lunes, 28 de julio de 2008

F.M La Garriga

Tot comença amb el quotidià fet de la publicitat; de boca en boca arriba a les orelles de fins a l’últim ciutadà que la festa major s’aproxima. Llavors tothom fa un intent de seguiment gràcies al programa d’actes, el qual aquest any han repartit escassament.

Per no perdre autenticitat, és necessari disposar del mític mocador que cada any se'n renova el disseny, ara, la forma triangular no pot fallar. Lligat al coll, al braç o a qualsevol part que se’ns pugui acudir, mostrem que formem part d'un poble que per uns dies es vesteix de gala.

El primer fet imprescindible d'una bona festa major és el correfoc. Recordo que anys enrere, després del correfoc també es feia el correaigua, però donades les circumstancies de la mancança d'aigua, val més refrescar-se a la dutxa de casa, tot i a la gran diversió que prometia.
El cas és que aquest any, per falta de temps o per voler sopar amb calma, ens varem perdre el correfoc, cosa que em va saber bastant greu perquè no hi ha res millor per sentir-se en plena festa major. (Rodolí)

Després el primer concert. Què us en puc dir d'aquests concerts... Doncs bé, que són una mescla de borratxos de tercera i música de primera (també depenent de la nit). És la manera perfecta per portar un cens de població jove, ja que no hi falta quasi ningú. És clar que encara que hi pugui anar tothom, sempre hi han els típics desencaixats, els nens i nenes de catorze anyets que la mama els deixa sortir fins la una, i els papes i mames que se senten més juvenils pel simple fet de portar una "birra" a la mà i ballar als laterals del passeig. Ah sí, que no us he dit que tots els concerts es celebren al passeig. Dic es celebren, perquè n’hi ha més del compte que ho confonen amb una manera més de fer un excés de beguda.

El passeig, lloc d'encant i bellesa, lloc on clarament se situen les cases de més poder adquisitiu i la gent més refinada de la Garriga, se'n va de festa a les profunditats de la mediocritat, on a la que torces una cantonada, algun graciós hi ha fet una mostra de la seva virilitat masculina o femenina marcant territori en una paret o simplement al terra. Convertint el carrer en una autentica lluita contra les males olors. També hi ha els que aprofiten la foscor de la nit i la d'alguns carrerons a tocar del passeig per "bufar" o "trincar", això va com va.

A part dels concerts, també es pot gaudir d'un ventall d’activitats ben organitzades per entitats de la Garriga. A les tardes, els típics espectacles a la plaça de¡ l'església o de Can Dachs on els més petits en són els escollits. El carrer Banys que duran tot l'any acull una certa quantitat de gent, miraculosament se'n triplica el nombre de visitants. I tothom camina a pas tranquil, comentat allò i això altre. Els bars també omplen més les terrasses, i la gent pren alguna cosa a la fresca mentre veuen aquests que caminen passar.

Senzillament m’encanta. El més bonic de la festa major per mi, es aquesta unió de poble, és sentir-te de la Garriga. Sentir-te més identificat amb l'entorn, donar un motiu per celebrar que un poble és un poble gràcies als seus habitants, i per uns dies que tothom adquireixi el mateix protagonisme.



Fi d'una bona festa major 2008. Només queda desitjar que la de l'any que ve encara sigui millor.



P.D: Algú seria tan amable d'explicar-me que té a veure el lema "Tan per tant, sabates grosses" amb la festa major?



Salut!



3 comentarios:

Noctas dijo...

Carai que bé que escrius..m'ha agradat molt de veritat..en tot cas a passar-ho bé i t'aniré llegint..saludus

Júlia Bagaria dijo...

Marteta! M´ha agradat molt el teu escrit. Primer semblava que estiguessis fent una crítica, i al final dius: M'encanta! hehe
Jo, part de la festa major la vaig passar a Utah i als aeroports pero tot i aixi l'última nit sí que hi vaig ser, i va ser mooolt interessant :).
T'estimoooooooooooo!

pundit dijo...

"Peu per peu, sabates grosses!" I és que abans als pobles les sabates noves es compraven per la festa major i havien de servir, com a mínim una temporada. Els nens creixen i al cap de l'any podia ser que ja no els anessin bé. Els grans, per por de que no els fessin mal als peus, també valia més que anessin una mica balderes. Em sembla que d'aquí ve la dita.