La importància de dir-se Marta

Sort que tenim un nom. Us imagineu algú dient: -Eh riure, vine cap aquí!- Seria del tot absurd... i molt estressant! Tothom s’identifica amb el seu nom, i sempre és el primer que et pregunten en una discoteca, si t’interessa, el dones correctament, i si per el contrari prefereixes passar del tio o tia, t’inventes un nom, per si de cas. És una tonteria, perquè ja veus què pot fer algú amb un simple nom, no pot pas falsificar cap document... Però sentim que donar el nostre nom requereix una mínima confiança. Ja que perdem un xic d’identitat si anem "donant" la nostra forma d’identificació. Home, és que de fet, ningú et pregunta el cognom primer, això només es deixa per a inscripcions i documents. No m’agradaria pas que algú em digues Roma, i quan algú m’ho diu, sento que no em coneix. Això ho feien els professors d’abans, i realment és força angoixant, és marcar un marge considerable entre persona i persona.

Jo em dic Marta, my name is Marta, io m' chiamo Marta, Je m'appelle Marta... diga-ho com vulguis... la qüestió és que si em vols cridar em dius Marta i punt. De més petita, hauria volgut tenir un nom que permetés un "mote" em fan gracia aquest noms que els pots donar varies formes. Com ara d'Elisabeth, Eli o Beth, de Georgina Geor o Gina. Però Marta, ja em direu quin mote se’n pot extreure... La meva mare sovint em comenta que em va posar així perquè al dir-se ella Immaculada concepció, mai se sentia del tot identificada ja que li poden dir Imma (L’habitual és clar) Concepció, Conxita, o altres... Sort que no se’ls acudeix afegir Culada a la llista de possibilitats... El cas és que per a la seva nena volia un nom breu, femení, fàcil i català... Sona perfecte i tot eh dir-se Marta?

Jo al principi pensava que era un nom avorrit i tot, i que les Martes en general no em queien bé, em semblaven una mica estúpides, nenes "tiquis-miquis". Però com que jo ja soc una mica així a cops... M'he acostumat a dir-me Marta, i no només ho accepto, sinó que no se'm acudeix cap altre nom millor per mi. Perquè ja tinc cara de Marta, si em cridessin amb Anna o Laura, ja no seria tant jo mateixa... Sembla una tonteria, però quan algú et diu el seu nom deseguida creus que li queda bé amb el seu aspecte i personalitat. (És clar que sempre hi ha excepcions)

A primària i a l'ESO era la única Marta de la classe, i quan veia que hi havia gent que tenia noms repetits pensava, quina sort que no em passi a mi (no hi ha res com sentir-se únic i inigualable). Però el "xollo" es va acabar a primer de batxillerat, quan van aparèixer cinc Martes de cop... Ja em diras qui era jo d’especial... Però vaig sobreviure tot i així. Ara visc feliçment al carrer... ah... prefereixo no donar dades personals, no sigui cas que algú s’animi amb primer donar el meu nom i després el meu carrer i se li acudeixi venir-me a veure a casa.

Aquest vídeo em va fer molta gràcia, digueu-me freaky, però soc una Fan de l'APM per coses com aquesta...

Desitjo que diguis com et diguis, (esperem que no Antonio Gilipollas Caraculo(pff vaia broma...)) siguis feliç!