Pensaments àcids

Una època que em porta bons records

2010-10-04T06:32:00.000-07:00

4 d'ocutbre. Les fulles encara no han caigut massa, i el temps de tardor ja hauria de ser aquí. Aquella tardor de moniatos i castanyes a la vora del foc. De llevar-se d'hora un dissabte al mati i anar a buscar bolets. És temps de planejar viatges, i moments, és temps de reunir-se amb els qui més estimes i parlar; sense necessariament haver de fer res, simplement gaudir del plaer que provoca una bona companyia.

M'agrada la tardor, ara mateix més que mai. M'agrada perquè la construeixo a partir de records, records molt càlids i divertits que passàven en aquesta època.

M'ha vingut al cap, aquelles reunions de comissió de festes a l'institut, quan preparàvem la tarda de pel·lícules de terror per "Halloween". Ja sé que no és gens català, però és una tradició americana ben divertida i seria genial que aquí també es fes. A Catalunya tenim els panellets i les castanyes, però a part d'això, activitats pel dia de la castanyada n'hi ha poques, per no dir cap... El cas és que a l'institut veníem entrades per veure pel·lícules de terror als alumnes, i sempre era el mateix ritual que esperava amb il·lusió. Recordo especialment l'any en que la Júlia va fer 15 anys, que justament coincidia amb el dia de la projecció de les pel·lícules. La Garbiñe i jo li vam comprar un mocador lila, una colonieta de tub, i una targeteta amb una papallona dibuixada on hi vam escriure el típic que es diu en aquestes ocasions. Va ser un gran dia. Un altre any vaig anar a veure "Scary Movie 3" a la biblioteca, i vam riure bastant (sempre que la veig ric bastant, sobretot si estic amb la Júlia). Em sembla que a 2n d'ESO vaig veure "The Ring", i vaig estar unes quantes nits amb dificultats per aclucar els ulls... El primer any havia d'anar a veure "Los Otros" però em vaig posar malalta... i aquella tarda vaig haver de quedar-me a casa els avis, dins del llit passant una bona febrada. Em sembla que va ser a 4rt d'ESO quan vaig veure "Battle Royale" i recordo que em impactar molt; va ser a la sala d'actes i crec que era la millor pel·lícula que havia vist en les festes de Halloween a l'Institut. Quan va arribar primer de Batxillerat, va ser el curs on els alumnes veniem crispetes per recol·lectar diners pel viatge de final de curs a Itàlia. En aquest últim any que em vaig apuntar a la tradició de les pel·licules, vaig veure "Psicosis", un clàssic que no em va decepcionar.

Potser gràcies a aquesta experiència recordo la tardor amb molta tendresa; no pel fet de veure pel·lícules de por, sino per l'ambient que es respirava aquells dies a l'institut: vendre entrades, comprar crispetes, la comissió de festes, la tarda en què les projectàven a l'Institut... No ho sé per mi era perfecte. D'altra banda la tardor em porta altres records de fa menys temps, un o dos anys. Com per exemple anar a collir bolets, organitzar i celebrar l'aniversari del Jordi, anar a can Viver la nit de la castanyada o Halloween, el viatge a Aachen per visitar en Ramonet, els inicis de Llums de la ciutat...

A partir de les meves històries, haig de reafirmar que tinc moltes ganes de viure aquesta tardor, perquè tot just, acaba de començar.

29 S

2010-09-29T17:21:00.000-07:00

Miro el rellotge mentre em rasco el cap. Suspiro, perquè falten tres quarts d'hora. Aquest temps perquè acabi la classe, i és aborridissim esperar quan una vol que passi el temps ràpid. Ostres, ara m'ha vingut al cap que tenim una pressa inexplicable per tot... Quan vaig amb cotxe sempre condueixo nerviosa i em molesten els conductors lents. A vegades arribo tard i a vegades no, però m'agrada correr. Es com si malgastés minuts, minuts que podria emplear en altres coses.

Avui 29 de setembre hi ha hagut vaga general a "tot" el païs. Els sindicats protestàven contra la reforma laboral, i han impulsat piquets "informatius" perquè la gent prengués consciència de la situació prècaria dels treballadors. Però jo he tingut més aviat la sensació de presenciar un gran carnaval. Un poti poti de gent amunt i avall, carres bruts i tallats com si hi hagues hagut una guerra... Gent borratxa, gent perduda (sobretot turistes) gent porca que pixava per alla on li venia de gust (fins i tot noiees!), gent empanada que anava a fer merder sense saber perquè... No ho sé... M'ha semblat una cosa extranya: una barreja dels furgons antiavalots, dispars a l'aire, contenidors que han sortit a ballar involuntàriament als carrers, un cotxe cremat... Penso que tot això hi pintava ben poc, i només ha aconseguit crear un caos estrany i sense fins, que rebaixa als treballadors a una colla de catetos esbojarrats. Ja sé que paguen justos per pecadors, perquè hi ha gent que ha fet una vaga pacífica i intel·ligent, però el resultat ha estat confús... Almenys des de la meva perspectiva...

Bona retornada al blog!

Cases de nines

2009-12-02T16:09:00.000-08:00

Ens passem la vida buscant el moment ideal, regirant el nostre ésser i intentant que els altres el comprenguin. No és més que una il·lusió producte d'una follia col·lectiva per aconseguir ser feliços. Ningú pregunta res i no en parlem a l'estació esperant el tren o en una cafeteria amb un amic que fa temps que no veiem, no en parle,m entre classe i classe a la universitat o al cotxe, mentre conduïm cap a casa. Parlem del que ha passat avui, o què pensem d'allò o d'aquell. Som d'un material resistent i fràgil, és fàcil que explotem o simplement ens enfonsem. Avui és negre i demà serà blanc, però tenim la certesa que aquest demà serà un intent d'anar a millor.

S'ha de ser valent, tenir coratge per enfrontar-se a les misèries que ens envolten i veure-les. Som humans, estúpids, curiosos, benèvols, i tenim la necessitat de sentir-nos útils, que el nostre dia a dia tingui sentit. Potser per no evidenciar el clar final. Seria estrany estar-se quiet esperant-lo, val més sentir-nos atapeïts de coses a fer. Ens busquem una feina, busquem algú amb qui compartir les estones que no treballem, algun lloc on dormir i menjar, botigues per omplir les nostres cases de mobles i roba, de menjar, d'electrodomèstics... Si ens ho mirem fredament és un joc de nines, una reproducció que algú va inventar,; Algú que va definir com havia de ser tot i volia una societat igualada, de masses, amb uns objectius marcats.

Ja se sap, si es vol jugar a les casetes s'ha de tenir una feina, i si es vol jugar a les casetes boniques s'ha de tenir una feina que no t'agradi. Algú ens ha posat la idea absurda que per aconseguir alguna cosa hem de patir, esforçar-nos, lluitar. Potser perquè, un cop aconseguida la meta no tinguem la sensació que era massa fàcil i per tant no tenia el valor suficient. Creiem que hem de treballar-nos el camí per justificar el nostre desig i tinguem la sensació de no haver perdut el temps.

És admirable reconèixer que es té una vida buida, però encara és més admirable reconèixer que és irremediable.

"Revolutionary Road"

Pleasure

2009-09-22T16:04:00.000-07:00

Quan es troba una cosa que fa molt que es buscava, quan es compren uns pantalons que queden de puta mare, quan es devora un donut de xocolata de la Yaya María, quan es fa un pipi després d'una hora d'espera, quan l'orgasme fa que la sang corri cap a totes les venes del cos, quan es torna a recuperar un vell amic, quan s'estornuda, quan es pren un bany, quan es rep un massatge, quan es riu fins quedar-se sense aire, quan se salta amb els braços oberts, quan es veu que tot el que estava previst surt bé.

El plaer recorre les nostres vides intermitentment, però ens encanta que sigui així, sinó, no serien tan plaents. I llavors penso, perquè m'amoinaré tan per detalls insignificants a vegades... El plaer ho cura quasi tot.

Manten-te

2009-09-22T15:52:00.000-07:00

No he soportat mai que em diguin "cuida't", no ho sé, com dir a algú que tens molt poques ganes de veure'l? Dos petons, un adéu i que no falti un cuida't. Breu, impertinent, arrogant fins i tot. Com si fossis una planta: "ei, no t'oblidis de regar-te, que et marceixes".

Tan fàstig faig que no es noti que ja em cuido i que no necessito que ningú m'ho recordi? No ho sé, potser he semblat maniàtica, però he perdut el costum de suportar dins els meus pensaments el que no em sembla bé, i si puc, intento dir a tothom que m'ha dit que em cuidés que odiava el verb.

Ni tan sols es ben sonant, podríen dir, "manten-te". Seria un elogi, i encara que soni extrany és molt més agradable que cuida't.

Qui té un bon esperit, no li fa falta cap regada.

Tornar

2009-08-04T18:51:00.000-07:00

Vivim el somni, els diminuts pics brillants, quan ens llevem al matí amb un somriure de felicitat, i anem a dormir de la mateixa manera. No ens podem adonar com en som de feliços, fins temps més tard, quan recordem aquella època de grans moments i grans sensacions. Som el moment que vivim. Tornar enrere? Potser m’agradaria, però no puc. No es pot, i de fet és bo que sigui així, sinó, podríem perjudicar la nostra història, estaríem tan preocupats d’observar el passat que ens descuidaríem de viure el present i no hi hauria massa futur…

I així ha estat, he parat d’escriure. Fa uns 6 mesos que no escric, però no només aquí, ni aquí ni al meu diari personal ni enlloc. Com si ja no calgués dir res, com si escriure ja no fos suficient, com si no necessités una caixeta on guardar-hi pensaments... Sé que he canviat, així ha de ser, és llei de vida anar evolucionant. Però últimament, tinc mala sort, res més.

L'estel

2008-11-16T14:19:00.000-08:00

Un groc envellutat, el somni que cruix d’una tarda ponent i un estel enjogassat. Per les dunes de formiga s’enfonsen els talons de les meves sabates, els cabells voleien innocentment per la brisa de llevant, un gos corre per la sorra; només una espurna de sol, de llum, il·lumina els nostres cors. És a partir de llavors que comprenc que ningú pot treure’m un record. Ell s’aproxima, em mira als ulls mentre porta fils entre els dits: sembla que no fa prou vent. Després d’una mínima resignació, ens n’adonem que poc importa. La platja és nostra i aquells minuts també. Soc feliç.

Com si fos un rellotge

2008-11-11T15:29:00.000-08:00

De moments difícils, sempre n'hi hauran, llei de vida. Arriba un punt, que la meva consciència quasi pateix inconscientment. No t'ha passat mai? Aquella amarga sensació de que falla alguna cosa, et penses que l'has arreglat però segueix espatllada?

Com un rellotge de paret que deixa de funcionar. Un bon dia, no té forçes per seguir i es queda allà, estancat, inmòbil, convençut de que ja no té remei. Silenciosament va deixant de ser imprescindible; hi ha altres rellotges: el de pulsera, el del despertador, el del mòbil. Ell ja no és el que era, i ningú pensarà en tornar-li a donar corda...

Mai me n'he sortit, i poc a poc, deixo de sentir el Tic-Tac. El sento com un fil prim de veu, ofegada, estellosa; Fins que tanco els ulls i ja només ressona una petita remor dins meu...

Tic tac...

Crispetes

2008-11-09T11:51:00.000-08:00

Les setmanes diuen hola què tal i ja som al cap de setmana. I d'aniversari en aniversari i tiro perquè em toca. Tothom fa divuit anys, i la Marta en té disset. Disset i un magazine de radio per fer el dimarts. Avui ha estat diumenge, com de costum ha passat silenciós i esquerp: un dia que no convida a sentir-se plenament lliure; demà és dilluns. Demà agafo el tren a tres quarts de dotze. I penso que el temps passa volant, i mica en mica vaig perdent dies del passat i recordo que ahir vaig sentir que ja no formava part d'allò que estava visquent, era una espectadora més sense dret a menjar crispetes. Però què hi farem! (Frase que ajuda a la consciència a sentir-se més alleujada)

M'agraden les crispetes, avui n'he menjat tot pensant que eren molt bones, i una a una anaven cruixint a la bossa dins del microones. I jo les sentia des del menjador estant. He recordat que l'últim cop que vaig menjar-ne les compartia al cinema i mirava Camino (un drama de primera categoria) i pensava que estava amb les persones que més estimo. I llavors he parat de pensar, llavors he cantat que "tenia tanto que darte.. bla bla bla..."

[Prometo guardarte en el fondo de mi corazón
Prometo acordarme siempre de aquel raro diciembre
Prometo encender en tu día especial una vela
y soplarla por ti...
Prometo no olvidarlo nunca

Tenia tanto que darte
Tantas cosas que contarte
Tenia tanto amor,
guardado para ti...

Camino despacio pensando volver hacia atrás,
No puedo en la vida las cosas suceden no más...
Aún pregunto que parte de tu destino se quedó conmigo,
Pregunto que parte se quedo por el camino

Tenia tanto que a veces maldigo mi suerte..
A veces la maldigo...
Por no seguir contigo...]

...

Per allò que una vegada vam ser.

Nostalgia...

Happy birthday to you...

2008-10-27T15:44:00.000-07:00

Un somriure melancòlic i un mocador blanc que diu adéu als disset. Salutacions cordials als divuit, sigues educada que només t'hi voldran un any, sé per això, que us portareu més que bé! Veig dues paraules rellevants; Felicitats Júlia, veig també aquest nou número pintat de vermell i en forma d'espelmes plantades en madalenes de xocolata by Neus Portet. I només per això ja t'envejo. T'envejo també perquè ets la universitària de divuit anys amb projectes ambiciosos, reptes, talons i muntanyes per pujar. [Imitar algú baixant les escales, ballar flipadament, una de saltamontes, de pel·licules xorra, de running amb shorts fins als sostens, de pentinats anti-naturals per la botiga al carrer, d'abraçades i petonets, de tiendas al mayor, canelons + sushi, coloms... Plaça Catalunya, tu i jo. Però en vull més, més moments. Els vols compartir amb mi?]

DIVUIT

Felicitats maduixeta

T'estimo :)

Fragment

2008-10-24T16:53:00.000-07:00

[Quan va tancar les llums no passava ni una ànima, el corredor s’il·luminava vagament per la tènue llum d’emergència. Jeia recolzada a la paret amb les mans agafant els genolls. Els sospirs lents bellugaven els cabells que li queien davant la cara i no gosava obrir els ulls. Aquell passadís quilomètric era envaït per un silenci sepulcral que glaçava les venes. Només pensava en color negre, imaginava ombres en la penombra. Fins que va deixar-se caure a poc a poc en un costat, quedant en posició fetal. La seva galta fregava el terra; humit, fred, anguniós. De sobte, va sentir una veu, una remor del pas del temps, una rialleta difuminada. El cor li va fer un bot. Només tancava els ulls amb totes les seves forces, intentava restar immòbil. Els esclafits de riure sonaven cada cop més fort; va començar a tremolar, a respirar amb força i...

-Talleu! És bona...- va cridar el director Morencenes. Gairebé la gota de suor li arribava a la barbeta. En qüestió de segons la sala va començar a bellugar-se, sortiren càmeres i focus per aquí i per allà, Marie es va aixecar desganadament de terra: –Morencenes, crec que el primer plànol l’han enfocat massa de la prop. Vol dir que no se m’haurà notat la cola de la perruca?- Féu la noia ximpleta amb una ganyota, –No, l’han fet bé, la següent escena és la de l’assassinat, tens la sang apunt?-. Marie assentí amb el cap, però no veia llum a la idea d’haver-se de morir. Sempre hauria volgut ser la protagonista d’un musical de prestigi a Londres. No entenia perquè l’havia de matar una nena psicòpata i de quinze anys menys que ella. No entenia aquesta mania d’agafar criatures com a assassines. -Pobres nenes infelices i posseïdes... tant bé que estarien jugant a la xarranca.- Va dir a Ronçana. El noi mirà la jove amb cara de comprensió paternal i feu un gest d’acord. Tot seguit uns crits indicaren el començament de la següent seqüència.]

