lunes, 27 de octubre de 2008

Happy birthday to you...

Un somriure melancòlic i un mocador blanc que diu adéu als disset. Salutacions cordials als divuit, sigues educada que només t'hi voldran un any, sé per això, que us portareu més que bé! Veig dues paraules rellevants; Felicitats Júlia, veig també aquest nou número pintat de vermell i en forma d'espelmes plantades en madalenes de xocolata by Neus Portet. I només per això ja t'envejo. T'envejo també perquè ets la universitària de divuit anys amb projectes ambiciosos, reptes, talons i muntanyes per pujar. [Imitar algú baixant les escales, ballar flipadament, una de saltamontes, de pel·licules xorra, de running amb shorts fins als sostens, de pentinats anti-naturals per la botiga al carrer, d'abraçades i petonets, de tiendas al mayor, canelons + sushi, coloms... Plaça Catalunya, tu i jo. Però en vull més, més moments. Els vols compartir amb mi?]





DIVUIT




Felicitats maduixeta

T'estimo :)




viernes, 24 de octubre de 2008

Fragment




[Quan va tancar les llums no passava ni una ànima, el corredor s’il·luminava vagament per la tènue llum d’emergència. Jeia recolzada a la paret amb les mans agafant els genolls. Els sospirs lents bellugaven els cabells que li queien davant la cara i no gosava obrir els ulls. Aquell passadís quilomètric era envaït per un silenci sepulcral que glaçava les venes. Només pensava en color negre, imaginava ombres en la penombra. Fins que va deixar-se caure a poc a poc en un costat, quedant en posició fetal. La seva galta fregava el terra; humit, fred, anguniós. De sobte, va sentir una veu, una remor del pas del temps, una rialleta difuminada. El cor li va fer un bot. Només tancava els ulls amb totes les seves forces, intentava restar immòbil. Els esclafits de riure sonaven cada cop més fort; va començar a tremolar, a respirar amb força i...


-Talleu! És bona...- va cridar el director Morencenes. Gairebé la gota de suor li arribava a la barbeta. En qüestió de segons la sala va començar a bellugar-se, sortiren càmeres i focus per aquí i per allà, Marie es va aixecar desganadament de terra: –Morencenes, crec que el primer plànol l’han enfocat massa de la prop. Vol dir que no se m’haurà notat la cola de la perruca?- Féu la noia ximpleta amb una ganyota, –No, l’han fet bé, la següent escena és la de l’assassinat, tens la sang apunt?-. Marie assentí amb el cap, però no veia llum a la idea d’haver-se de morir. Sempre hauria volgut ser la protagonista d’un musical de prestigi a Londres. No entenia perquè l’havia de matar una nena psicòpata i de quinze anys menys que ella. No entenia aquesta mania d’agafar criatures com a assassines. -Pobres nenes infelices i posseïdes... tant bé que estarien jugant a la xarranca.- Va dir a Ronçana. El noi mirà la jove amb cara de comprensió paternal i feu un gest d’acord. Tot seguit uns crits indicaren el començament de la següent seqüència.]



...

martes, 21 de octubre de 2008

Per a una persona especial:

Sé que ja t'ho he dit unes quantes vegades, però avui és el teu dia. Avui només et podia dedicar el blog a tu. Avui, és quan aquell home comença a adoptar un posat interessant, amb força; una edat divina, 20 anys. Molts dels nostres pares, vendrien la seva ànima al diable per tornar-los a viure uns instants. Això vol dir que, aprofita'ls, viu-los, però sobretot, gaudeix-los.

Sé que prefeririem que fos diferent i que el temps estigués a les nostres mans. Però, donades les circumstàncies, crec que no soc del tot conscient dels valuosos minuts que podré passar avui al teu costat. Tinc ganes de dir-te que t'estimo, que me'n alegro de ser-hi per felicitar-te, per veure com et fas una mica més gran.

Sé que t'estimo. T'estimo perquè sí. No hi ha raons, no hi ha paraules per descriure-ho. Felicitats per aconseguir que t'arribi a estimar tant. Has captivat els meus cinc sentits i només penso en tornar-te a veure, en tornar-te a agafar la mà caminat tranquil·lament per la vora de la mar...

Moltes felicitats, espero celebrar-ho molts més anys al teu costat.


