Fragment

[Quan va tancar les llums no passava ni una ànima, el corredor s’il·luminava vagament per la tènue llum d’emergència. Jeia recolzada a la paret amb les mans agafant els genolls. Els sospirs lents bellugaven els cabells que li queien davant la cara i no gosava obrir els ulls. Aquell passadís quilomètric era envaït per un silenci sepulcral que glaçava les venes. Només pensava en color negre, imaginava ombres en la penombra. Fins que va deixar-se caure a poc a poc en un costat, quedant en posició fetal. La seva galta fregava el terra; humit, fred, anguniós. De sobte, va sentir una veu, una remor del pas del temps, una rialleta difuminada. El cor li va fer un bot. Només tancava els ulls amb totes les seves forces, intentava restar immòbil. Els esclafits de riure sonaven cada cop més fort; va començar a tremolar, a respirar amb força i...

-Talleu! És bona...- va cridar el director Morencenes. Gairebé la gota de suor li arribava a la barbeta. En qüestió de segons la sala va començar a bellugar-se, sortiren càmeres i focus per aquí i per allà, Marie es va aixecar desganadament de terra: –Morencenes, crec que el primer plànol l’han enfocat massa de la prop. Vol dir que no se m’haurà notat la cola de la perruca?- Féu la noia ximpleta amb una ganyota, –No, l’han fet bé, la següent escena és la de l’assassinat, tens la sang apunt?-. Marie assentí amb el cap, però no veia llum a la idea d’haver-se de morir. Sempre hauria volgut ser la protagonista d’un musical de prestigi a Londres. No entenia perquè l’havia de matar una nena psicòpata i de quinze anys menys que ella. No entenia aquesta mania d’agafar criatures com a assassines. -Pobres nenes infelices i posseïdes... tant bé que estarien jugant a la xarranca.- Va dir a Ronçana. El noi mirà la jove amb cara de comprensió paternal i feu un gest d’acord. Tot seguit uns crits indicaren el començament de la següent seqüència.]

...