Crònica d'un trajecte

No deixo de passar bitllets amunt i avall, avall i amunt. Un sorollet que no sé escriure posa data al meu abonament mensual de tren, i un cop més cap a Barcelona havent dinat corrent i quasi sense gana. Miro els passatgers i a vegades em pregunto on aniran i per què. Procuro agafar un lloc aïllat on sovint llegeixo sense acabar de submergir-me del tot en la lectura. De tan en tant aixeco la vista i comprovo que tot segueix a lloc. Encara que cada trajecte sigui diferent, l'estil de gent és la mateixa, semblen una colla d'actors posats alternadament pels seients i cadascun sembla tenir una tasca expressament dissenyada per a la ocasió d'acompanyar-me al tren. Veig cares conegudes i desconegudes, en el cas de les conegudes no acostumo a saludar (a no ser que siguin més que conegudes) no per orgull, sinó més aviat per timidesa, prefereixo fer veure que no els he vist. Quan coincideixen sense voler les mirades perquè els dos sabem que ens coneixem, obligatòriament hem de fer un somriure i com a mínim dir hola.

Un cop baixo a Plaça Catalunya, m’envaeix una xafogor mesclada amb olor de vies i oli ressec. Gent esperant i jo esquivant-la perquè solc anar ràpid. Al arribar a la boca, m’asseguro que es tracta de la sortida que posa Ronda Universitat (no entenc perquè es diu així si vas a parar davant d'un quiosc). Just al peu de les escales, sempre hi ha el mateix home demanant diners i cada cop em fa menys pena. Per descomptat ja ni em miro aquests que et diuen "Oiga por favor 50 céntimos para coger el tren" Ja hi vaig caure un cop i em vaig sentir d’allò més estúpida al donar-los els diners de bona fe però veient que feien exactament el mateix amb cada passatger atrafegat que travessava l’estació.

Un cop a fora, el mateix pesat de cada dia repartint uns fulletons del Fresco, i més endavant més pesats demanant-te si tens un minut per col·laborar amb no sé què... Ostres, hi ha algú que et pari i no vulgui diners? Molts demanen i pocs donen... Total que es converteix en una espècie de cursa d’obstacles de xiquiparc.

Al travessar el semàfor davant de l'Starbucks, m’entren ganes de seure i xerrar d'alguna cosa més interessant que no pas anar cap a una classe llarga i avorrida. El sol de tardor, les botigues, la gent que va a dinar, i jo no tinc temps per pensar en res que no sigui en una tarda d’universitat. És imprescindible passar pel carrer Tallers, la veritat és que des de que he començat me l’he fet més cops corrent que caminant. Però sempre, per molt que corri, hi veig coses curioses: Avui una noia feia una foto amb una càmera reflex a l’aparador d'un forn de pa.

Al passar per aquella vorera on tothom et fa nosa i tens el risc de menjar-te algun piló (sobretot si vas tard) és on acostumo a mirar el rellotge abans d'entrar. Un cop a dins, passar la tarja per la porta i pujar quatre plantes d'infinites escales que quan arribo a dalt necessito parar a descansar i un litre d'aigua per recuperar-me.

Bé, si algun dia mentre passegeu per carrer Tallers per aquestes casualitats de la vida veieu una ximple corrent, és molt probable que sigui jo amb aquell carai de bossa penjant que serà mona, però no va massa bé per a les meves mitja-maratons...

Recordo que un dia que vaig cabre al tren de miracle...




----------------------------------------------------------------------------------------





[El viatge és llarg això és veritat
però no caldrà que ens aturem
i tindràs la meva mà

(...)


Sempre estaré al teu costat
sempre més amb tu...]