...

Per a una persona especial:

2008-10-21T02:02:00.000-07:00

Sé que ja t'ho he dit unes quantes vegades, però avui és el teu dia. Avui només et podia dedicar el blog a tu. Avui, és quan aquell home comença a adoptar un posat interessant, amb força; una edat divina, 20 anys. Molts dels nostres pares, vendrien la seva ànima al diable per tornar-los a viure uns instants. Això vol dir que, aprofita'ls, viu-los, però sobretot, gaudeix-los.

Sé que prefeririem que fos diferent i que el temps estigués a les nostres mans. Però, donades les circumstàncies, crec que no soc del tot conscient dels valuosos minuts que podré passar avui al teu costat. Tinc ganes de dir-te que t'estimo, que me'n alegro de ser-hi per felicitar-te, per veure com et fas una mica més gran.

Sé que t'estimo. T'estimo perquè sí. No hi ha raons, no hi ha paraules per descriure-ho. Felicitats per aconseguir que t'arribi a estimar tant. Has captivat els meus cinc sentits i només penso en tornar-te a veure, en tornar-te a agafar la mà caminat tranquil·lament per la vora de la mar...

Moltes felicitats, espero celebrar-ho molts més anys al teu costat.

T'estimo.

Jugar net

2008-10-09T16:03:00.000-07:00

Festes amb banderetes de colors, amb tovalloles humides sobre les cadires blanques de jardí, gots de plàstic amb fanta de taronja, els panets de nocilla, els gronxadors rovellats de color vermell, el banyador blau amb una pinya dibuixada, el cabell curt, anar descalça. M'agradava trucar a casa de cadascú per dir-li que faria una festa de Santa Marta, m'agrada que el meu avi ens fes la foto. Els meu pare sempre ens deia, poseu-vos en fila i tireu-vos de cap, ho sé perquè a mi no m'agradava, ho feia malament. M'agrada veure les cares, veig somriures d'una tarda de juliol, veig la innocencia en cada rostre. Com han canviat les festes d'ara.

[El joc no s'acaba fins que moren tots els jugadors: Així ho diu la norma. No es pot parar mai de jugar, però sempre hi ha oportunitats mentre continuem vivint. Primer, cauen els més dèbils, llei òbvia. I ara per ara, probablement el que toca és recollir les pilotes, n'hi ha massa d'escampades. És hora de jugar net.]

...

És cert també, que a vegades és massa tard...

Crònica d'un trajecte

2008-10-06T15:01:00.000-07:00

No deixo de passar bitllets amunt i avall, avall i amunt. Un sorollet que no sé escriure posa data al meu abonament mensual de tren, i un cop més cap a Barcelona havent dinat corrent i quasi sense gana. Miro els passatgers i a vegades em pregunto on aniran i per què. Procuro agafar un lloc aïllat on sovint llegeixo sense acabar de submergir-me del tot en la lectura. De tan en tant aixeco la vista i comprovo que tot segueix a lloc. Encara que cada trajecte sigui diferent, l'estil de gent és la mateixa, semblen una colla d'actors posats alternadament pels seients i cadascun sembla tenir una tasca expressament dissenyada per a la ocasió d'acompanyar-me al tren. Veig cares conegudes i desconegudes, en el cas de les conegudes no acostumo a saludar (a no ser que siguin més que conegudes) no per orgull, sinó més aviat per timidesa, prefereixo fer veure que no els he vist. Quan coincideixen sense voler les mirades perquè els dos sabem que ens coneixem, obligatòriament hem de fer un somriure i com a mínim dir hola.

Un cop baixo a Plaça Catalunya, m’envaeix una xafogor mesclada amb olor de vies i oli ressec. Gent esperant i jo esquivant-la perquè solc anar ràpid. Al arribar a la boca, m’asseguro que es tracta de la sortida que posa Ronda Universitat (no entenc perquè es diu així si vas a parar davant d'un quiosc). Just al peu de les escales, sempre hi ha el mateix home demanant diners i cada cop em fa menys pena. Per descomptat ja ni em miro aquests que et diuen "Oiga por favor 50 céntimos para coger el tren" Ja hi vaig caure un cop i em vaig sentir d’allò més estúpida al donar-los els diners de bona fe però veient que feien exactament el mateix amb cada passatger atrafegat que travessava l’estació.

Un cop a fora, el mateix pesat de cada dia repartint uns fulletons del Fresco, i més endavant més pesats demanant-te si tens un minut per col·laborar amb no sé què... Ostres, hi ha algú que et pari i no vulgui diners? Molts demanen i pocs donen... Total que es converteix en una espècie de cursa d’obstacles de xiquiparc.

Al travessar el semàfor davant de l'Starbucks, m’entren ganes de seure i xerrar d'alguna cosa més interessant que no pas anar cap a una classe llarga i avorrida. El sol de tardor, les botigues, la gent que va a dinar, i jo no tinc temps per pensar en res que no sigui en una tarda d’universitat. És imprescindible passar pel carrer Tallers, la veritat és que des de que he començat me l’he fet més cops corrent que caminant. Però sempre, per molt que corri, hi veig coses curioses: Avui una noia feia una foto amb una càmera reflex a l’aparador d'un forn de pa.

Al passar per aquella vorera on tothom et fa nosa i tens el risc de menjar-te algun piló (sobretot si vas tard) és on acostumo a mirar el rellotge abans d'entrar. Un cop a dins, passar la tarja per la porta i pujar quatre plantes d'infinites escales que quan arribo a dalt necessito parar a descansar i un litre d'aigua per recuperar-me.

Bé, si algun dia mentre passegeu per carrer Tallers per aquestes casualitats de la vida veieu una ximple corrent, és molt probable que sigui jo amb aquell carai de bossa penjant que serà mona, però no va massa bé per a les meves mitja-maratons...

Recordo que un dia que vaig cabre al tren de miracle...

----------------------------------------------------------------------------------------

[El viatge és llarg això és veritat
però no caldrà que ens aturem
i tindràs la meva mà

(...)

Sempre estaré al teu costat
sempre més amb tu...]

Kitty

2008-09-28T16:58:00.000-07:00

Acaricio el seu sedós pelatge mentre tanca els ullets amb el caparró en suspensió. Penso, en tots els anys que l'he vista vagar pel jardí. Quan se'm estira entre les cames al asseure'm a la vora seu. És petita i fràgil però sens dubte té una energia i una vitalitat que conserva des de fa quinze anys.

A cops, encara la veig entre els vidres de la meva habitació, petita com una bola de coto fluix, i em demana alguna cosa: que li dongui pernil dolç, una mica de llet i una estada de per vida a cals Roma. I així ha estat, uns anys després ens ve a rebre amb la cua enlairada i un miau elegant i educat cada cop que arribem a casa.

És per això que veure-la patir em causa molta tristesa, i ganes d'ajudar-la sigui com sigui encara que em bufi. Perquè li tinc massa afecte a la Mishi. Per mi, és la siamesa més formosa del món i intel·ligent com n'hi ha poques. Així que espero que estarà bé aviat.

Avui es mereix la meva actualització de blog: Una dia per la Duna, un altre per la Mishi...

Sweety...*

Una mica de bogeria...

2008-09-23T16:42:00.000-07:00

No hi ha tan sols, ni la meitat del que hi havia abans. Si abans n'hi havia molt poc, ara encara n'hi ha menys, i si n'hi ha menys és per què alguna vegada n'hi va haver, i ara, ara no en queda res.

Segurament, hauré comès el triple d'errors d'aquí a força anys. Llavors, sabent que els cometré, en teoria els hauria de voler evitar, tot i així, no ho vull fer. Vull cometre error a error per adonar-me que soc capaç de rectificar i evolucionar, en definitiva, fer millor cada cosa el pròxim cop (si és que hi ha pròxim cop).

Aquests dies, m'han dit massa repetidament que he de canviar, que sóc molt lenta fent les coses, que no m'organitzo, que sóc despistada ja que perdo i oblido les coses, que arribo tard a tot arreu. Sóc pesada, "enredosa" i dic tonteries. Bé, i què? Intentar-ho ho he intentat, he volgut canviar, però continuo arribant tard, posposant les coses i deixant els problemes al marge...

No ho sé, certament no ho sé. Si estigués en una illa deserta amb una companyia de mariaxis, probablement ignoraria tota aquesta colla de defectes, per què, el cas és que si estàs en una illa deserta on no hi passa el temps, quin problema hi ha en que algú decideixi fer les coses lentament? No hi haurien activitats per fer, llavors quina necessitat hi hauria d'organitzar-me en un paradís de l'atur? Com que en llocs així no hi ha res, no tindria res que oblidar o perdre. I com que només hi seriem els mariaxis i jo, no arribaria tard a cap cita. No seria pesada perquè allà podria racionalitzar les meves explicacions al veure les hores de les quals disposaríem. I si digués tonteries fins i tot serien alabades degut a la pressió d'estar en una illa completament deserta.

En fi, que tot és bàsicament qüestió de perspectives, i aquests defectes només tenen efecte en l’enrevessat caos de món en que vivim. Potser sóc una boja neuròtica, i perquè no... Què té de dolent algú que no hi toca? A més, qui decideix qui hi toca i qui no?... Potser bojos neuròtics ho som una mica tots, en aquesta societat és impossible delimitar el que és normal.

Potser si que m’he tornat una mica ximple; això d’estar una hora envoltada de massa humana fregant-te per tot arreu és d’allò més desesperant... Si us agrada la calor, l’alè a tocar de pell, suar, entrar i sortir a empentes...

Proveu la renfe que no falla...

Vacances Off

2008-09-14T16:59:00.000-07:00

I és que diuen que, això de tornar de vacances per a alguns pot ser molt dolorós, fins i tot n'hi ha que agafen el síndrome post-vacacional. Encara que soni poc creïble, alguns es veuen coberts d’amargura al mirar el camí feixuc que puja després d'uns dies de tombona. Mira si pot ser greu la cosa, que ho arriben a pagar amb tothom que se'ls passa per davant, fins i tot amb els més propers i estimats, els quals en reben les conseqüències directament sense haver fet res, ja se sap, paguen justos per pecadors.

Com podeu veure, el granissat de llimona es posa en marxa de nou. No us penseu, porto tants mesos de vacances que ja he perdut la noció del temps, de la responsabilitat i de treballar. Tot i així, no se’m fa cap Everest el pensar en la rentrée, sinó al contrari, accepto el nou curs que vindrà amb il·lusió i espontaneïtat. Això sí, una mica si que cal entrenar; ja m’enteneu, degut al meu sedentari estiu em convindria fer cames, agilitzar la ment i establir nous llaços socials també (diuen que no està de més renovar la tripulació).

Com el qui recorda el viatge més màgic d’un estiu, sense haver marxat enlloc, he descobert un dels millors racons del món. Et pots perdre en la seva immensitat, no té parets, sempre un etern sol hi brilla i espolsa la seva calor. D'entre la llunyania dels boscos recoberts d’una verda i fresca joventut, s'hi dibuixa una cascada, i al bell mig de les aigües diuen que s'hi reflexa la llum de la felicitat.

Ho recordaré així; Va ser a l’estiu dels disset anys. No per res en especial ni en concret, sinó en conjunt. Conjunt de petites promeses i grans esperances, de somnis, de somriures, d’esbroncades, de reconciliacions instantànies, de tardes de juliol, de siestes, d’un sopar màgic, de passejades vora el mar, de dofins i balenes, de festa major, de coure botifarres, de ballar sota les banderetes blaves i blanques, de servir cafès, de nous "invents", d’escrits, de postals, d’objectes perfumats, de regals, de flors, de cançons amb guitarra, de compres, de quads, de piscines, de llargues trucades, de missatges del cap de setmana, d’esperes, de trobar a faltar, de sorpreses, d’arribades, de retrobaments, d’abraçades, de molts petons, de carícies, de tocar cabells, d’enamorar-te com mai, i confiar cegament, i de ser la persona més tonta, més estúpidament feliç.

L’acabament de l’estiu és cert que fa una mica de por, però, és el que toca. En el meu cas, no és cap final, sinó el principi d’una nova etapa, on el fred ens pot fer viure moments més que càlids, i les ninetes dels teus ulls enganxades a les meves ens diran la resta. Ets el somni d’una nit d’estiu, i d’ara en davant, de totes les nits.

Un sincer t’estimo és el que m’he emportat del meu viatge, i us asseguro que és del més valuós que tinc, això, i tu és clar.

Jordi, aquí em tens.

Vacances On

2008-08-04T00:52:00.001-07:00

BONES VACANCES!!

El blog per uns dies també descansa, espero que aquests quinze dies siguin relaxants, emocionants, fantàstics... bé, suposo que res d'original, el que desitja tothom.

Un petó i arreveure...

La importància de dir-se Marta

2008-07-30T12:17:00.000-07:00

Sort que tenim un nom. Us imagineu algú dient: -Eh riure, vine cap aquí!- Seria del tot absurd... i molt estressant! Tothom s’identifica amb el seu nom, i sempre és el primer que et pregunten en una discoteca, si t’interessa, el dones correctament, i si per el contrari prefereixes passar del tio o tia, t’inventes un nom, per si de cas. És una tonteria, perquè ja veus què pot fer algú amb un simple nom, no pot pas falsificar cap document... Però sentim que donar el nostre nom requereix una mínima confiança. Ja que perdem un xic d’identitat si anem "donant" la nostra forma d’identificació. Home, és que de fet, ningú et pregunta el cognom primer, això només es deixa per a inscripcions i documents. No m’agradaria pas que algú em digues Roma, i quan algú m’ho diu, sento que no em coneix. Això ho feien els professors d’abans, i realment és força angoixant, és marcar un marge considerable entre persona i persona.

Jo em dic Marta, my name is Marta, io m' chiamo Marta, Je m'appelle Marta... diga-ho com vulguis... la qüestió és que si em vols cridar em dius Marta i punt. De més petita, hauria volgut tenir un nom que permetés un "mote" em fan gracia aquest noms que els pots donar varies formes. Com ara d'Elisabeth, Eli o Beth, de Georgina Geor o Gina. Però Marta, ja em direu quin mote se’n pot extreure... La meva mare sovint em comenta que em va posar així perquè al dir-se ella Immaculada concepció, mai se sentia del tot identificada ja que li poden dir Imma (L’habitual és clar) Concepció, Conxita, o altres... Sort que no se’ls acudeix afegir Culada a la llista de possibilitats... El cas és que per a la seva nena volia un nom breu, femení, fàcil i català... Sona perfecte i tot eh dir-se Marta?

Jo al principi pensava que era un nom avorrit i tot, i que les Martes en general no em queien bé, em semblaven una mica estúpides, nenes "tiquis-miquis". Però com que jo ja soc una mica així a cops... M'he acostumat a dir-me Marta, i no només ho accepto, sinó que no se'm acudeix cap altre nom millor per mi. Perquè ja tinc cara de Marta, si em cridessin amb Anna o Laura, ja no seria tant jo mateixa... Sembla una tonteria, però quan algú et diu el seu nom deseguida creus que li queda bé amb el seu aspecte i personalitat. (És clar que sempre hi ha excepcions)

A primària i a l'ESO era la única Marta de la classe, i quan veia que hi havia gent que tenia noms repetits pensava, quina sort que no em passi a mi (no hi ha res com sentir-se únic i inigualable). Però el "xollo" es va acabar a primer de batxillerat, quan van aparèixer cinc Martes de cop... Ja em diras qui era jo d’especial... Però vaig sobreviure tot i així. Ara visc feliçment al carrer... ah... prefereixo no donar dades personals, no sigui cas que algú s’animi amb primer donar el meu nom i després el meu carrer i se li acudeixi venir-me a veure a casa.

