Una època que em porta bons records

4 d'ocutbre. Les fulles encara no han caigut massa, i el temps de tardor ja hauria de ser aquí. Aquella tardor de moniatos i castanyes a la vora del foc. De llevar-se d'hora un dissabte al mati i anar a buscar bolets. És temps de planejar viatges, i moments, és temps de reunir-se amb els qui més estimes i parlar; sense necessariament haver de fer res, simplement gaudir del plaer que provoca una bona companyia.

M'agrada la tardor, ara mateix més que mai. M'agrada perquè la construeixo a partir de records, records molt càlids i divertits que passàven en aquesta època.

M'ha vingut al cap, aquelles reunions de comissió de festes a l'institut, quan preparàvem la tarda de pel·lícules de terror per "Halloween". Ja sé que no és gens català, però és una tradició americana ben divertida i seria genial que aquí també es fes. A Catalunya tenim els panellets i les castanyes, però a part d'això, activitats pel dia de la castanyada n'hi ha poques, per no dir cap... El cas és que a l'institut veníem entrades per veure pel·lícules de terror als alumnes, i sempre era el mateix ritual que esperava amb il·lusió. Recordo especialment l'any en que la Júlia va fer 15 anys, que justament coincidia amb el dia de la projecció de les pel·lícules. La Garbiñe i jo li vam comprar un mocador lila, una colonieta de tub, i una targeteta amb una papallona dibuixada on hi vam escriure el típic que es diu en aquestes ocasions. Va ser un gran dia. Un altre any vaig anar a veure "Scary Movie 3" a la biblioteca, i vam riure bastant (sempre que la veig ric bastant, sobretot si estic amb la Júlia). Em sembla que a 2n d'ESO vaig veure "The Ring", i vaig estar unes quantes nits amb dificultats per aclucar els ulls... El primer any havia d'anar a veure "Los Otros" però em vaig posar malalta... i aquella tarda vaig haver de quedar-me a casa els avis, dins del llit passant una bona febrada. Em sembla que va ser a 4rt d'ESO quan vaig veure "Battle Royale" i recordo que em impactar molt; va ser a la sala d'actes i crec que era la millor pel·lícula que havia vist en les festes de Halloween a l'Institut. Quan va arribar primer de Batxillerat, va ser el curs on els alumnes veniem crispetes per recol·lectar diners pel viatge de final de curs a Itàlia. En aquest últim any que em vaig apuntar a la tradició de les pel·licules, vaig veure "Psicosis", un clàssic que no em va decepcionar.

Potser gràcies a aquesta experiència recordo la tardor amb molta tendresa; no pel fet de veure pel·lícules de por, sino per l'ambient que es respirava aquells dies a l'institut: vendre entrades, comprar crispetes, la comissió de festes, la tarda en què les projectàven a l'Institut... No ho sé per mi era perfecte. D'altra banda la tardor em porta altres records de fa menys temps, un o dos anys. Com per exemple anar a collir bolets, organitzar i celebrar l'aniversari del Jordi, anar a can Viver la nit de la castanyada o Halloween, el viatge a Aachen per visitar en Ramonet, els inicis de Llums de la ciutat...

A partir de les meves històries, haig de reafirmar que tinc moltes ganes de viure aquesta tardor, perquè tot just, acaba de començar.

29 S

Miro el rellotge mentre em rasco el cap. Suspiro, perquè falten tres quarts d'hora. Aquest temps perquè acabi la classe, i és aborridissim esperar quan una vol que passi el temps ràpid. Ostres, ara m'ha vingut al cap que tenim una pressa inexplicable per tot... Quan vaig amb cotxe sempre condueixo nerviosa i em molesten els conductors lents. A vegades arribo tard i a vegades no, però m'agrada correr. Es com si malgastés minuts, minuts que podria emplear en altres coses.

Avui 29 de setembre hi ha hagut vaga general a "tot" el païs. Els sindicats protestàven contra la reforma laboral, i han impulsat piquets "informatius" perquè la gent prengués consciència de la situació prècaria dels treballadors. Però jo he tingut més aviat la sensació de presenciar un gran carnaval. Un poti poti de gent amunt i avall, carres bruts i tallats com si hi hagues hagut una guerra... Gent borratxa, gent perduda (sobretot turistes) gent porca que pixava per alla on li venia de gust (fins i tot noiees!), gent empanada que anava a fer merder sense saber perquè... No ho sé... M'ha semblat una cosa extranya: una barreja dels furgons antiavalots, dispars a l'aire, contenidors que han sortit a ballar involuntàriament als carrers, un cotxe cremat... Penso que tot això hi pintava ben poc, i només ha aconseguit crear un caos estrany i sense fins, que rebaixa als treballadors a una colla de catetos esbojarrats. Ja sé que paguen justos per pecadors, perquè hi ha gent que ha fet una vaga pacífica i intel·ligent, però el resultat ha estat confús... Almenys des de la meva perspectiva...

