Kitty

Acaricio el seu sedós pelatge mentre tanca els ullets amb el caparró en suspensió. Penso, en tots els anys que l'he vista vagar pel jardí. Quan se'm estira entre les cames al asseure'm a la vora seu. És petita i fràgil però sens dubte té una energia i una vitalitat que conserva des de fa quinze anys.

A cops, encara la veig entre els vidres de la meva habitació, petita com una bola de coto fluix, i em demana alguna cosa: que li dongui pernil dolç, una mica de llet i una estada de per vida a cals Roma. I així ha estat, uns anys després ens ve a rebre amb la cua enlairada i un miau elegant i educat cada cop que arribem a casa.

És per això que veure-la patir em causa molta tristesa, i ganes d'ajudar-la sigui com sigui encara que em bufi. Perquè li tinc massa afecte a la Mishi. Per mi, és la siamesa més formosa del món i intel·ligent com n'hi ha poques. Així que espero que estarà bé aviat.

Avui es mereix la meva actualització de blog: Una dia per la Duna, un altre per la Mishi...

Sweety...*

Una mica de bogeria...

No hi ha tan sols, ni la meitat del que hi havia abans. Si abans n'hi havia molt poc, ara encara n'hi ha menys, i si n'hi ha menys és per què alguna vegada n'hi va haver, i ara, ara no en queda res.

Segurament, hauré comès el triple d'errors d'aquí a força anys. Llavors, sabent que els cometré, en teoria els hauria de voler evitar, tot i així, no ho vull fer. Vull cometre error a error per adonar-me que soc capaç de rectificar i evolucionar, en definitiva, fer millor cada cosa el pròxim cop (si és que hi ha pròxim cop).

Aquests dies, m'han dit massa repetidament que he de canviar, que sóc molt lenta fent les coses, que no m'organitzo, que sóc despistada ja que perdo i oblido les coses, que arribo tard a tot arreu. Sóc pesada, "enredosa" i dic tonteries. Bé, i què? Intentar-ho ho he intentat, he volgut canviar, però continuo arribant tard, posposant les coses i deixant els problemes al marge...

No ho sé, certament no ho sé. Si estigués en una illa deserta amb una companyia de mariaxis, probablement ignoraria tota aquesta colla de defectes, per què, el cas és que si estàs en una illa deserta on no hi passa el temps, quin problema hi ha en que algú decideixi fer les coses lentament? No hi haurien activitats per fer, llavors quina necessitat hi hauria d'organitzar-me en un paradís de l'atur? Com que en llocs així no hi ha res, no tindria res que oblidar o perdre. I com que només hi seriem els mariaxis i jo, no arribaria tard a cap cita. No seria pesada perquè allà podria racionalitzar les meves explicacions al veure les hores de les quals disposaríem. I si digués tonteries fins i tot serien alabades degut a la pressió d'estar en una illa completament deserta.

En fi, que tot és bàsicament qüestió de perspectives, i aquests defectes només tenen efecte en l’enrevessat caos de món en que vivim. Potser sóc una boja neuròtica, i perquè no... Què té de dolent algú que no hi toca? A més, qui decideix qui hi toca i qui no?... Potser bojos neuròtics ho som una mica tots, en aquesta societat és impossible delimitar el que és normal.






Potser si que m’he tornat una mica ximple; això d’estar una hora envoltada de massa humana fregant-te per tot arreu és d’allò més desesperant... Si us agrada la calor, l’alè a tocar de pell, suar, entrar i sortir a empentes...

Proveu la renfe que no falla...

Vacances Off

I és que diuen que, això de tornar de vacances per a alguns pot ser molt dolorós, fins i tot n'hi ha que agafen el síndrome post-vacacional. Encara que soni poc creïble, alguns es veuen coberts d’amargura al mirar el camí feixuc que puja després d'uns dies de tombona. Mira si pot ser greu la cosa, que ho arriben a pagar amb tothom que se'ls passa per davant, fins i tot amb els més propers i estimats, els quals en reben les conseqüències directament sense haver fet res, ja se sap, paguen justos per pecadors.

Com podeu veure, el granissat de llimona es posa en marxa de nou. No us penseu, porto tants mesos de vacances que ja he perdut la noció del temps, de la responsabilitat i de treballar. Tot i així, no se’m fa cap Everest el pensar en la rentrée, sinó al contrari, accepto el nou curs que vindrà amb il·lusió i espontaneïtat. Això sí, una mica si que cal entrenar; ja m’enteneu, degut al meu sedentari estiu em convindria fer cames, agilitzar la ment i establir nous llaços socials també (diuen que no està de més renovar la tripulació).

Com el qui recorda el viatge més màgic d’un estiu, sense haver marxat enlloc, he descobert un dels millors racons del món. Et pots perdre en la seva immensitat, no té parets, sempre un etern sol hi brilla i espolsa la seva calor. D'entre la llunyania dels boscos recoberts d’una verda i fresca joventut, s'hi dibuixa una cascada, i al bell mig de les aigües diuen que s'hi reflexa la llum de la felicitat.

Ho recordaré així; Va ser a l’estiu dels disset anys. No per res en especial ni en concret, sinó en conjunt. Conjunt de petites promeses i grans esperances, de somnis, de somriures, d’esbroncades, de reconciliacions instantànies, de tardes de juliol, de siestes, d’un sopar màgic, de passejades vora el mar, de dofins i balenes, de festa major, de coure botifarres, de ballar sota les banderetes blaves i blanques, de servir cafès, de nous "invents", d’escrits, de postals, d’objectes perfumats, de regals, de flors, de cançons amb guitarra, de compres, de quads, de piscines, de llargues trucades, de missatges del cap de setmana, d’esperes, de trobar a faltar, de sorpreses, d’arribades, de retrobaments, d’abraçades, de molts petons, de carícies, de tocar cabells, d’enamorar-te com mai, i confiar cegament, i de ser la persona més tonta, més estúpidament feliç.

L’acabament de l’estiu és cert que fa una mica de por, però, és el que toca. En el meu cas, no és cap final, sinó el principi d’una nova etapa, on el fred ens pot fer viure moments més que càlids, i les ninetes dels teus ulls enganxades a les meves ens diran la resta. Ets el somni d’una nit d’estiu, i d’ara en davant, de totes les nits.

Un sincer t’estimo és el que m’he emportat del meu viatge, i us asseguro que és del més valuós que tinc, això, i tu és clar.

Jordi, aquí em tens.