Aquest vídeo em va fer molta gràcia, digueu-me freaky, però soc una Fan de l'APM per coses com aquesta...

Desitjo que diguis com et diguis, (esperem que no Antonio Gilipollas Caraculo(pff vaia broma...)) siguis feliç!

F.M La Garriga

2008-07-28T14:46:00.000-07:00

Tot comença amb el quotidià fet de la publicitat; de boca en boca arriba a les orelles de fins a l’últim ciutadà que la festa major s’aproxima. Llavors tothom fa un intent de seguiment gràcies al programa d’actes, el qual aquest any han repartit escassament.

Per no perdre autenticitat, és necessari disposar del mític mocador que cada any se'n renova el disseny, ara, la forma triangular no pot fallar. Lligat al coll, al braç o a qualsevol part que se’ns pugui acudir, mostrem que formem part d'un poble que per uns dies es vesteix de gala.

El primer fet imprescindible d'una bona festa major és el correfoc. Recordo que anys enrere, després del correfoc també es feia el correaigua, però donades les circumstancies de la mancança d'aigua, val més refrescar-se a la dutxa de casa, tot i a la gran diversió que prometia.
El cas és que aquest any, per falta de temps o per voler sopar amb calma, ens varem perdre el correfoc, cosa que em va saber bastant greu perquè no hi ha res millor per sentir-se en plena festa major. (Rodolí)

Després el primer concert. Què us en puc dir d'aquests concerts... Doncs bé, que són una mescla de borratxos de tercera i música de primera (també depenent de la nit). És la manera perfecta per portar un cens de població jove, ja que no hi falta quasi ningú. És clar que encara que hi pugui anar tothom, sempre hi han els típics desencaixats, els nens i nenes de catorze anyets que la mama els deixa sortir fins la una, i els papes i mames que se senten més juvenils pel simple fet de portar una "birra" a la mà i ballar als laterals del passeig. Ah sí, que no us he dit que tots els concerts es celebren al passeig. Dic es celebren, perquè n’hi ha més del compte que ho confonen amb una manera més de fer un excés de beguda.

El passeig, lloc d'encant i bellesa, lloc on clarament se situen les cases de més poder adquisitiu i la gent més refinada de la Garriga, se'n va de festa a les profunditats de la mediocritat, on a la que torces una cantonada, algun graciós hi ha fet una mostra de la seva virilitat masculina o femenina marcant territori en una paret o simplement al terra. Convertint el carrer en una autentica lluita contra les males olors. També hi ha els que aprofiten la foscor de la nit i la d'alguns carrerons a tocar del passeig per "bufar" o "trincar", això va com va.

A part dels concerts, també es pot gaudir d'un ventall d’activitats ben organitzades per entitats de la Garriga. A les tardes, els típics espectacles a la plaça de¡ l'església o de Can Dachs on els més petits en són els escollits. El carrer Banys que duran tot l'any acull una certa quantitat de gent, miraculosament se'n triplica el nombre de visitants. I tothom camina a pas tranquil, comentat allò i això altre. Els bars també omplen més les terrasses, i la gent pren alguna cosa a la fresca mentre veuen aquests que caminen passar.

Senzillament m’encanta. El més bonic de la festa major per mi, es aquesta unió de poble, és sentir-te de la Garriga. Sentir-te més identificat amb l'entorn, donar un motiu per celebrar que un poble és un poble gràcies als seus habitants, i per uns dies que tothom adquireixi el mateix protagonisme.

Fi d'una bona festa major 2008. Només queda desitjar que la de l'any que ve encara sigui millor.

P.D: Algú seria tan amable d'explicar-me que té a veure el lema "Tan per tant, sabates grosses" amb la festa major?

Salut!

Instruccions estúpides

2008-07-24T02:27:00.000-07:00

En una caja de jabón Dove :

INDICACIONES: UTILIZAR COMO JABON NORMAL. (No sabemos si hay otros métodos de utilizar jabones, y si existen jabones anormales)

En algunas comidas congeladas Findus:

SUGERENCIA PARA SERVIR: DESCONGELAR PRIMERO. (Obviamente los clientes que son esquimales lo comen congelado)

En el postre Tiramisú Savory (impreso en la parte de abajo de la caja):

NO DAR LA VUELTA AL ENVASE. (El problema es que la advertencia la leemos demasiado tarde y ya estamos limpiando un enchastre)

En un paquete de una plancha Rowenta:

NO PLANCHAR LA ROPA SOBRE EL CUERPO. (Es que hay cada cachondo mental suelto...)

En un jarabe contra la tos para niños:

NO CONDUZCA AUTOMOVILES NI MANEJE MAQUINARIA PESADA DESPUES DE USAR ESTE MEDICAMENTO. (Hay que ver los niños de hoy en día que marcha llevan...)

En un cuchillo de cocina coreano:

IMPORTANTE: MANTENER FUERA DEL ALCANCE DE LOS NIÑOS Y LAS MASCOTAS. (¿Pero qué mascotas tienen los coreanos?)

En una guirnalda de luces de Navidad fabricadas en China:

SOLO PARA USAR EN EL INTERIOR O EN EL EXTERIOR (como si hubieran más alternativas)

En un paquete de frutas secas de American Airlines:

INSTRUCCIONES: ABRIR EL PAQUETE, COMER LAS FRUTAS SECAS. (porque hay gente que hace el proceso inverso; si no fuera por estas instrucciones...)

En una sierra eléctrica sueca:

NO INTENTE DETENER LA SIERRA CON LAS MANOS O LAS PIERNAS. (¿pero por qué? ¿a caso podría correr algun riesgo?)

En la caja de un televisor Wauta TV340:

ANTES DE MIRAR UN PROGRAMA ENCIENDA EL TELEVISOR. (¡No me digas!)

En el manual de un teclado RAZOR Keyboard XP:

SI SU TECLADO NO FUNCIONA, ESCRIBANOS UN E-MAIL A: TECH@RAZOR.COM (prueba a dar mejor un teléfono ¿no?...)

En el manual de una pistola de aire caliente que se usa como removedor de pintura y que llega a temperaturas tan altas como 1000 grados :

NO USAR LA HERRAMIENTA COMO SECADOR DE PELO (Qué lástima... ahora que se lleva el look a lo afro...)

En el instructivo de un secador de pelo :

PELIGRO: NO USAR EL SECADOR DE PELO MIENTRAS DUERME (Explícame como coño hacer eso, porqué lo difícil es precisamente lo prohibído...)

En el tóner de una impresora láser:

NO COMER EL TONER (¿¿Y si no hay nada más para cenar, tampoco??)

En una chapa protectora contra el sol usada para el parabrisas del coche:

NO MANEJE CON LA CHAPA PROTECTORA PUESTA (Ni caso, las chapas de hoy en día son transparentes...)

En un paquete de servilletas :

PRECAUCION: NO SE USE PARA LA NAVEGACION (Pues vaya, tenía pensado irme a australia y volver)

En la etiqueta de un recipiente para horno:

EL EQUIPO SE VA A CALENTAR CUANDO SE USE EN EL HORNO (Gracias por avisar)

En una chimenea prearmada para hogar:

PELIGRO: RIESGO DE INCENDIO (Que amables que tratarme de imbécil ;))

En la etiqueta de la caja de un cochecito para bebés:

RETIRE AL NIÑO ANTES DE DOBLAR (¿ Y Si mi bebé és muuuuy flexible?)

Ja ja ja... ens tracten com a borregos... ;) m'ha fet gràcia posar això al meu blogspot. Està amb castellà perquè ho he extret d'una pàgina web i em feia mandra traduir-ho tot. Apa siau!

Per cert, avui comença la festa major, correfocs, concerts, borratxeres (se'n veu cada una...), societat.... Comença en teoria, la gran festa d'estiu. Esperem gaudir-ne al màxim.

Salut!

Aquella cançó

2008-07-18T10:29:00.000-07:00

Què me’n dius de quan escoltes aquella cançó i tens la sensació que parla de la teva història? No ho sé, alguna història que t’hagi passat... d’amor sobretot. Aquella estrofa que entendreix els cors corresposts i en fa d'un sol instant el moment més màgic, sí, son aquells versos que sembla que hagin estat escrits només per tu i per ell o ella. Romàntiques més no poder, cançons que desitjaries escoltar a cau d'orella dolçament...

La música, magnífica amiga de l’home i la dona. Sempre hi ha una cançó que et fa recordar aquell moment especial, aquell dia, en un lloc concret envoltat de la teva gent o de la persona més estimada.

També hi ha la típica cançó que et fa estar més alegre del compte; L'escoltes i tens una càlida sensació pel cos, et transmet una espècie de "bon rotllo". Per el contrari, també hi ha la cançó mocador: trista i lenta, et fa caure la llagrimeta quan més ho necessites, i és que mira que en som de masoquistes eh! Si volem empitjorar el nostre estat d'ànim, optem per una sintonia dramàtica que acompanyi el nostre dolor per fer-lo més exagerat.

Es coneix també un altre tipus de cançó qualificada com a "enganxosa", sí, faig referència a aquella que l’escoltes per casualitat i no pots parar de repetir-la durant tot el dia, és d'allò més pesada, fins i tot va sonant com una campaneta estrident dins del cap...

Per descomptat i per sort, també tenim aquella cançó vibrant: La sents i t'atrapen unes ganes boges de ballar, de festa, d'estar amb grup, saltar i fer el burro. Ens agrada moltíssim passar una bona estona movent l'esquelet. Però també, i per mi de les millors, la cançó banda sonora: Aconsegueix plenament una fusió perfecte d'imatge i so, fa emocionar al mateix temps que acompanya una escena famosa d’alguna pel·lícula, i en tancar els ulls després, recordes perfectament la flamant escena.

No ens podem oblidar de la típica cançó típica... Creieu que seria el mateix un aniversari sense cantar el "Feliç aniversari"? Dacord, és cert que hi han moltes versions, és cantada en diferents idiomes però sempre, la mateixa melodia. Dos altres clars exemples son la música de casament o les nadales...

Cançons, divines cançons! En resum podem argumentar que n'hi ha una de diferent per a cada estat d'ànim o per cada moment de la teva vida: Per compartir, recordar, somiar, cantar, desconnectar, emocionar, riure, plorar. Cançons del passat, del present, cançons i cançons i mai m'en avorreixo perquè sempre n'apareixen de noves. M'encanta la música, no trobeu que és simplement genial tenir una sintonia per a cada ocasió? No trobes que és un dels millors invents de l'home?

JO SÍ!

La cançó no mata, però precisament, un títol perfecte... gracies per la música...

Who can live without it, I ask in all honesty
What would life be?
Without a song or a dance what are we?
So I say thank you for the music
For giving it to me*

[Live and let live]

2008-07-17T14:50:00.000-07:00

Frase molt comuna però que en realitat s’aplica poc. Estimats lectors, els pocs que sou, us dono les gràcies per passar de tant en tant a llegir les quatre tonteries que escric al meu diari electrònic. Encara que no tingui massa pinta de diari personal, hi escric moltes de les preguntes o coses que em passen pel cap. Moments de confusió (abunden en excés), moments de nostàlgia, i moments de petita felicitat. Cal dir que mai és bo fer abús de la felicitat, i tampoc és bo fer abús de la infelicitat per cridar l'atenció. A vegades crec que tinc una vida força trista, però per suposat no és així, ja que sempre podria ser molt pitjor. Hi ha situacions que desconeixem, i encara que no les visquem al dia a dia hi són. Els meus principals maldecaps són emocionals, el menjar no és un tema que em pugui preocupar, si puc menjar i beure, en teoria, que més necessito? ja estic fent la meva funció; que al cap i a la fi és viure.

Viure: viu i deixa viure, un dels meus lemes oficials últimament, si em teniu agregada al Messenger ho podreu observar al meu trist nick. I és que he viscut circumstàncies que m'han fet adonar que cadascú ha de tenir la suficient maduresa com per preocupar-se de la seva pròpia vida, sense infligir a la dels altres buscant-ne els defectes superficials. Tothom en té de defectes i això és una veritat innegable. Al mateix temps és clar, tenim virtuts i ens creiem els senyors de l'univers per tenir-les. També som dolents i mostrem la nostra malícia als qui ens envolten en forma de petita destrucció indirecta. No és voluntari encara que ens ho sembli, simplement és una característica vital del nostre instint humà, criticar els fets dels altres quan segons el nostre criteri no són correctes. En fi, un consell que puc donar-vos a dia d'avui, és que intenteu viure al màxim la vostra vida; Al capdavall no deixa de ser única i no s'admeten devolucions un cop ets a l'altre barri...

Into the fire...

From the summer to the spring
From the mountain to the air
From Samaritan to sin
And it's waiting on the end...*

Memòries

2008-07-16T16:44:00.000-07:00

Només cal veure com li brillen els ulls, sap que l'he comprat per ella. Sap que serà díficil recordar com s'escriu un record. Però no l'espanta, confia en que progressarà, i jo més que confiar-hi ho crec així. Amb il·lusió treu el paper que embolcalla el que serà fidel company de reixa, i vora l'ombra dels arbres o en la solitud del menjador, posarà tinta al passat i descobrirà que per uns instants és senzill tornar a la joventut, tornar a fer el primer petó; aquell ball, els farbalans, les passejades amb bicicleta, i recuperarà la màgia dels millors anys de la seva vida. Amb això, sóc una mica més feliç.

Ara, toca a esperar, però el fil i l'agulla ja hi són.

Mira endavant...

2008-07-10T04:59:00.000-07:00

Pel teu bé, és important mirar endavant, sino, pots acabar estampat o estampada contra una valla com recordo que va passar-me ahir. Tot i que a tothom li pot passar, reconec que va ser una trompada força rídicula i absurda. La majoria de cops que caiem o ens fem mal és per causa de petites tonteries i les conseqüencies poden ser nefastes. Per exemple: Tinc unes ratllades a l'espatlla que semblen una càlida carícia del lobezno d'X-men, la barbeta amb un vermell similar a un "xupeton" el colze ple de puntets vermells i quan estiro el braç s'em tornen ratlles que s'esquerden. Un blau a la cadera del tamany d'un nespre i un parell d'esgarrinxades a la cama dreta. Total, feta un cromo.

Conclusió; No perdis de vista el camí, no miris paisatges quan ets aprop d'una valla, agafa un bici que no sigui desproporcionada respecte a tu, i no et pensis que per anar davant de tot seras més "guai".

La caiguda més estúpida i dolorosa de la meva vida, bé, sempre hi ha un primer cop ;)

El final del dia...

2008-07-01T12:11:00.000-07:00

...

I arriba aquell punt on xoquen la muntanya i els últims raigs de sol, els núvols passen a color crema mentre els meus ulls es queden atrapats per la viva imatge; No hi ha tons més càlids, més bells que els d'una posta de sol. Colors que expressen la fi d’una manera molt dolça, un acabament suau, delicat, precís, un moment especial del qual en pots gaudir en companyia o sol. El millor de tot, però, és que saps que podràs veure’l una i altre vegada, sempre que vulguis a les acaballes del dia, serà allà esperant-te.

