil·les fixes però espantadisses. Ho veus bé?

Qualsevol excusa sembla estar pensada per dir alguna frase ridícula, els llavis es col·loquen d’aquella manera tan estúpida, els clotets a les galtes i una mà arrosega un ble de cabells darrera l'orella.

Uns minuts més tard, la multitud passarà a desaparèixer i les rambles passaran a ser els camps elisis, lloc d'ensomni; les llums dels semàfors, edificis i cotxes t’hipnotitzaran i el soroll de fons serà l'improvitzada banda sonora.

I ets sents una nena tonta, però tonta de debò...