Bona retornada al blog!

Cases de nines

Ens passem la vida buscant el moment ideal, regirant el nostre ésser i intentant que els altres el comprenguin. No és més que una il·lusió producte d'una follia col·lectiva per aconseguir ser feliços. Ningú pregunta res i no en parlem a l'estació esperant el tren o en una cafeteria amb un amic que fa temps que no veiem, no en parle,m entre classe i classe a la universitat o al cotxe, mentre conduïm cap a casa. Parlem del que ha passat avui, o què pensem d'allò o d'aquell. Som d'un material resistent i fràgil, és fàcil que explotem o simplement ens enfonsem. Avui és negre i demà serà blanc, però tenim la certesa que aquest demà serà un intent d'anar a millor.

S'ha de ser valent, tenir coratge per enfrontar-se a les misèries que ens envolten i veure-les. Som humans, estúpids, curiosos, benèvols, i tenim la necessitat de sentir-nos útils, que el nostre dia a dia tingui sentit. Potser per no evidenciar el clar final. Seria estrany estar-se quiet esperant-lo, val més sentir-nos atapeïts de coses a fer. Ens busquem una feina, busquem algú amb qui compartir les estones que no treballem, algun lloc on dormir i menjar, botigues per omplir les nostres cases de mobles i roba, de menjar, d'electrodomèstics... Si ens ho mirem fredament és un joc de nines, una reproducció que algú va inventar,; Algú que va definir com havia de ser tot i volia una societat igualada, de masses, amb uns objectius marcats.

Ja se sap, si es vol jugar a les casetes s'ha de tenir una feina, i si es vol jugar a les casetes boniques s'ha de tenir una feina que no t'agradi. Algú ens ha posat la idea absurda que per aconseguir alguna cosa hem de patir, esforçar-nos, lluitar. Potser perquè, un cop aconseguida la meta no tinguem la sensació que era massa fàcil i per tant no tenia el valor suficient. Creiem que hem de treballar-nos el camí per justificar el nostre desig i tinguem la sensació de no haver perdut el temps.




És admirable reconèixer que es té una vida buida, però encara és més admirable reconèixer que és irremediable.

"Revolutionary Road"

Pleasure

Quan es troba una cosa que fa molt que es buscava, quan es compren uns pantalons que queden de puta mare, quan es devora un donut de xocolata de la Yaya María, quan es fa un pipi després d'una hora d'espera, quan l'orgasme fa que la sang corri cap a totes les venes del cos, quan es torna a recuperar un vell amic, quan s'estornuda, quan es pren un bany, quan es rep un massatge, quan es riu fins quedar-se sense aire, quan se salta amb els braços oberts, quan es veu que tot el que estava previst surt bé.

El plaer recorre les nostres vides intermitentment, però ens encanta que sigui així, sinó, no serien tan plaents. I llavors penso, perquè m'amoinaré tan per detalls insignificants a vegades... El plaer ho cura quasi tot.

Manten-te

No he soportat mai que em diguin "cuida't", no ho sé, com dir a algú que tens molt poques ganes de veure'l? Dos petons, un adéu i que no falti un cuida't. Breu, impertinent, arrogant fins i tot. Com si fossis una planta: "ei, no t'oblidis de regar-te, que et marceixes".

Tan fàstig faig que no es noti que ja em cuido i que no necessito que ningú m'ho recordi? No ho sé, potser he semblat maniàtica, però he perdut el costum de suportar dins els meus pensaments el que no em sembla bé, i si puc, intento dir a tothom que m'ha dit que em cuidés que odiava el verb.


Ni tan sols es ben sonant, podríen dir, "manten-te". Seria un elogi, i encara que soni extrany és molt més agradable que cuida't.





Qui té un bon esperit, no li fa falta cap regada.

Tornar

Vivim el somni, els diminuts pics brillants, quan ens llevem al matí amb un somriure de felicitat, i anem a dormir de la mateixa manera. No ens podem adonar com en som de feliços, fins temps més tard, quan recordem aquella època de grans moments i grans sensacions. Som el moment que vivim. Tornar enrere? Potser m’agradaria, però no puc. No es pot, i de fet és bo que sigui així, sinó, podríem perjudicar la nostra història, estaríem tan preocupats d’observar el passat que ens descuidaríem de viure el present i no hi hauria massa futur…

I així ha estat, he parat d’escriure. Fa uns 6 mesos que no escric, però no només aquí, ni aquí ni al meu diari personal ni enlloc. Com si ja no calgués dir res, com si escriure ja no fos suficient, com si no necessités una caixeta on guardar-hi pensaments... Sé que he canviat, així ha de ser, és llei de vida anar evolucionant. Però últimament, tinc mala sort, res més.