Després arriba la nit, la reina de la foscor, amiga i enemiga, on hi conviuen la por i el plaer... La nit és per desitjar-la: Bona nit. En teoria per dormir, tot i que és quan millor pots alleujar les teves ànsies festives. La nit t'omple de moments, "Recordes aquella nit?" És distreta: ens regala milers de llumetes i precioses brillen per tu. Brillen i et fan volar, és el punt de trobada dels amants, i es que diuen que estimar-se no és simplement mirar-se mútuament sinó mirar en la mateixa direcció.

Molt bona nit... siguis on siguis, busquis on busquis, em trobaràs allà, contemplant les pampallugues entre l’obscuritat...

mentre et dic a cau d'orella, molt Bona nit.

Requiem for a dream

2008-06-27T06:14:00.000-07:00

Et consumeix i t’esgota, t’impedeix respirar. Comences a creure en la crueltat de l’esser humà, i els teus ulls veuen com la foscor dels tènues records s’aproxima, t’escanya i se t’enduu. No vols tornar a ser el mateix, i no vols ser tan dèbil ni estúpid per seguir creient en que tot millorarà. Però el temps és l'únic que juga amb la sort. On són totes les hores que has fet servir en dir que canviaries? On son totes les paraules que et juraven canviar? On son les espurnes de felicitat que arrossega la pròpia innocència?

Els somnis moren, les il·lusions se’n van. De tot s’apodera un final. No és res més que misèria humana, tristes llavors de soledat, cançons de nostàlgia, rosaris d'indiferència.

[Una pel·lícula d’imatges molt dures, però d’un fort missatge. La felicitat instantània pot ser l'infern a llarg termini...]

No hi caiguis...

Días grises

2008-06-11T12:41:00.000-07:00

[Les veo merodear en la habitación, negros, sin alma. Me producen cierto asco pero a la vez amarga admiración, están por todas partes, avanzan lentamente moviendo a gran velocidad sus extremidades. El otro día cogí un papel y deposité uno de estos negros gusanos en él para apartarlo de mi camino; no era el primero, y si fuera un bicho menos crujiente y asqueroso lo pisaría. Aunque sean inofensivos, les miro de reojo como si tuviera miedo a la reacción talvez violenta que pudiese provocarles mi mirada despectiva. Sin embargo, continúan pacíficamente su camino y simplemente me molesta su agobiante presencia. ¿Por qué habrán aumentado en número esta primavera? Tal vez, porque se han acomodado a los días grises que últimamente gobiernan nuestra ajetreada vida. Estaría más que bien devolverle su típico papel a Junio y que nos refrescase la memoria con sus dulces mañanas y soleadas tardes. Echo de menos aquello de salir de casa sin jersey, lo de acabar el día sin pensar por qué hará tanto frío y por qué no para de llover...

La lluvia es pegadiza al estado de ánimo, abraza sus alegrías convirtiéndolas en tristes y monótonas horas. Ya mis oídos sólo oyen gotas caer por todas partes. No me apetece hacer nada e inmóvil me quedo embobada viendo por la ventana como algunos planes sencillos pero de lo más tentadores se van cantando bajo la lluvia...]

Demà últim dia de selectivitat, desitjeu-me sort, la necessitaré!

"We can forget the world with a little of music, sound of kisses and enjoying the moment. I need to come back there, where everything doesn't care so much, where I met you, my real dream"

Lost and Delirious

2008-06-02T14:50:00.000-07:00

“Make me a willow cabin at your gate,

And call upon my soul within the house;

Write loyal cantons of contemned love,

And sing them loud even in the dead of night;

Halloo your name to the reverberate hills,

And make the babbling gossip of the air

Cry out 'Olivia!' O, you should not rest

Between the elements of air and earth,

But you should pity me.”

Shakespeare. “Twelfth Night”, Act I Scene V.

¿Alguna vez has tenido mucha sed, abres una botella de leche, dejas que se derrame en la boca y está, agria?

[L'amor ens pot perdre, delirar o embogir, ens pot fer arribar a canviar de tal manera que tot sembli completament absurd i insignificant, agonia, solitud, un drama dels millors que he vist.
M'ha deixat força sorpresa la veritat. Una pel·lícula que recomano. Que et fa veure que l'amor no té sexe, t'enamores de la persona la qual els teus ulls i el teu cor han escollit. Però fins a quin punt es poden trencar les esperances? Tot és efímer... No hi ha res per sempre i a vegades la solució no comporta un final feliç.]

**Estima, estima i oblida't del que diguin els altres. Enamora't i creix, no tinguis por, no s'ha de tenir por d'estimar, no s'ha de tenir por per res que creguis que valgui la pena. Si no ho fas, potser un dia te'n adonaràs que temps enrere era el moment que vas deixar escapar, el tenies a les mans com una ploma; lleugera, suau, delicada i va volar...

"Todas dais falsas ideas convencionales porque el amor, es. Y no hay nada en absoluto que puedas hacer para que desaparezca porque estamos aquí por eso. Es el punto más alto. Y una vez estamos ahí arriba, mirando hacia abajo a los demás, sigues ahí siempre. Porque si te movieras, te caerías. te caerías."

Axiiiis!

2008-05-14T11:06:00.000-07:00

Va haver-hi una època en què esternudava més sovint. Esternuts petits, suaus, graciosos. D'aquells que fins i tot et fan sentir alleujada. Últimament en canvi, ja quasi bé no esternudo mai d'aquesta manera; ara són d’aquells que mai venen sols, tristos i pesats.

Vaig sentir fa temps que quan esternudaves era conseqüència del simple fet que algú pensava en tu en aquell precís moment. I a vegades, quan esternudo, em pregunto fins a quin punt és cert això que es diu. Fins i tot existeix una petita esperança creient que el meu "axis" ha estat intencionat per algú que espero.
Però aquesta minúscula fantastia reposa sota l'ombra de la fermesa de l'afirmació que és culpa de la maleïda pols. Encara que estaria bé que hi hagués un ximple que de tant en tant penses en mi i jo pogués tenir-ne la prova amb un d'aquest eixebuiros petits i discrets. Però em sembla que són coses poc probables, la vida no està feta per supersticions d'aquest tipus.

(Incís)

Tinc ganes de que sigui corpus, per veure els carrers plens flors i menjar-me un gelat amb tota la tranquilitat i pau del món a la plaça de Can Dachs amb un vestit de diumenge. Tinc ganes de que s'acabi d'una vegada aquest terrible segon de batxillerat, tinc moltes ganes de començar una nova etapa i obrir nous camins. Tinc ganes de començar de zero.

Some people live for the fortune
Some people live just for the fame
Some people live for the power, yeah
Some people live just to play the game
Some people think that the physical things
Define what's within
And I've been there before
But that life's a bore
So full of the superficial

[Chorus:]
Some people want it all
But I don't want nothing at all
If it ain't you baby
If I ain't got you baby
Some people want diamond rings
Some just want everything
But everything means nothing
If I ain't got you, Yeah

Some people search for a fountain
That promises forever young
Some people need three dozen roses
And that's the only way to prove you love them
Hand me the world on a silver platter
And what good would it be
With no one to share
With no one who truly cares for me

[Chorus:]
Some people want it all
But I don't want nothing at all
If it ain't you baby
If I ain't got you baby
Some people want diamond rings
Some just want everything
But everything means nothing
If I ain't got you, you, you
Some people want it all
But I don't want nothing at all
If it ain't you baby
If I ain't got you baby
Some people want diamond rings
Some just want everything
But everything means nothing
If I ain't got you, yeah

If I ain't got you with me baby
So nothing in this whole wide world don't mean a thing
If I ain't got you with me baby

Com m'agrada cantar-la... Tot significa res si no et tinc a tu...

Se alquila

2008-05-12T16:56:00.000-07:00

Cajas de cartón, cinta aislante, olor a mueble vacío... Envuelve el alma recordándole que todo es pasado. Pasado que se lanza en el contenedor verde en forma de copas de cristal. Libros con olor a pasado, libretas apenas con ningún escrito y de hojas amarillentas. Vestidos, los que viste en alguna fotografía que duerme en lo hondo de un cajón. Cuentos, los leídos y los que sólo te gustaba ver los dibujitos. Papel de envolver, de coser. Alambre, tijeras, una escoba que barre el pasado. Licor cuarenta y tres para los dulces de otoño, desahuciado entre los agujeritos del grifo y todavía conservando olor a infancia de pastelitos y tardes de deberes con televisor incluido. Una mesa dónde tantas navidades había reposado el mantel con servilletas a juego y un sofá que se cubría de capas de ropa desteñida, se dejan caer ahora sin alma, sin vida, no hay nada en ellos pues ya no estarán en el lugar donde se les caracterizaba como tales. Al levantar la vista de la gravilla y ver las escaleras, he soñado que lo veía una vez más bajar después que yo tocara el timbre ansiosamente, o sin ganas; muy pocas veces me apetecía estar ahí, lo reconozco, pero por unos instantes he querido volver a creer que me abría la puerta con esos ojitos de paz, ojitos de días de otoño, invierno, de tardes de niñez.

Por ahora, presente, cambio, y ella es mi querida, y siempre será la casa de la estación, pensaré que el balcón de flores sigue siendo el más chillón cuando pase por delante, quizá ya no haya flores. Pero siempre será el numero once, siempre enviaré una postal des de mi corazón, como fue tradición en algún tiempo pasado.

Changes

2008-04-29T09:27:00.000-07:00

Canvia, tot és efímer.
No ets la mateixa de fa cinc minuts,
i no serás la mateixa d'aqui cinc minuts més.

Les coses no són blanques o negres, ultimament faig servir aquesta frase més que el meu DNI, cosa fàcil de fet... Però vaja, el cas és que em sembla que és hora de dir que hi ha matisos.
Recordo que quan era més petita deia: ui, jo sóc molt bona nena, mai faré "tal cosa" però, han passat els anys i me n'adono que he fet més d'alguna cosa que no tenia prevista.

Ella per sort, tan li fa el que hagi fet o deixat de fer.

si sóc molt bona en mates o sóc molt dolenta,
tan li fa si m'he engreixat tres quilos o si els he perdut,
tan li fa si vaig despentinada o si porto roba lletja.
Ella en té prou en sentir-me dir alguna cosa,
per posar-se a remenar la cua d'aquella manera tan graciosa
No em jutja ni em classifica, m'aprecia perquè sap que sóc la Marta.
val sí, sé que es una comparació absurda, però a vegades m'agradaria
que se li donés menys importancia a què faig, sino més bé qui sóc.

Si la Duna fos una persona, em mataria per aquesta foto. Quina gossa més lluça siusplau... :)

L'albada

2008-04-27T07:08:00.000-07:00

Amb les primeres espurnes del dia,
s'envà el començament d'una vesprada;
extermini de fulla caduca,
entre tons blavencs d'un càlida jornada,
essent fruit innat d'un tènue record,
i tot el temps present és nostre.

Amb els primers remors d'una ciutat en vaga,
resta desconeixença d'una vetllada ingrata;
Arxipèlag aïllat, miratge de vidre,
entre l'esguard inquiet d'una essència malvada,
pagant el preu de tenir l'infern a la consciència
i el cel aclaparant l’ànima feble.

Carpe diem...

Photograph

2008-04-17T08:27:00.000-07:00

A cops, m’agrada mirar fotos que ronden pel meu ordinador. Quan les miro, n’hi ha que em fan recordar en quina situació em trobava en aquells moments. Hi ha coses que trobo tant a faltar, miro els ulls de la imatge i sé quins pensaments m’envaïen llavors. No t’ha passat mai que remenant antigues fotografies penses, ostres, com m’agradaria tornar enrere per reviure aquells dies, o aquell precís moment...

Hi ha fotografies i fotografies és clar, el típic somriure de “patata” em posa nerviosa, sembla que hagi estat creat per sentir-nos menys estúpids, tot i així queda la mar de falsificat. Més d’una vegada he somrigut sense tenir-ne ganes. Tornant al tema d’abans, el cas és que veig aquells ullets petits que miren l’objectiu dient alguna cosa amb la mirada, que des de sempre ha estat la meva fidel aliada (Del que no em surt amb paraules, s'hen encarrega ella mateixa).

M’agrada que les mirades continguin coses amagades, fa que una persona sigui més interessant i atractiva. Se t’emporta una mirada poderosa, et sents atrapat d’una mirada seductora, et fa riure una mirada alegre i sincera, ets sents segur amb una mirada cordial, t’angoixa una mirada desesperada... Tantes emocions i simplement és un sentit més...

He vist una fotografia, dos rostres, una somriure, una mirada, un món...
On l’espai i el temps passen a tenir una mínima importància, la companyia, les rialles, els amics, l’amor... Et fa sentir més viva que mai, t’agrada però al mateix temps t’espanta, tens por de perdre-ho i potser per això no vols arriscar-te a canviar el futur.

No vols que canviïn algunes coses, però tot van canviant, cada cop et veuràs diferent a les fotografies, t’entristiràs al veure que hi ha moments que no tornaràs a viure mai més, però et reconfortarà saber que encara et queden (si déu vol) molts altres instants que seran fotografiats. Respecte als vells moments, els que vas viure amb felicitat i alegria perduraran tant com vulguis a la teva memòria, i allà hi seran per sempre...

Photograph

(no photoshop)

[I just can say... You write excellent poetry to make me dream ]

Blue

2008-04-11T10:14:00.001-07:00

Perquè sempre hi ha raons per seguir endevant i adonar-te que si t'encalles en alguna cosa, el temps la posarà a lloc i si no saltes la pedra avui, la saltaràs demà.

Perquè confio en que tot anirà bé, perquè si el camí es presenta costerut, sempre es poden obrir noves dreçeres que et conduiran allà on vulguis arribar.

Perquè ens hem d'alimentar de somnis i esperançes aprofitant cada minut, ja que el temps no para, segueix i segueix, no espera a ningú.

Señores saquen su agenda

2008-04-10T06:25:00.000-07:00

Los que se sientan en las esquinas apenas leen la oración subordinada en función de complemento directo que aparece entre molestos brillos y recientes marcas de borrador. Nadie hace nada para que dejen de existir, simplemente forman parte de ella, culpable por ser verde y aburrida, y monótona, la única que veo cada día del mismo modo y todavía no había culpado.

Los que están al lado la ventana, tienen derecho a entretenerse unos pocos minutos viendo simplemente una abeja perfilar alguna nube a lo lejos... para luego formular ésas preguntas tan típicas de situaciones parecidas: ¿Qué hay más allá de las montañas cubiertas de polvo y murmurios de sed?. La vía del tren se difumina entre el amargo olor a tierra ansiosa de tardíos días de lluvia, los árboles elegantes y como les corresponde, muestran su timidez al no querer moverse demasiado hasta que un viento mal educado les hace bailar perdiendo la compostura. Los pájaros participan en este baile de modo que en la más alta rama descansan a veces para contemplar aquello donde no pueden llegar. En algunos días grises, todo se vuelve del mismo color y entonces se puede percibir la oscuridad que alumbra calles marchitas mientras los transeúntes se escoden bajo su paraguas.

¿Qué estará pasando en ese mismo instante en cualquier otro lugar? ¿Qué estarán haciendo aquellas personas que conoceré más adelante, y aquellas que nunca conoceré, qué hora será en algún país lejano que algún día visitaré?
Puedo sentir que hay miles de historias contándose en el mismo segundo que parpadeo, que nace una nueva vida en ese preciso momento o por el contrario una pérdida deja paso al ciclo vital. Cada uno se preocupa por vivir su vida... sin embargo es curioso porque una cierta melancolía hacia lo desconocido te invade entonces, y un sentimiento de tristeza te recurre el cuerpo recordándote lo minúsculo que representas para este mundo.

