domingo, 16 de noviembre de 2008

L'estel


Un groc envellutat, el somni que cruix d’una tarda ponent i un estel enjogassat. Per les dunes de formiga s’enfonsen els talons de les meves sabates, els cabells voleien innocentment per la brisa de llevant, un gos corre per la sorra; només una espurna de sol, de llum, il·lumina els nostres cors. És a partir de llavors que comprenc que ningú pot treure’m un record. Ell s’aproxima, em mira als ulls mentre porta fils entre els dits: sembla que no fa prou vent. Després d’una mínima resignació, ens n’adonem que poc importa. La platja és nostra i aquells minuts també. Soc feliç.





martes, 11 de noviembre de 2008

Com si fos un rellotge


De moments difícils, sempre n'hi hauran, llei de vida. Arriba un punt, que la meva consciència quasi pateix inconscientment. No t'ha passat mai? Aquella amarga sensació de que falla alguna cosa, et penses que l'has arreglat però segueix espatllada?

Com un rellotge de paret que deixa de funcionar. Un bon dia, no té forçes per seguir i es queda allà, estancat, inmòbil, convençut de que ja no té remei. Silenciosament va deixant de ser imprescindible; hi ha altres rellotges: el de pulsera, el del despertador, el del mòbil. Ell ja no és el que era, i ningú pensarà en tornar-li a donar corda...

Mai me n'he sortit, i poc a poc, deixo de sentir el Tic-Tac. El sento com un fil prim de veu, ofegada, estellosa; Fins que tanco els ulls i ja només ressona una petita remor dins meu...







Tic tac...






domingo, 9 de noviembre de 2008

Crispetes


Les setmanes diuen hola què tal i ja som al cap de setmana. I d'aniversari en aniversari i tiro perquè em toca. Tothom fa divuit anys, i la Marta en té disset. Disset i un magazine de radio per fer el dimarts. Avui ha estat diumenge, com de costum ha passat silenciós i esquerp: un dia que no convida a sentir-se plenament lliure; demà és dilluns. Demà agafo el tren a tres quarts de dotze. I penso que el temps passa volant, i mica en mica vaig perdent dies del passat i recordo que ahir vaig sentir que ja no formava part d'allò que estava visquent, era una espectadora més sense dret a menjar crispetes. Però què hi farem! (Frase que ajuda a la consciència a sentir-se més alleujada)

M'agraden les crispetes, avui n'he menjat tot pensant que eren molt bones, i una a una anaven cruixint a la bossa dins del microones. I jo les sentia des del menjador estant. He recordat que l'últim cop que vaig menjar-ne les compartia al cinema i mirava Camino (un drama de primera categoria) i pensava que estava amb les persones que més estimo. I llavors he parat de pensar, llavors he cantat que "tenia tanto que darte.. bla bla bla..."








[Prometo guardarte en el fondo de mi corazón
Prometo acordarme siempre de aquel raro diciembre
Prometo encender en tu día especial una vela
y soplarla por ti...
Prometo no olvidarlo nunca



Tenia tanto que darte
Tantas cosas que contarte
Tenia tanto amor,
guardado para ti...


Camino despacio pensando volver hacia atrás,
No puedo en la vida las cosas suceden no más...
Aún pregunto que parte de tu destino se quedó conmigo,
Pregunto que parte se quedo por el camino


Tenia tanto que a veces maldigo mi suerte..
A veces la maldigo...
Por no seguir contigo...]



...







Per allò que una vegada vam ser.


Nostalgia...