No hi ha tan sols, ni la meitat del que hi havia abans. Si abans n'hi havia molt poc, ara encara n'hi ha menys, i si n'hi ha menys és per què alguna vegada n'hi va haver, i ara, ara no en queda res.
Segurament, hauré comès el triple d'errors d'aquí a força anys. Llavors, sabent que els cometré, en teoria els hauria de voler evitar, tot i així, no ho vull fer. Vull cometre error a error per adonar-me que soc capaç de rectificar i evolucionar, en definitiva, fer millor cada cosa el pròxim cop (si és que hi ha pròxim cop).
Aquests dies, m'han dit massa repetidament que he de canviar, que sóc molt lenta fent les coses, que no m'organitzo, que sóc despistada ja que perdo i oblido les coses, que arribo tard a tot arreu. Sóc pesada, "enredosa" i dic tonteries. Bé, i què? Intentar-ho ho he intentat, he volgut canviar, però continuo arribant tard, posposant les coses i deixant els problemes al marge...
No ho sé, certament no ho sé. Si estigués en una illa deserta amb una companyia de mariaxis, probablement ignoraria tota aquesta colla de defectes, per què, el cas és que si estàs en una illa deserta on no hi passa el temps, quin problema hi ha en que algú decideixi fer les coses lentament? No hi haurien activitats per fer, llavors quina necessitat hi hauria d'organitzar-me en un paradís de l'atur? Com que en llocs així no hi ha res, no tindria res que oblidar o perdre. I com que només hi seriem els mariaxis i jo, no arribaria tard a cap cita. No seria pesada perquè allà podria racionalitzar les meves explicacions al veure les hores de les quals disposaríem. I si digués tonteries fins i tot serien alabades degut a la pressió d'estar en una illa completament deserta.
En fi, que tot és bàsicament qüestió de perspectives, i aquests defectes només tenen efecte en l’enrevessat caos de món en que vivim. Potser sóc una boja neuròtica, i perquè no... Què té de dolent algú que no hi toca? A més, qui decideix qui hi toca i qui no?... Potser bojos neuròtics ho som una mica tots, en aquesta societat és impossible delimitar el que és normal.
Potser si que m’he tornat una mica ximple; això d’estar una hora envoltada de massa humana fregant-te per tot arreu és d’allò més desesperant... Si us agrada la calor, l’alè a tocar de pell, suar, entrar i sortir a empentes...
Proveu la renfe que no falla...
Segurament, hauré comès el triple d'errors d'aquí a força anys. Llavors, sabent que els cometré, en teoria els hauria de voler evitar, tot i així, no ho vull fer. Vull cometre error a error per adonar-me que soc capaç de rectificar i evolucionar, en definitiva, fer millor cada cosa el pròxim cop (si és que hi ha pròxim cop).
Aquests dies, m'han dit massa repetidament que he de canviar, que sóc molt lenta fent les coses, que no m'organitzo, que sóc despistada ja que perdo i oblido les coses, que arribo tard a tot arreu. Sóc pesada, "enredosa" i dic tonteries. Bé, i què? Intentar-ho ho he intentat, he volgut canviar, però continuo arribant tard, posposant les coses i deixant els problemes al marge...
No ho sé, certament no ho sé. Si estigués en una illa deserta amb una companyia de mariaxis, probablement ignoraria tota aquesta colla de defectes, per què, el cas és que si estàs en una illa deserta on no hi passa el temps, quin problema hi ha en que algú decideixi fer les coses lentament? No hi haurien activitats per fer, llavors quina necessitat hi hauria d'organitzar-me en un paradís de l'atur? Com que en llocs així no hi ha res, no tindria res que oblidar o perdre. I com que només hi seriem els mariaxis i jo, no arribaria tard a cap cita. No seria pesada perquè allà podria racionalitzar les meves explicacions al veure les hores de les quals disposaríem. I si digués tonteries fins i tot serien alabades degut a la pressió d'estar en una illa completament deserta.
En fi, que tot és bàsicament qüestió de perspectives, i aquests defectes només tenen efecte en l’enrevessat caos de món en que vivim. Potser sóc una boja neuròtica, i perquè no... Què té de dolent algú que no hi toca? A més, qui decideix qui hi toca i qui no?... Potser bojos neuròtics ho som una mica tots, en aquesta societat és impossible delimitar el que és normal.
Potser si que m’he tornat una mica ximple; això d’estar una hora envoltada de massa humana fregant-te per tot arreu és d’allò més desesperant... Si us agrada la calor, l’alè a tocar de pell, suar, entrar i sortir a empentes...
Proveu la renfe que no falla...
5 comentarios:
Bon dia Marta,
Procura ser feliç sense deixar de ser tu mateixa. I això sí, no deixis d'escriure, per l’edat que tens ho fas més que bé.
mmmm...ja mexplicaras dema millor el sentit del text....
ttm!!
martaaa!
feia ja temps que no em passava per aquí i avui m'he enrrecordat d'aquell blogspot de la marta on hi escribia textos que taan m'agradaven!jaja dons bé, dir-te que no canviis, perquè em els teus defectes ets genial, i si no arribessis tard sempre no series la marta, totes aquestes cosetes fan que siguis tu mateixa reina!
dons res desitjar-te lu millo i un petó molt foort de l'Arantxa :)
buà, m'ha encantat. Feia temps que no llegia una opinió tan ben parida. Esque estic totalment d'acord. Pam, ni una puta coma hi canviava. Tot perfecte, a més esque m'hi sento identificat "m'han dit massa repetidament que he de canviar, que sóc molt lenta fent les coses, que no m'organitzo, que sóc despistada ja que perdo i oblido les coses, que arribo tard a tot arreu. Sóc pesada, "enredosa" i dic tonteries." es mol bo que t'ho plantegis així i ke no t'amarguis. Jo tinc una frase que no la dic sempre, no es la frase que sempre dic, és la frase que dic kuan ja n'estic fins allà, i éS: Que els hi donguin pel cul a toooOts! :D!
Apa, salutt!
sonat, si, i? nom miris gaire no sigui ket mossegui xDDDDD
Publicar un comentario