Entonces, zaz, das un pequeña sacudida a tu cabeza y vuelves a la sintaxis, después oirás: señores saquen la agenda, por lo que apuntaras algunos ejercicios que tal vez no te apetecerá hacer más tarde.

"El arte de la música es el que más cercano se halla de las lágrimas y los recuerdos."

Oscar Wilde

Com crear una dolça mentida...

2008-03-31T13:15:00.000-07:00

Estimada Carolina:

Potser no t’agrada el nom que t'he triat, sincerament és el primer que m’ha vingut al cap, i a favor meu haig de dir que no hi ha cap mal amb què et diguis així.

Carolina estimada ha estat el primer que t’he dit, no és que t’estimi, tot i que potser si que t’estimo, no ho sé, era per anomenar-te d’alguna manera fent-te més pròxima a mi.

T’escric una carta en color vermell, com la sang, però no tinc pas intenció de donar algun missatge de cap mena com per exemple un suïcidi (si era aquets motiu de preocupació pots estar tranquil·la, que no és cap carta de comiat). És un escrit més, ni l’últim ni molt menys el primer, però, tot i la complexitat del contingut que pugui tenir la carta, puc afegir que tinc algunes coses a dir-te encara que no ho acabi de semblar.

Si t’hi fixes, depèn del grau de proximitat entre nosaltres i de com ets tu. Sí, potser t’hauria de crear una mica millor, ja saps, precisar. Què et sembla si et poso els cabells negres i llisos? No... no fa per un Carolina. Et veig castanya i arrissada amb els ulls verds i els llavis vermells igual que el color d’aquestes lletres. Tindràs sabor a adolescent en efervescència de sentiments, amb un jersei de coll alt verd com els teus ulls, i mentre llegeixes aquesta carta, tens un petit somriure entre els teus vermells llavis.

Ens imagines de petites gronxant-nos ben amunt al parc que hi ha al darrera de casa meva? Jo sí, ens veig fent grinyolar aquelles andròmines perquè fa anys que ningú les canvia. Però segueix sent el nostre indret preferit. No t’agrada que plogui i per això t’haig de dur sota el paraigües, perquè tu te’l deixes sempre a casa la teva àvia. És una bona dona, sobretot quan ens convida a pastissets de crema amb sucre glaç per sobre, delícies que es desfan a la boca mentre tu i jo ens mirem i traiem la llengua sense vergonya amb troçets de crema i sucre de gel.

Saps que et trobo a faltar, des de l’estiu que no et veig i enyoro les tardes que passàvem estirades vora la sorra amb ulleres de sol. Els estius sense tu no serien el mateix, no tindrien aquest sabor a granissat de maduixa, olor de crepes de xocolata, soroll de bicicletes rodant, tacte de sorra molla, imatges de postal...

T’agraeixo que hi hagis estat sempre, sobretot per llegir la meva carta, que per cert, és una mica contradictòria perquè les cartes se solen escriure quan estàs de vacances perduda entre el paradís i l’olor de coco entre els forats del nas. Però, com que les vacances les passem juntes Carolina, t’escric ara a finals de maig.

Siguis on siguis, no et preocupis per la resposta, crec que ja se més o menys que em voldràs dir...

En mi ventana brilla el sol

2008-03-24T10:52:00.000-07:00

I sembla que s'acaba Setmana Santa, i sembla que sempre m'inspiro per escriure amb el final d'alguna cosa...

S'han acabat els dies de llevar-se tard, i de no saber què fer...

Però a veure, que tampoc és la fi del món, realment es pinta com a fet tràgic, i bé, la vida té moments de tot i es clar, ara per ara no serveix de res l'autolamentació.

Una cosa us puc dir, aquets dies m'he fet un tip de veure pel·licules, cares conegudes, i de jugar una mica fer el paperina i treure la Marta més indecisa de totes...
Ets més tímida que feta per encàrrec nena ;)
Però ets així i bé, en el fons no t'hi trobes tant malament.

Un resum d'aquestes vacances amb l'ajuda del terme "Molt", ja veureu que hi abunda molt ;)

Molt dormir, molt rascar-se la panxa, molt riure, molt veure pavos reals, molt menjar llaminadures, pipes, patates etc, molta mona, molts viatges en cotxe, molt desendreçar l'armari de roba, moltes caminades, molta aigua, molt cantar, moltes fotos, molta música, moltes ganes de veure'l, moltes mirades, nervis, més d'un crit eufòric...

Es que són moltes coses!

Podeu escoltar la cançó mentre llegiu el text, el problema es que probablement haureu llegit el text abans de veure aquest missatge...

M'agrada, molt.

Quatre pupil·les

2008-03-16T17:05:00.000-07:00

Una ciutat, posem-li Barcelona, un lloc concret, posem-li primer el portal de l'Àngel. Un moment del dia, les 5?

Sí, jo estava repenjada a una paret blanca, nerviosa, volent mirar a algun lloc però sense acabar de veure res, inclinant el cap sobre la pila de samarretes per 9.90 €. De cop, aixeco la vista i el veig, una mà aixecada i un bot al cor.

Dos petons, hola què tal i el món torna a somriure. La botiga deixa de ser una muntanya de roba, la Marta deixa la seva serenitat i es prova ulleres de sol mentre espera una mirada d’aprovació i admiració. No la tindrà fins al cap d'una estona, quan entre els espectadors posicionats en semicercle veient com ballarins fan salts mortals, la noia només veurà cames fent volteretes i un mà passarà per sobre l’espatlla i per uns segons xocaran quatre pupil·les fixes però espantadisses. Ho veus bé?

Qualsevol excusa sembla estar pensada per dir alguna frase ridícula, els llavis es col·loquen d’aquella manera tan estúpida, els clotets a les galtes i una mà arrosega un ble de cabells darrera l'orella.

Uns minuts més tard, la multitud passarà a desaparèixer i les rambles passaran a ser els camps elisis, lloc d'ensomni; les llums dels semàfors, edificis i cotxes t’hipnotitzaran i el soroll de fons serà l'improvitzada banda sonora.

I ets sents una nena tonta, però tonta de debò...

Qüestió de teules

2008-03-13T10:38:00.001-07:00

La persiana s'acaba de trencar, veig entre les escletxes de plàstic el verdet passat a negre, les teules s'han cobert del roig envellit, però no m'espanta i avanço seient a la més perillosa de les puntes. Quasi no en fa por; em col·loco bocaterrosa i trec minuciosament el cap, les mans cadascuna en una teula. De cop i volta, m'entra un pànic terrible, però alhora m'encanta la sensació així que trec una mica més el cap fins al coll, llavors les espatlles i finalment em quedo amb mig tronc penjant. Els cabells em voleien i la sang m'està pujant al cap, ho noto perquè tot el meu cos està perdent força, per uns instants em marejo i perdo el control, llavors les mans es deixen anar de les teules i el meu cos com un sac de patates cau en picat, però jo no tinc aquesta sensació, em sento lleugera com una ploma i fins i tot allargo els braços i les cames mentre la samarreta de color vermell repica entre els meus braços. Els ulls tancats i la boca entreoberta, llavors,

llavors em criden per sopar i baixo de la terrassa, home, hauria estat bé llençar-me de debò no?
La diferencia estaria en que no us ho podria explicar.

---------------------]

Ens veiem aviat

"Te lo dije..."

2008-03-09T09:08:00.000-07:00

Cuantas veces has oído esta maldita frase...

Miras a través del cristal manchado sin fijar la mirada en ningún lugar concreto, buscas entre el el aire, tal vez los pájaros... Buscas algo que dé un poco de sentido a todo lo que tienes delante.
Miras esos labios vacíos que están advirtiéndote algo pero no te enteras mucho, sigues pensado qué hacen ahí ese conjunto de dientes poco blancos y que dicen palabras sin sonido en tu mente.

Entonces, ¿por qué no soy capaz de levantarme de esa "pip" silla i decirle a esa "pip" pesada que me deje tranquila de una "pip"vez...?
Pues mírenme señores, sentada como una "pip" imbécil con los ojos caídos y removiendo en mis entrañas la rabia y la impotencia.

Después te tranquilizas, y piensas: has echo bien, porque "la perjudicada hubieras sido tú."

Hay tantos motivos por los que callar y permanecer en silencio, como un cordero más. Sólo me basta la idea de seguir esperando a que llegue el día en que pueda salir por esa puerta y no volver nunca jamás.

[Dejaras muchas cosas atrás y lo sabes, porque has vivido muchos momentos buenos entre esas grises paredes aunque cueste reconocerlo. Pero no lo echaras de menos, porque en tu supuesto y esperado ultimo año, se ha creado dentro de ti un sentimiento de odio tan profundo que es imposible desvanecer por muchos recuerdos que hayan. Te retuerce el asco que sientes y lo poco que aprecias tu vida estudiantil, y siempre esa vocecita de culpa, "podrías haber estudiado más, podrías haber sido más constante, podrías haber sido más aplicada..." por eso también supongo que me dejo vencer por el silencio...]

Un, dos, tres... ¿aprovada?
Cuestión de suerte ;)

High

2008-02-23T10:05:00.000-08:00

Per fi sembla que tot va tornant a la normalitat, i començo a sentir-me com sempre. Així doncs suposo que sentir-nos com sempre ens fa sentir segurs.

Avui he dormit poques hores, però tinc ganes d’estar desperta només per seguir veient la claredat que m’aporta una matí lluminós a Barcelona.
No sé què faria sense anar-hi. Per mi, és el millor regal de la setmana; tres hores per construir nous horitzons i examinar les meves capacitats. Tres hores per oblidar-me completament del món exterior, tot es concentra en l’energia d’un escenari, convertir-te en algú que sempre hauries volgut ser...

*En un sol dia, pots sentir-te la persona més insignificant del món, en un de sol, pots sentir-te tan malament que pot semblar que ni cent anys podrien suavitzar el dolor.

*En un sol dia, pots sentir-te la persona més gran d’aquest món, en un de sol, pots sentir-te tan bé que pot semblar que ni cent anys podrien apagar la teva felicitat.

Sort que la vida ens dóna moments de tot; cal recordar que sense la tristesa, no sabriem reconeixer el valor de l'alegria. Passi el que passi és important seguir endavant, sense pors i amb ganes d’equivocar-te de nou per sentir que ets perfectament capaç de saltar tots el murs que s’aixequin davant teu.

La Júlia sap molt bé el que vull dir, ella ha vist millor que ningú de quins errors parlo, i li dono les gràcies per voler saltar el mur amb mi. Tots a la fi, necessitem saltar agafats de la mà d’algú, i aquesta mà per mí és la seva, la de la Júlia.

Porto molts dies intentant escriure alguna cosa al blog, però les paraules se’m escapaven de les mans, apareixien de forma desordenada i sense coherència. Però crec que torno a recuperar una miqueta una de les meves aficions preferides.

Es-tic con-ten-ta.

When youre close to tears remember
Some day itll all be over
One day were gonna get so high
And though its darker than december
Whats ahead is a different colour
One day were gonna get so high

And at
The end of the day
Well remember the days
We were close to the edge
And well wonder how we made it through
And at
The end of the day
Well remember the way
We stayed so close to till the end
Well remember it was me and you

cause we are gonna be forever you and me
You'll always keep me flying high in the sky of love

Don't you think its time you started
Doing what we always wanted
One day were gonna get so high
cause even the impossible is easy
When we got each other
One day were gonna get so high

And at
The end of the day
We'll remember the days
We were close to the edge
And well wonder how we made it through
And at
The end of the day
We'll remember the way
We stayed so close to till the end
We'll remember it was me and you

cause we are gonna be forever you and me
You will always keep me flying high in the sky of love

High, high, high, high...

Un bon consell... :)

"Culpable de"

2008-02-05T15:32:00.000-08:00

Faltó tiempo de culpar,
volaron las palabras
como liebres de nube,
como gotas de asfalto.

Faltaron responsables que buscar,
Carecen de nombre o de alma;
espíritus vagabundos en silencio,
Claveles secados por los vientos,
llevan astillas en los rojos pétalos.

Busqué dulces campiñas
para sustituir amargas zarzas,
Crucé extensos valles
para vivir en tierras vedadas.
Ahora he olvidado cómo volver,
Ahora he recordado cómo
el negro desierto que soñé
se proyectaba vagamente
en lo más profundo de mi ser.

No hubo testigos,
no hubo nadie,
incluso nadie a quién culpar.

Por los culpables*
y yo, la primera.

Entrebancs

2008-01-21T14:00:00.000-08:00

Hi ha vegades que m'encantaria:

Estripar un llibre d'institut exactament pel mig i tirar-lo al cap del professor/professora de la meravellosa assignatura que impartís.

Cantar extremadament fort en un biblioteca

Assetjar una botiga de xuxes

Comprar tanta roba que no m'hi capigués a l'habitació

Cridar i riure com una boja al mig d'una estúpida cerimonia religiosa

Ser invisible i baixar-li els pantalons a algú que em toques la pera...

Poder tornar a reviure certs moments màgics

Ser capaç de dir exactament el que pensi sense tenir en compte el que diran els altres

Esborrar coses del passat que encara fan una mica de nosa al present

Escoltar una cançó mil cops i que sempre fos com la primera vegada

i això amb trenta mil coses més com ara una pel·licula, un petó, un viatge, una obra de teatre...
No hi ha res com descobrir la dolça escència d'una novetat.

Necesito un excés de vacances triple amb doble de formatge siusplau...

And you can't fight the tears that ain't coming
Or the moment of truth in your lies
When everything seems like the movies
Yeah you bleed just to know your alive

Sí, la verdad es que sí...

2008-01-16T10:19:00.000-08:00

Cuando falta imaginación hay que improvisar... De echo siempre estamos improvisando, usando la fantástica cita de la película Amélie: la vida es como una obra de teatro que nunca se estrenará...

Parece que estos días estoy teniendo un pequeño problema con el guión, algo no acaba de encajar, tengo que borrar cosas y cambiarlas, temo que voy a darle un giro a mi obra.
No eres tan débil como crees, y te atreves a trastornar un poco la historia, entonces, puede que no salga bien, todo acto tiene sus consecuencias, y bien sabes que tus actos las tendrán...

Quisiera ser lo que esperan de mí, pero no siempre puede ser, pues no he elegido vivir esta vida, la vivo y a través de mis emociones me guío por el agitado camino.

Sí, la verdad es que sí pero me cuesta decirlo.

Duna

2008-01-10T10:36:00.000-08:00

Avui vull dedicar el meu blogspot a la meva estimada Duna! Perquè m'ha fet un regal que quasi em va fer plorar... però com que estavem a l'institut i el lloc no inspira gaire emoció...

Ja pensava que em tenies oblidada, però no no, un altre vegada em demostres que m'estimes, i jo també t'estimo moltissim. Ostres, tants estius vivint moments increibles i inoblidables com no puc estimar-te si amb tu he descobert tantes coses...

Passa i passa el temps i nosaltres seguim juntes des del primer dia, i mira que hi ha hagut temporades que pensava que ja no tornaria a ser com abans o que fins i tot deixariem de parlar-nos! però sempre donava el pas una o l'altra per recoinciliar-nos, perquè ens en hem adonat que som molt diferents però que ens necessitem mutuament!

Ets la noia amb qui m'he barallat més, jajaja, ha estat tot un mèrit molts cops haver-nos perdonat, però també he rigut molt i molt amb tu i aquests gests de confiança que tenim, són unics i només nostres!