T'estimo.



jueves, 9 de octubre de 2008

Jugar net




Festes amb banderetes de colors, amb tovalloles humides sobre les cadires blanques de jardí, gots de plàstic amb fanta de taronja, els panets de nocilla, els gronxadors rovellats de color vermell, el banyador blau amb una pinya dibuixada, el cabell curt, anar descalça. M'agradava trucar a casa de cadascú per dir-li que faria una festa de Santa Marta, m'agrada que el meu avi ens fes la foto. Els meu pare sempre ens deia, poseu-vos en fila i tireu-vos de cap, ho sé perquè a mi no m'agradava, ho feia malament. M'agrada veure les cares, veig somriures d'una tarda de juliol, veig la innocencia en cada rostre. Com han canviat les festes d'ara.










[El joc no s'acaba fins que moren tots els jugadors: Així ho diu la norma. No es pot parar mai de jugar, però sempre hi ha oportunitats mentre continuem vivint. Primer, cauen els més dèbils, llei òbvia. I ara per ara, probablement el que toca és recollir les pilotes, n'hi ha massa d'escampades. És hora de jugar net.]


...





És cert també, que a vegades és massa tard...


lunes, 6 de octubre de 2008

Crònica d'un trajecte

No deixo de passar bitllets amunt i avall, avall i amunt. Un sorollet que no sé escriure posa data al meu abonament mensual de tren, i un cop més cap a Barcelona havent dinat corrent i quasi sense gana. Miro els passatgers i a vegades em pregunto on aniran i per què. Procuro agafar un lloc aïllat on sovint llegeixo sense acabar de submergir-me del tot en la lectura. De tan en tant aixeco la vista i comprovo que tot segueix a lloc. Encara que cada trajecte sigui diferent, l'estil de gent és la mateixa, semblen una colla d'actors posats alternadament pels seients i cadascun sembla tenir una tasca expressament dissenyada per a la ocasió d'acompanyar-me al tren. Veig cares conegudes i desconegudes, en el cas de les conegudes no acostumo a saludar (a no ser que siguin més que conegudes) no per orgull, sinó més aviat per timidesa, prefereixo fer veure que no els he vist. Quan coincideixen sense voler les mirades perquè els dos sabem que ens coneixem, obligatòriament hem de fer un somriure i com a mínim dir hola.

Un cop baixo a Plaça Catalunya, m’envaeix una xafogor mesclada amb olor de vies i oli ressec. Gent esperant i jo esquivant-la perquè solc anar ràpid. Al arribar a la boca, m’asseguro que es tracta de la sortida que posa Ronda Universitat (no entenc perquè es diu així si vas a parar davant d'un quiosc). Just al peu de les escales, sempre hi ha el mateix home demanant diners i cada cop em fa menys pena. Per descomptat ja ni em miro aquests que et diuen "Oiga por favor 50 céntimos para coger el tren" Ja hi vaig caure un cop i em vaig sentir d’allò més estúpida al donar-los els diners de bona fe però veient que feien exactament el mateix amb cada passatger atrafegat que travessava l’estació.

Un cop a fora, el mateix pesat de cada dia repartint uns fulletons del Fresco, i més endavant més pesats demanant-te si tens un minut per col·laborar amb no sé què... Ostres, hi ha algú que et pari i no vulgui diners? Molts demanen i pocs donen... Total que es converteix en una espècie de cursa d’obstacles de xiquiparc.

Al travessar el semàfor davant de l'Starbucks, m’entren ganes de seure i xerrar d'alguna cosa més interessant que no pas anar cap a una classe llarga i avorrida. El sol de tardor, les botigues, la gent que va a dinar, i jo no tinc temps per pensar en res que no sigui en una tarda d’universitat. És imprescindible passar pel carrer Tallers, la veritat és que des de que he començat me l’he fet més cops corrent que caminant. Però sempre, per molt que corri, hi veig coses curioses: Avui una noia feia una foto amb una càmera reflex a l’aparador d'un forn de pa.

Al passar per aquella vorera on tothom et fa nosa i tens el risc de menjar-te algun piló (sobretot si vas tard) és on acostumo a mirar el rellotge abans d'entrar. Un cop a dins, passar la tarja per la porta i pujar quatre plantes d'infinites escales que quan arribo a dalt necessito parar a descansar i un litre d'aigua per recuperar-me.

Bé, si algun dia mentre passegeu per carrer Tallers per aquestes casualitats de la vida veieu una ximple corrent, és molt probable que sigui jo amb aquell carai de bossa penjant que serà mona, però no va massa bé per a les meves mitja-maratons...







Recordo que un dia que vaig cabre al tren de miracle...




----------------------------------------------------------------------------------------





[El viatge és llarg això és veritat
però no caldrà que ens aturem
i tindràs la meva mà

(...)


Sempre estaré al teu costat
sempre més amb tu...]