Ets original, divertida, compulsiva, sincera, amable, comprensiva, generosa, feliç, riallera, i els teus ulls sempre em parlen abans que la teva boca...

T'estimo molt Duna...!

Un peto molt fort reina :)

Dancing cheek to cheek...

2008-01-09T12:13:00.000-08:00

"¿Y qué recomienda para fortalecer el afecto?

Bailar, aunque la pareja sea apenas aceptable..."

[Sigue bailando hasta que te duelan los pies, hasta que el pelo apeste a demasiado humo, hasta que tu maquillaje se deteriore, hasta que tu vestido se arrugue, baila hasta que se acabe la música...]

¿Has visto algo más bello, más hermoso?

Reina per un dia

2008-01-05T05:38:00.000-08:00

Avui dia 5 de gener em sento com el dia 5 de novembre, però més estressada i a sobre refredada i tossint!!... La veritat és que ja no espero impacient la nit de reis perquè 1. ja sé què em regalen 2. Obrim els regals a la nit 3. Ja no fa tanta il·lusió com quan ets petit...

Sí creieu-me que la tenia eh la il·lusió, no és que sigui una infeliç però sencillament ha anat perdent la seva gràcia, i el motiu com sempre és que créixes... Fixeu-vos que els nens són els únics que esperen i viuen amb unes ganes increibles aquesta "màgica" nit. Però no els hi retrec pas, sinó al contrari que ho aprofitin al màxim ara que poden.

En un impuls del moment avui he decidit que donaré el millor de mi a cada persona i cada ésser, i aprofitaré cada situació. On he arribat a aquesta petita conclusió? treballant a la perruqueria... i llavors diuen que treballar no inspira el ser interior! :) I m'ha fet gracia una cosa que m'ha dit una clienta mentre li rentava el cap, m'ha dit que li agradava molt com ho feia. Jo alagada li he donat les gràcies i li he dit, doncs també m'agrada que m'ho diguis perquè llavors sembla que fins i tot ho vols fer millor. Llavors ella m'ha dit, es que sempre diem el que no ens agrada i ens queixem pel que no ens sembla bé, en canvi a vegades no solem agraïr les coses que ja estan bé...

Això realment m'ha omplert molt, i és totalment cert. Estem acostumats a obrir molts cops la boca per queixar-nos o dir el que no ens sembla bé. Hauríem de saber dir també les coses que ens agraden i recolzar-les perquè es segueixin fent tan bé. Sinó passa el que passa, que si no elogiem prou una cosa, es va deteriorant fins que potser es perd.

Agafeu el consell siusplau, si tothom ho fes, segur que aniriem a millor!

I bé.. per últim dir que ha estat una tarda de reines, sou les meves estrelletes al firmament nenes :) sempre em feu treure la Marta més esbojarrada, i això em passa quan estic molt contenta!

Començant l'any...

2008-01-03T10:43:00.000-08:00

Quasibé s'ha acabat el Nadal. No sé si entristir-me o alegrar-me'n. Quan s'acabi definitivament tornarem a la boja rutina dels estudis "sin" parar...
Cada día s'acostarà més l'apocalipsis (ve a ser la selectivitat)

Punt i apart:

Jo començo l'any al llit... amb mal de tot, seria com una espècie de jet lag, es clar que no he fet cap viatge... però com si l'hagués fet, ja que no han estat pas unes vacances del tot tranquil·les, he patit nervis i stress i gran culpa la tenen els pastorets... Però en part m'agrada mantenir-me atrafegada, fent tota aquesta pila d'activitats em sento viva i activa!
Així doncs tot té dues cares... com sempre...!

El passat dia 29 vaig fer 17 anys, volia actualitzar el dia del meu aniversari però no sé ben bé com va anar la cosa, ni per quin motiu en concret que al final no vaig publicar res. Així doncs us deuria un escrit d'aniversari, les típiques paraules de que m'he fet gran bla bla bla... però donades les circumstàncies, i que ha passat el dia, ara no tindria sentit cap mena d'escrit sobre tal esdeveniment.

Afegir una cosa, he començat a veure Perdidos, i en dos dies m'he polit 8 capítols... si és que no hi ha res com una manteta i una bona sèrie... :P
Sé que hauria de fer treball de recerca com una boja, però quan una està malaltona el cos li demana repòs... i per un parell de dies espero que no em caigui el cel al cap!

No us faig cap petó per què encara us encomanaria el refredat... ;)

Tant la pel·lícula com la cançó m'encanten, així que aprofito la ocasió per dedicar aquesta cançó dels nickelback a algú que esta una mica lluny però que demà tot just tornarà...

Bon NadaL!!!

2007-12-24T16:30:00.000-08:00

Desitjar unes bones festes als baixos, als alts, als simpàtics, antipàtics, als generosos o avars, als feliços, als amargats... Tothom queda al·ludit vaja... Desitjar un Bon Nadal a cada persona i família d'arreu del món.

Cada llumeta de l'arbre de Nadal és un de nosaltres, i hem de cuidar que aquesta claror segueixi encesa i viva, l'arbre llavors, sempre estarà radiant.

Punt i apart, ahir va ser genial... Sencillament us estimo moltíssim noies... i noi... :) Gràcies a tots els que vau venir, vaig adonarme'n que hi ereu tots els importants, i que sense l'amistat no som res... Estic feliç perquè sento que sou de debò, dels que duren :) Els regals em van encantar... Però trobar-vos allà va ser el millor!
M'ha fet gràcia la comparació que ha fet la Júlia de jo i un nen que passa per sota un túnel, la veritat es que em vaig quedar molt parada sense saber reaccionar quan el vaig veure...
La única cosa que puc dir d'això és GRÀCIES !

Demà Pastorets... una mica de nervis hi són, però se'n van perquè ho farem molt bé!

Un petonàs a totes les persones que estimo i m'estimen :)

BON NADAL!!!!!!!!

"Estimar"

2007-12-16T09:40:00.000-08:00

Aquesta tarda, m'he connectat al messenger, i he vist un nick el qual m'ha fet pensar una cosa: Com de fàcil n'és dir t'estimo. Molta gent coneix algú i ja li diu aquesta màgica paraula. Realment amb un mes es pot dir t'estimo? Probablement dir-ho sí que es pot, evidentment no està prohibit, ara, el sentiment és verdader? Probablement no.

Per dir-li a algú t'estimo, hi ha d'haver-hi, segons el meu criteri, un cert i llarg temps recorregut entre les dues persones. Un mes, dos mesos, tres, diria que no són suficients...
Per dir-li a algú t'estimo has de sentir que coneixes aquella persona com el palmell de la teva mà, has de sentir dins teu que quan veus aquella persona una càlida sensació t'envaeix.

La paraula Estimar avui en dia s'utilitza tant com anar a comprar el pà, i veus que realment està perdent el seu veritable valor. Estimar és un terme força genèric, existeixen a més a més, moltes maneres diverses d'estimar. Jo no estimo de la mateixa manera a la meva mare que a la meva millor amiga, les estimo a les dues però de manera diferent.

D'altre banda, també se'n diuen d'altres de ximpleries, com per exemple "junts per sempre" o "no sé que faria sense tu" . Com pots dir que estaràs sempre amb algú? potser t'hauries de plantejar de viure el present i si hi ha un futur amb aquella persona doncs perfecte, però molts cops aquests que es posen junts per sempre ho deixen córrer al cap de poc. Respecte al no sé què faria sense tu, doncs faries el mateix que feies quan no coneixies o no estaves amb aquella persona, així de senzill.

És curiós com vivim en un societat on es diuen moltes coses sense pensar-les en realitat. Per mi, el veritable amor és aquella parella d'avis, asseguts en un banc d'un parc, en silenci però agafats de la mà, que han passat moltes experiències junts, es coneixen l'un a l'altre fins als seus íntims secrets, i han aguantat una pila d'anys junts...

Amor és saber estimar sense necessitat de demostrar-ho a ningú, és sentir papallones "al principi" i voler viure al costat d'aquella persona "després". És mirar-se als ulls i saber transmetre qualsevol cosa, és gaudir d'un silenci sense sentir-te incòmode... És sentir que realment ella complementa el teu jo.

Gràcies als meus complements jo sóc qui sóc. Les persones que m'estimen m'ajuden a desenvolupar-me cada dia una mica més i a descriure'm a mi mateixa.

Una mirada ho diu tot.

And so it is...

2007-12-11T08:37:00.001-08:00

Sí, em deixo vèncer... callaré i posaré un vídeo.

**Ten cuidado querida, tus palabras reflejan amargura... P&P

Pretenia dir unes frases que podríen traumatizar alguna pija atontada, però que vegi un video millor, que vegi com avança la nostra societat encegada de prejudicis i falsos prototips...

Cada vegada hi ha més coses que et fan sentir més petita i insignificant...

Pensar con las botas puestas

2007-12-09T13:57:00.000-08:00

Te enredas entre los hilos pegajosos de una telaraña... Parece menos doloroso y dramático si le llamamos "amor". Permaneces ahí, quieta y silenciosa, cada vez más enganchada pero con tus dudas de querer escapar. Libertad, que astuta amiga que siempre quiere ser la protagonista... Un poco egocéntrica y todo diría yo; Siempre está en primer plano, siempre tiene uno de los papeles principales (y en mi obra, también).

...

Cuando caminas sola al lado de un canal de agua, ten por seguro que tu mente tramará un plan, el típico plan de darle vueltas a tu vida y encontrarle pequeños defectos. Ten por seguro que no encontrarás una respuesta que te garantice acabar con esos pensamientos. Preguntas que ya te habías preguntado, ha pasado el tiempo y siguen todavía vagando por los senderos de tu cabeza.

Miras el suelo y ves como un pie avanza delante del otro, y pequeñas piedrecillas se mueven con tu paso inconsciente. Tu abrigo cumple apenas su función, porqué tienes frío igualmente. El pañuelo de color marfil se tambalea de tu delicado cuello. Buscas la mirada de los vacíos transeúntes que no conoces pero por segundos adivinas su intención. A veces te sueltan algún codazo que produce una cierta rabia hacia lo desconocido (Aunque eso sólo pasa en la multitud de la ciudad)

Si caminas acompañada, a veces sientes la misma soledad... Llegando a la conclusión que un alguien no siempre hace la compañía. Con eso, prestas menos atención a tu desatendida presencia, y te aproximas a su brazo.

*Dos figuras se apresuran en la negra noche porqué se hielan el cuerpo, dos figuras en silencio, pero entre soplos de frío se van perdiendo en la oscuridad.

Que precioso estaba mi jardín de colores otoñales...

Pasen y lean...

2007-11-21T12:44:00.000-08:00

Dispongo de quince minutos para escribir un texto que todavía ni siquiera he compuesto. Quince minutos para plasmar mi estado de ánimo con algún argumento diferente según convenga, defendido hasta la muerte, porqué los ideales deben ser sagrados.
Dispongo de un teclado, un ratón, una pantalla y unos 10.000 sujetos más dentro del disco duro de mi ordenador que no sé ni para qué sirven, curioso ¿no? Estamos rodeados de artilugios que nos acompañan día a día y desconocemos su interior. Eso mismo ocurre también a veces con la personas, ¿verdad?

Como decía, debo renovar este blog porque quiero que cuando leas esto, te identifiques con el texto y pienses por un segundo que tu eres yo, y que eres tu quién lo está escribiendo todo. Parece una propuesta sumamente rara ¿no? Es tan extraño que parece imposible. Pero habrás oído muchas veces en tu vida, que nada es imposible, excepto claro, vivir eternamente.

Es bueno desconocer algunas cosas y pensar que nuestro alrededor es el mundo entero pero, déjame desvelarte que aun hay mucho más… Más de lo que crees, más de lo que tu mente puede recrear. ¿Te crees importante? ¿Crees que el mundo solo gira para ti? Si piensas eso, es que desconoces, crees que sabes mucho, pero nunca es suficiente para saberlo todo. (Espero que nunca nadie intente esa locura, o acabará por volverse loco)

Quedan cuatro minutos, aprovecho por mencionar que todo esto va referido a ti, a mí, a esos y aquellos… y que el ser humano está hecho de barro egocéntrico, fíjate que hasta un Dios creó, sólo para pedirle a alguien que proteja lo que nosotros mismos no podemos proteger, los hombres su propia historia han contado, siempre contamos nuestras historias, de este modo damos valor al presente, bonito es decir que nuestros recuerdos nos hacen apreciar y entender lo que estamos viviendo ahora.

Dos minutos para despedirme y colgar este puñetero articulo, no me da tiempo a mejorarlo, mi deber estudiantil me reclama, si a alguien no le parece bien mi escrito que me lo haga saber de inmediato, aunque añado que cambiarlo no será posible, porque me gusta, y nuestros ideales son sagrados. ¿Recuerdas?

Au revoir!

Ángeles

2007-11-20T11:39:00.000-08:00

Qué frío ¿verdad? Llevo días pensando que el invierno ha llegado un poco antes. Y para mí, mucho más antes. El otro día me caí, curiosamente unos pequeños angelitos me prestaron sus alas, porqué las mías se habían averiado durante el viaje en tren: Veía por la ventana imágenes pasadas pero más presentes que nunca, todas esas historias pasaban más rápido que la velocidad del propio tren, dentro de mí, se generaban sensaciones de rencorosa melancolía.

Esa mañana estuviste bien pero no, “muy” bien. Subiste al llegar a la estación, a pie, con la esperanza de llegar a casa y encontrarte un mensaje en el contestador, o bueno, sin rendirte llamaste tu, pero no obtuviste respuesta. Con las prisas olvidaste dejar las penas en casa, y pasaste una tarde rodeada de gente pero sintiéndote más sola que nunca, al llegar a casa de nuevo, no pudiste más: Sentías las mejillas ardientes, ojos soñolientos, rodillas temblorosas, puños apretados… rabia, impotencia, tristeza, nada es suficiente para describirlo cuando uno se siente así.

Después no sabías que hacer, ¿quién puede ayudarte cuando estas así? Nadie, por mucho que te digan, nadie lo sabe, porqué no están dentro de ti. Es cierto que hay situaciones muy parecidas, pero nunca son iguales. Esa vez, por suerte, no fuiste tan orgullosa de reservarte tus tonterías, alguien estaba ahí para darte soporte y levantar tu pésimo estado de ánimo. Gracias a eso, te diste cuenta que debías dejar de atormentarte, saliste y fuiste otra, alegre y feliz, mostrándote nueva en un intento de convivir entre mis preciadas compañías, ellas me dieron el soplo final para hacer funcionar mis débiles alas. Creedme, gracias a algo que llamamos <amigos> fue todo a mejor.
Todo les debo, puesto que recibo dosis extras de pequeña felicidad y nada me han pedido a cambio. Su secreto es fácil, disponen de unos sobrecitos, cuando detectan un bajo estado de ánimo, solo tienen que echarme por encima los brillantes polvos mágicos. ¡Funciona al instante!

De este modo, el invierno parece menos frío ¿verdad?

Ah por cierto, comprobado, sí existen los ángeles.

Ànsia...

2007-11-11T13:40:00.000-08:00

Sóc com la nena petita que mira per la finestra un dia de pluja esperant sortir a jugar.
Sóc com l'avi enclausurat que espera que la familia el vingui a veure.
Sóc com la flor assecada que ansia l'aigua de vida.
Sóc com l'oreneta que vol emigrar a un altre país però encara no fa prou calor.
Sóc com l'immigrant que reclama els seus papers per poder viure tranquil.

Necessito a grans trets l'arribada del moment que porto esperant des de fa molt de temps.

Vull retrobar el minut de felicitat que s'obté en aconseguir alguna cosa que portes desitjant molt de temps.

Tots els sentiments que recullen la nena petita, l'avi enclausurat, la flor assecada, la oreneta emigrant i el mateix immigrant són de llibertat.
Una llibertat que els obre les portres per ser feliços, no volen grans coses, no es mereixen grans virtuts...
Vull notar que aquest moment que esperen amb impaciència arribarà... Valdrà la pena haver retingut tristesa...
Moltes coses esperem, i algun dia es veuran realitzades.
Només cal tenir paciència i bon humor.

[...]

Avui m'han dit que no tinc sentit de l'humor, jo he contestat que no em coneix qui digui això.
Que sigui negativa, no vol dir que no tingui habilitats per sortir-me'n de les circumstàncies negatives d'una manera divertida.

Recordo un dia, arribavem tard a l'aeroport, i era per culpa meva, semblava que hi havia estona de caravanna, i em van dir: Ho veus, per culpa teva mira què ens ha passat per sortir tard de casa...
Jo vaig contestar: Bé, així segur que un radar no ens fa cap fotu...

Bona nit!

Per cert, mai no aprofito la ocasió per esmentar una certa persona que aquests dies està jugant descaradament amb el meu cor.

Aprofito ara per dir-li que l'estimo.

Conclusions

2007-11-04T07:50:00.000-08:00

Conclusió d'un cap de setmana esbojarrat?

Tinc engines. (suaus però engines)

Si, em fa mal el coll. Estava esperant que arribés el moment ideal, i tampoc no va ser desorbitat. Ni era un dels millors dies de la meva vida, ni un dels millors de les seves.

Tinc la sensació que visc en un període on francament, hi ha poques coses que ens facin il·lusió. Clar, estem acostumats a viure en una societat que ho té tot a l'abast, i no aprecia les petites coses.

Dono gràcies de ser com sóc i de pertànyer a on em toca, però necesitem tractar una mica millor el nostre entorn, i donar més valor a les coses que en envolten perquè pot ser que algun dia ja sigui massa tard per demostrar l'afecte que els volies donar.

Una mica d'afecte per la meva afició preferida,

el teatre.

So far away...

2007-10-30T15:15:00.001-07:00

Hi ha tantes coses que queden lluny, que fa temps que han passat i cada cop s'allunyen més de mi...
Nostàlgia inevitable pels mils de llocs on no tornaré a estar mai més, nostàlgia pels mils de moments que no tornaré a viure mai més.
Ja són part d'un passat, i el passat és irrecuperable.

Avui fent els dolços panellets de xocolata i de pinyons he recordat una part de la meva infància:
Uns quants anys enrere, casa els meus àvis, sortia d'esport escolar i anava a berenar allà. Cap a aquests dies, i la meva àvia ja tenia la massa dels panellets reposant sobre el marbre fred i gris de la cuina, jo hi ficava el dit d'amagat, i amb un somriure pícard saborejava la primera pinzellada de la tardor.
L'endemà, ja estaven cuïts i la meva àvia els guardava dalt d'un armari del menjador entre safates platejades.
Cada tarda que passava allà n'agafava un i estava deliciós! En aquells moments era la nena més feliç i la causa n'eren uns simples panellets. Però jo sé que el que em feia feliç era tot el que m'envoltava, tot i que en aquells moments no ho sabia veure tant bé. Vivia el moment i ja està...

Les coses canvien, les persones canvien i tot canvia...
Però l'escència d'aquells moments quedarà per sempre gravada a la meva memòria.

Vall d'Aran, nadal del 2005.

Una canço bonissima dels Dire Straits que em fa pensar que la distància és relativa; Que no la fan els quilòmetres, sinó les persones.
Gràcies al meu pare aquesta cançó també és un record d'infància, d'adolescència i dels nostres viatges amb cotxe.

So far away...

FeLiCiTaTs JúLiA!!!!!!!!

2007-10-26T15:04:00.001-07:00

Ara mateix són exactament les 00:03, i per tant avui estem a dia 27 d'octubre del 2007.
Dia en què vas néixer Júlia. I per mi, un fet que agraeixo de debò.
Té dit moltes vegades paraules boniques i t'he expresat moltes vegades com t'estimo.
Altres en canvi, l'he cagat i he fet tonteries que no t'han agradat.
Per la part que em toca, sé tot això que et molesta, i sé que et molesta que avui no estigui amb tu a Karibú.
Sé que et sentiràs decepcionada i et plantejaras quin tipus d'amiga sóc, pero de debò, i per favor no em jutgis. No vulguis creure que no m'importes i que et substitueixo per altres coses.
La veritat reconec que la solució proposada no és la millor del món, però jo vull estar bé amb tothom.
Vull fer-te sentir molt especial en el teu dia, però aquest any serà un dia després si tu em permets. I no per això serà diferent o menys especial.
Jo vull que siguis feliç i sé que amb mi o sense mi ho seras a Karibú, ja que no és precisament el lloc exacte per a que dues amigues facin més gran el llaç que les uneix.
Jo amb tu estic bé tan si és al bar de la plaça com a casa teva com a la biblioteca... No ho sé, per una part la meva persona no és que se senti genial amb la decisió de no venir, però em trobo una mica acorralada, i com altres vegades, et demano que no em presionis.

He llegit al teu blog tot el que has escrit, i et seré sincera, per un moment he sentit tristesa perquè veia que comentaves lo bé que t'havia anat al día amb les amigues de Vic i la Garbiñé, i he sentit que potser jo no t'havia ofert tant com elles han fet.
I la veritat em sap greu.
Sé que per tu avui és un dia molt important en el que passaras a ser un any més gran, i penso trucar-te i diumenge et vull veure per menjar-te a petons i abraçades!

Vull que aquest any, sigui millor que l'anterior, bàsicament perquè sempre s'ha de demanar.
Vull que aquest any visquem moltes experiències recordant es clar, les anteriors. No sentint nostàlgia, sinó com a algun tresor que tenim ben guardat. Un joier que obrim de tant en tant per veure-hi els nostres collarets preferits.
Vull dir-te també que respecte als 16 anys, estic segura que no els oblidarem mai, tan tu com jo, perquè (encara que jo no els hagi acabat) puc dir que han estat increïbles, i per tu més sweets que mai. Crec que no podem trobar un adjectiu que defineixi millor els teus setze anys.
I he estat amb tu, i sempre hi seré. Potser el dia just del teu aniversari no, però el següent si, i l'altre i l'altre... i bé eternament ( si tu vols es clar)
Val a dir, que les promeses s'han de cumplir, i a tu ni se t'acudeixi separar-te de mi eh?
Doncs bé, volia dedicar-te el blog d'avui només i exclusivament a tu.

Tu, tu i tu, la meva millor amiga i la persona amb la qual he confiat més des de sempre.
I espero confiar-hi per sempre més.

T'estimo Júlia!

MOLTES FELICITATS!!!!

Ficción o realidad, tu decides

2007-10-24T10:08:00.000-07:00

Si crees que lo que me vas a decir es mejor que el silencio, no digas nada. Mi gran estupidez humana es llegar a creer que vivo en una dulce burbujita: "a veces saco la mano y me hielo los dedos."

Definitivamente si hay estupidez humana es porqué tenía que existir algo que diera respuesta a nuestras absurdas conclusiones y absurdos hechos.

Temo más que nada escuchar esa mala noticia. No por favor, si es mala, guárdatela, quédate tu con tus remordimientos; Dime que tienes otras cosas que hacer, dime que vas a dar un paseo...
Pero no me digas nunca la verdad, engáñame,
engáñame tanto como puedas.
Déjame a mi i a mi felicidad convivir juntas y en armonía.

Si no me quieres, dime que me vas a querer siempre.
Si me odias, dime que no te importa pasar los días conmigo.
Si me critícas, hazlo a mis espaldas y que yo nunca lo sepa.

Todo, todo menos las verdad. Una sola verdad puede llegar a doler mucho más que mil mentiras, de eso no me cabe duda: Hay verdades que matan.

Déjame vivir en mi ficción, déjame imaginar que todo es perfecto, déjame envolver mi realidad con blandos mantos que cubren mi delicado espíritu.

Dime que siempre va a ser así, como dos cachorillos pequeños e inefensos,
dime que este juego no va a perder la inocencia.

Porqué asi es mi realidad.

Propera parada...

2007-10-23T09:36:00.000-07:00

La vida es pot comparar amb tantes coses, per exemple es pot comparar amb un tren:

Una sortida i una arribada, entre mig parades, i algunes més agradables que d'altres.

Tu tries la direcció on vols anar, tu tries la destinació.

Tu decideixes a quines parades baixes, a quines puges...

Observes els paisatges, que poden ser molts diferents depenen de la zona on t'hagis volgut dirigir.
Un tren que només passa un cop i no t'espera, o l'agafes o el perds...

La vida també es comparable als carrers d'una ciutat, per exemple els carrers de Sant Francisco.

Carrers que pugen, i llavors baixen; Desnivells a tot arreu.

Ja pots estar flotant un dia, com un altre morin-te de fàstic.

És el que passa quan no controles les emocions, i decideixes viure de la il·lusió...
L'amor és el pitjor verí contra el control.

L'amor ho descontrola tot, et deixa K.O.

L'amor és una cosa tan summament complicada, que no està feta perquè un ser humà pugui dominar-la.

Tu domines a qui estimar i a qui no?

Tu domines el que sents per algú?

Tu pots decidir quan començaràs o deixaràs d'estimar?

Tu pots evitar enamorar-te?

Jo no, ni ho trio, ni ho puc decidir, ni ho puc evitar, em deixo portar, i qui sap, potser la propera parada serà als Camps Elisis de Paris.

Feia temps que no escrivia alguna cosa tonta al blog, ja tocava no?

El buscador

2007-10-08T09:41:00.000-07:00

¿Te importa que cierre los ojos un momento?
Necesito dormir, desaparecer entre blandos sueños y volver donde fui feliz.
El tiempo que cuenta, es aquél que parte de nuestros instantes dorados.

[...]

Ésta es la historia de un hombre a quién yo definiría como un buscador...
Un buscador es alguien que busca; no necesariamente alguien que encuentra.
Tampoco es alguien que, necesariamente sabe lo que está buscando, es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda.

Un día, el buscador sintió que debía ir a la ciudad de Kammir. Y así fue, lo dejó todo para marcharse a ese extraño lugar.
Un poco antes de llegar a la ciudad, vio un pequeño monte cubierto de un verde maravilloso, donde habían unos bellos árboles, lindos pájaros y frescas flores. Mientras andaba por ese precioso paisaje, fijó la mirada en una de las rocas dispersas que habían entre la hierba y no tardó en darse cuenta que estaba en un cementerio.
Leyó en una de las tumbas la siguiente inscripción:

Abdul Tareg, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días.

Sorprendido, siguió más adelante:

Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses, y 3 semanas

Leyó piedra a piedra y le pareció terrible que todas las inscripciones no sobrepasaban apenas los 10 años de edad.

El cuidador del cementerio pasaba justamente por ahí cuando vio al buscador sentado con los ojos llenos de lágrimas.
Entonces el cuidador le preguntó si lloraba por algún familiar.
El chico le dijo que no, y pidió al cuidador qué terrible maldición había en ese pueblo que murieran tantos niños.

El anciano sonrió y le dijo:
-Quédese tranquilo, en este pueblo no hay ninguna maldición. Es solo que hay una vieja costumbre: Cuando un niño cumple los 15 años sus padres le regalan una pequeña liberta como la que tengo yo colgada al cuello, para que anote en ella cada vez que disfrute algo, con el tiempo que haya durado dicha felicidad.

A la izquierda qué es lo que disfrutó,
A la derecha cuando duró lo disfrutado.

Cuando alguien muere, tenemos la costumbre de coger la liberta y sumar el total de tiempo que ha disfrutado para escribirlo en su tumba.

Porque ese es para nosotros, el único y verdadero tiempo vivido.

*Fin de la historia*

Los cuentos pueden ser muy útiles en situaciones que necesitamos desesperadamente una moraleja.

Bewitched for a dream*

2007-10-03T14:00:00.000-07:00

Al entrar per la porta, he notat que estava feta per allò.
Ser actriu un somni llunyà, un somni que es veu difícil, però avui he vist clarament que per molta feina, esforç o dedicació que pugui comportar, jo vull arribar a ser una bona actriu.

Sentia que el meu món era allà, sentia fascinació per aquelles persones darrere el micròfon, era com fondre's en un èxtasi de plaer. Era notar una gran emoció per dins, una harmonia amb mi mateixa com mai, en aquella sala no hi corria el temps, ni les obligacions, ni les necessitats... aillada de tot i difrutant del moment.
Milers de pel·licules s'hi han doblat, segon per segon, minut per minut s'han anat perfeccionant amb la meravellosa feina de grans professionals.
M'he trobat amb alguns actors de doblatge, i jo volia ser com ells, jo volia entar per la porta de l'estudi de doblatge com una actriu més, volia sentir-me com a casa.
I el millor ha estat saber que no és una meta impossible.

Sembla mentida com una simple veu és capaç d'enamorar, de fer plorar, de fer riure...
Una simple veu et pot fer creure que la Julia Roberts parla català. Una simple veu et pot dir allò que vols sentir, i es que estas feta per ser feliç, i per a tu ser feliç és treballar del que t'agrada.

Gràcies Júlia per acompanyar-me en una dia tan important per mi, i per no deixar-me sola, t'estic molt agraïda. M'encanta que hagis sigut tu la persona que ha estat al meu costat quan he entrat per primera vegada a l'estudi de doblatge, sé que tu també has sentit més fascinació per aquest món, i sé que compartim un somni molt semblant, i em fa feliç que sigui així perquè això vol dir que els nostres camins avançaran entrallaçats.
T'estimo moltíssim!

Embruixada per un desig...*

Hopes and fears

2007-09-30T14:18:00.000-07:00

Com tot ésser humà, jo també tinc esperançes i pors...

Tinc l'esperança de viure el temps suficient per arribar a entendre la meva persona. La cual és la més complicada que conec.

Tinc la por de perdre les persones que mes estimo d'aquest món.

Eh, pero que les esperançes superin les pors ok?

Aquest cap de setmana, ha estat extrany.
Pensava que disfrutaria derrotant l'enemic.. però resulta que l'enemic m'ha derrotat a mi...
Com una estúpida, em veig atrapada en el caos que jo mateixa m'he format.
Quantes vegades m'haig de complicar les coses quan no ho són?
Per què tendeixo a escollir el camí dificil?
Ens agrada, arribo a la conclusió que complicar-nos la vida ens agrada.

La cançó que poso a continuació és d'un dels meus grups preferits.
Podria ser que també fossim extranys...
Sembla que siguem el centre d'atenció, i som completament desconeguts...

Leyes de Murphy

2007-09-26T12:50:00.000-07:00

Adoro las leyes de Murphy, siempre tienen razón... Fijaos en cuántas contradicciones que surgen en nuestra vida. Evidentemente no son cosas casuales, es todo basado en una simple verdad, leyes de la negatividad:

-Cogerá el telefono justo a tiempo para oír como cuelga quién llamaba.

-Los que viven más cerca, lleguan más tarde.

-Siempre se tarda más yendo que volviendo.

-El carril lento en el que estaba parado tanto tiempo, empezará a moverse cuando se haya cambiado a otro carril.

-Si le gusta una prenda de ropa, no tendrán su talla.

-Decir que harás algo más adelante equivale a decir que no lo harás.

-Nada sale tal y como está previsto.

-Siempre es culpa del compañero.

-Cuando el gato se termine de dormir en tu falda, y parezca especialmente

adorable y satisfecho, te entrarán ganas de ir al baño.

-No apuestes nunca por un perdedor pensando en que su suerte va a cambiar.

-La velocidad del viento aumentará directamente según el coste del peinado.

-Cualquier cosa que empieza bién, acaba mal.

-Cuando intentes demostrar a alguién que una máquina no funciona, funcionará.

-Las oportunidades siempre aparecen en el momento más inoportuno.

-Nunca te escucha nadie, hasta que te equivocas.

-El que ríe el último, es que no ha entendido el chiste.

-La luz del final del túnel, es la luz del tren que viene de frente.

-El libro más importante para completar tu trabajo habrá desaparecido de la biblioteca. Si por casualidad lo encontrases, seguro que faltaría la página más importante.

-Las pilas de la calculadora, que te han durado todo el curso, se acabarán a la mitad del exámen final de matemáticas.

-El taquillero más lento está situado en la taquilla del tren más rápido.

-Cuando te cortes las uñas, descubrirás, al cabo de una hora, que te hubiesen sido muy útiles.

-El grado de dureza de la mantequilla es inversamente proporcional a la del pan.

-Si un asunto requiere toda tu atención, se producirá cuando estés en la luna.

Sin duda, algunas son buenísimas. Aunque hayan muchas más, he escojido estas.Que me parecen muy interesantes y seguro que esto nos ha pasado a todos.

A quién no se le ha caído una tostada al suelo por el lado en el qué estaba la mermelada?

Injusta humanitat!

2007-09-25T13:12:00.000-07:00

Uns tant, i els altres tant poc...
Uns es moren de gana i altres llençen el menjar...
Uns exploten i altres són explotats...

Ens ho estem carregant tot, els boscos, els mars, els oceans, els animals...! I com dic, els únics culpables som nosaltres.
Som nosaltres els que hem creat un món injust, on hi ha gent discriminada, on hi ha gent amb poder que s'aprofita dels altres. Si, moltes religions que diuen tots els mèrits de cadascuna i que aparenten bondat i fe. Però mira quantes esglésies recobertes d'or hi al món. Quantes esglésis ajuden realment als pobres? Que donin aquests diners a les persones que ho necessiten, en comptes de crear tans luxes i grandeses!
És l'església una que recull medalles però de les principals culpables que al món hi hagin tantes diferències socials. Qui va crear la inquisició que matava i jutjava a milers d'innocents?

[...]

Som nosaltres els que ajudem a que cada dia hi hagin més espècies de plantes i animals en perill d'extinció, i no són precisament espècies extranyes o exòtiques, sinó ben properes com ara el Lynx ibèric, que en queden molt pocs exemplars en tota Espanya (l'únic habitat on viuen aquests felins)

I què ho provoca? La contaminació. Un tema aborrit però tan pròxim com la nit al dia. Si jo reciclo, si tu recicles, si ell recicla, no n'hi ha prou, a part de fer tot això és necessita consciència. Es necessita conèixer la situació actual. I la situació actual està ben fotuda...
Sort que encara queden persones que tenen una mica de seny i col·laboren amb petites ajudes, però que s'agraeixen per a la comunitat.

Però tal com van les coses, que cada vegada hi han més pobres que rics, o més rics que pobres, només podem anar a pitjor.

Quants errors ha comès la humanitat no?

Néixer, créixer...

2007-09-21T14:38:00.000-07:00

Avui he tingut por. He tingut por de debò. De cop i volta, he vist que m'havia fet gran.

Ja no sóc la nena petita mimada i protegida. Ara les veritats surten a la llum, i fer anys significa treure't la bombolla que et cobreix. Estic espantada, espantada de créixer. (Això d'en Peter Pan no és tan mala idea)

Aquesta nit, mentre sopàvem amb la meva "família" ha tornat a sortir la discussió que ja fa temps que ronda a la taula. Treballar, tenir obligacions... I me'n adono que aquest és l'únic futur que ens espera? treballar, treballar i treballar?

Des de petits, a l'escola ja ens preparen per aquest món, el que passa és que et ve disfressat de cotó de sucre.

Després, l'ESO i el batxillerat només estan destinats amb una fi, que posteriorment triïs o anar directament a treballar, o fer una carrera per treballar més tard. En resum, treballar...

Quan eres petita, tot el què volies només s'havia de demanar, vull una piruleta, vull una barbie, i es clar, algun cop et deien que no, però feies una rebequeria i se't oblidava.

Ara demanes alguna cosa, i ja et retreuen que potser que treballis per comprar-to tu. És així de trist, la vida t'espavila a partir del 16 (quina casualitat, quan ja pots treballar!) I un premi a la típica frase dels pares, "Es que la vostra generació viu molt bé, nosaltres als catorze anys ja treballàvem de valent"
I jo què volen que hi faci? Jo què volen que hi faci si no van gaudir de la seva joventut? I per això m'han de privar de la meva?

Jo no puc canviar el seu passat. I si ells ho van viure, doncs em sap molt greu però evidentment jo no puc fer-hi absolutament res...

Bé, i ara m'acomiado ja que demà m'haig de llevar dora per anar a treballar.

Tan dir i al final acabo seguin al ramat, com una ovella que no es pot rebel·lar, perquè si ho fa li cauran tot de retrets del tipus "doncs no et pensem donar ni un sol caler, per ser una aprofitada que viu de renda!"

La vida és dura eh?

Sobretot quan descobreixes que et fas gran **

Saltes?

2007-09-19T13:24:00.000-07:00

"[El sol brilla, ni una sola nube en cielo, en mis ojos llenos de felicidad se refleja el agua marina, y de pronto, una sensación extraña invade mi cuerpo:
Quiero saltar, quiero saltar al agua, ¡Lanzarme sin mirar! Pero, que veo, el agua transparente muestra en el fondo unas rocas, y entonces me entra el pánico: No debo saltar, no puedo, tengo miedo, las rocas parecen puntiagudas y peligrosas aunque... ¿Y si salto y no me hago nada?

Quiero, pero no puedo
Yo quiero, yo quiero, yo le quiero…]"

. . .

Quantes vegades heu tingut aquella sensació de voler fer una cosa però alguna força major com és el propi impediment no us deixa fer-ho?

És tot plegat una lluita entre el desig i la impotència.

Llença't, i si la roca punxa, doncs punxa't, i si et fas una ferida, amb una tireta s'arregla no?

I sinó ho tens clar guia't per la frase que no falla mai, només vivim una vegada!
Si no fem el que volem en aquesta vida, quan ho farem?

Parteix de la idea egoista que la teva vida només és teva i no la viurà ningú més per tu. Així doncs, que el desig guanyi a la impotència!

Salta!

Camina que caminaràs...

2007-09-17T13:12:00.000-07:00

En les ciutats els meus ulls es perden entre les pampallugues de colors, els milers de sorolls que formen part de l'entorn creat per gent atrafegada: Mòbils, nens plorant, venedors, cotxes pitant, el tren, les grues i centenars d'obres...

I els típics objectes que hi seran encara que ja no hi siguis: Semàfors, escombraries, bústies, clavegeures, pantalles immenses, faròles...

Els personatges que decoren el paisatge ciutadà corren per les voreres atapeïdes i no saps on deuen anar amb tanta pressa. Curiositat? Doncs sí, molta!

Miro les cares d'aquesta gent, què estaran pensant? Quines ximpleries egoístes els hi ballaran pel cap?

Potser les mateixes que les meves, potser pensen en els seus estimats, potser recorden encàrrecs pendents, potser em miren i em critiquen per dins, potser recorden moments passats, potser tan sols no pensen en res.

I tu, en què penses quan camines pel carrer?

[;]

Ets dels que mires el terra, o alçes la mirada?

Ets dels que tenen por de trobar-se a algun conegut sense ganes de fer-ho?

Ets dels que no saben on van? Dels que si que ho saben?

Ets dels que segueixen el camí adeqüat? I si t'equivoques, què passa?

Ets dels que volen tornar enrere o dels que volen avançar?

Quantes preguntes...

I les respostes?

...]

Wish you were here

2007-09-16T13:41:00.000-07:00

Tan de bo fossis aquí avi...

El trobo tant a faltar!

Una de les millors persones que he conegut mai. Era tranquil, amb sentit de l'humor, sense ambicions, s'estimava tot el que tenia, era un home feliç i encomanava aquesta felicitat.

L'altre dia vaig mirar algunes fotografíes de quan érem petits, i em feia molta pena saber que les coses han canviat tant.

M'agradaria tan que hi fós ara, hi hauria tantes coses per explicar-li!

Voldria que m'hagues vist créixer i veure la noia en que m'he convertit ara.

M'agradaria haver-li dit més vegades que l'estimava.

M'agradaria haver passat més estones amb ell i compartir més històries.

No era l'home més inteligent del món ni el més sabi...
Però la sabiesa és haver viscut 70 anys amb felicitat i alegria.
Haver disfrutat de les petites coses i haver tingut petits somnis, il·lusions...
Tothom se'l estimava per la seva senzillesa, no era una persona interessada, ni rencorosa... Us prometo que era un bon home...

A vegades les millors persones són les que marxen abans. La vida és una mica injusta...

Sigui on sigui, jo sempre el recordaré i diuen que la persona no mor mai si és recordada a la memòria dels seus.

Així doncs aquest escrit va només dedicat al meu avi, qui es mereix un text de 30 pàgines, però jo prefereixo dir les quatre coses més importants i així aquest món senzill no es perd.

No es tracta de fer grans honors o grans promeses, es tracta de sentir de debò les coses que diem.

Let's go to fly and come back to the place of our dreams...

Un cap com un timbal

2007-09-13T07:48:00.000-07:00

Quan et corren massa pensaments pel cap, passa el que passa. T'agobies i veus les coses malament.
Quan et corre el dubte i la incertesa pel cap, el teu cos s'omple de pors i de inseguretats.

El pijtor? Crear prejudicis:

Jutges les coses des del teu punt de vista, i potser t'hauries d'obrir una mica i veure-ho des de una perspectiva diferent, fer un plà més general, no tancar les teves idees...

Buscar les tres potes al gat em passa continuament... dins del meu cap es creen expectatives que potser la realitat no em pot oferir.

La realitat és molt sencilla, nosaltres la compliquem amb pensaments abstractes i absurds.

El romanticisme creat dins al meu món de fantastia, no existeix a la realitat. No hi ha lloc pel romanticisme en una societat hipòcrita.
Adoro aquesta paraula, hipòcrita. És una de les meves preferides.
Ser hipòcrita o no ser hipòcrita, aquesta és la qüestió!

No trobes que les flors són simbol de bellesa?

Oh la la...

2007-09-12T06:21:00.001-07:00

Un nou curs comença, un altre any, un altre cop pendents d'un calendari i de mirar continuament el rellotge...

Comprar les mateixes tonteries: llibres, llibretes, bolígrafs, llapissos, gomes, típex, regle, la carpeta, la motxilla, l'estoig...

(Després diuen que l'educació és gratuïta...)

Venen treballs, deures, exàmens, Trec, classes d'una hora, professors aborrits...

Ara toca; concentració, treballar, escoltar a classe, estudiar...
I volen que hi posem ganes?

Si, està bé començar perquè durant l'estiu portem un cert descontrol d'horaris, d'activitats... la rutina endreça les nostres vides. Som com robots que cada dia tenim les mateixes obligacions, responsabilitats i activitats assignades...

I tenim un cap de setmana d'un parell de dies, dels quals tansols s'en aprofita un, el dissabte o diumenge, depen del dia que no el dediques a l'estudi.

Em posa nerviosa tota aquesta falta de llibertat. Si ja sé que estudies perquè vols, però a veure, si no tens aquesta opció què? a treballar...

La veritat és que tenim poc a escollir, estudiar es com una obligació per sentir-te millor amb tu mateix.

Si, un nou curs escolar per recordar un any més tot l'estress estudiantil que provoca estar en un institut de secundària. Veure les mateixes cares amb uns 3 mesos més de vellesa... Tornar a esperar l'hora del pati, per xerrar i desconectar. Llevar-te dora cada matí i discutir amb l'armari quina roba et posaràs, barallar-te amb el mirall per triar un pentinat i treure't la cara de son.

L'escola era el paradís, però qui tornaria enrere... amb la mà de coses que m'han passat bones aquest any. No canvio ni per tots els anys feliços del col·legi, les experiències d'una adol·lescent...

Si, crec que superaré un any més!

Dolça picada

2007-09-11T09:46:00.000-07:00

M’ha picat un mosquit.

El vaig veure vagant per l’habitació i em va cridar l’atenció, però de cop es va esfumar i llavors vaig tancar la llum.
Al cap de no res vaig sentir un zum-zum a cau d’orella, vaig obrir el llum tot buscant el mosquit amb la mirada, al veure'l vaig pensar que no se’m escaparia, fins que el vaig tornar a perdre de vista.
De sobte, el tenia sobre el colze. I zaz, no va haver-hi remei.

Primer estas confosa, que ha estat això? Llavors sents una coisor, i cada vegada et pica més, començes a rascar-te fluixet però cada cop més fort, et diuen que no ho facis, però et ve tan de gust rascar-te! Fins al punt que surt sang. Ja sabies que t'en sortiria, però tot i així t'has rascat.

Dolça picada…

Un bon començament!

2007-09-07T16:07:00.000-07:00

Què millor per començar alguna cosa, que començar-la bé?

Sí, finalment m'he creat un blog... fa gràcia perquè això d'escriure-hi cada dia serà com un repte...

Segona cosa imprescindible ---> ella!

La Júlia.
T'enrecordes del títol que vam quedar que li posaria al blog?
Aquí el tens, un granissat àcid. Un granissat de Marta.

Bé, com que nosaltres dues sóm com un pack, dir que aquest nom no me l'he copiat, La Jouliet em va dir que li semblava una ideea fantastica que ella fos el de maduixa, i jo el de llimona.

Així doncs, el primer és el primer, i el primer és dedicar aquest blog a la Júlia, la principal font d'inspiració.
Espero que funcioni i tiri endavant eh ;)

Queda estrenat el meu blog, i res, llarga vida als granissats!

Pensaments àcids

Una època que em porta bons records

29 S

Cases de nines

Pleasure

Manten-te

Tornar

L'estel

Com si fos un rellotge

Crispetes

Happy birthday to you...

Fragment

Per a una persona especial:

Jugar net

Crònica d'un trajecte

Kitty

Una mica de bogeria...

Vacances Off

Vacances On

La importància de dir-se Marta

F.M La Garriga

Instruccions estúpides

Aquella cançó

[Live and let live]

Memòries

Mira endavant...

El final del dia...

Requiem for a dream

Días grises

Lost and Delirious

Axiiiis!

Se alquila

Changes

L'albada

Photograph

Blue

Señores saquen su agenda

Com crear una dolça mentida...

En mi ventana brilla el sol

Quatre pupil·les

Qüestió de teules

"Te lo dije..."

High

"Culpable de"

Entrebancs

Sí, la verdad es que sí...

*Duna*

Dancing cheek to cheek...

Reina per un dia

Començant l'any...

Bon NadaL!!!

"Estimar"

And so it is...

Pensar con las botas puestas

Pasen y lean...

Ángeles

Ànsia...

Conclusions

So far away...

FeLiCiTaTs JúLiA!!!!!!!!

Ficción o realidad, tu decides

Propera parada...

El buscador

Bewitched for a dream*

Hopes and fears

Leyes de Murphy

Injusta humanitat!

Néixer, créixer...

Saltes?

Camina que caminaràs...

Wish you were here

Un cap com un timbal

Oh la la...

Dolça picada

Un bon començament!

Duna