Com crear una dolça mentida...

Estimada Carolina:

Potser no t’agrada el nom que t'he triat, sincerament és el primer que m’ha vingut al cap, i a favor meu haig de dir que no hi ha cap mal amb què et diguis així.

Carolina estimada ha estat el primer que t’he dit, no és que t’estimi, tot i que potser si que t’estimo, no ho sé, era per anomenar-te d’alguna manera fent-te més pròxima a mi.

T’escric una carta en color vermell, com la sang, però no tinc pas intenció de donar algun missatge de cap mena com per exemple un suïcidi (si era aquets motiu de preocupació pots estar tranquil·la, que no és cap carta de comiat). És un escrit més, ni l’últim ni molt menys el primer, però, tot i la complexitat del contingut que pugui tenir la carta, puc afegir que tinc algunes coses a dir-te encara que no ho acabi de semblar.

Si t’hi fixes, depèn del grau de proximitat entre nosaltres i de com ets tu. Sí, potser t’hauria de crear una mica millor, ja saps, precisar. Què et sembla si et poso els cabells negres i llisos? No... no fa per un Carolina. Et veig castanya i arrissada amb els ulls verds i els llavis vermells igual que el color d’aquestes lletres. Tindràs sabor a adolescent en efervescència de sentiments, amb un jersei de coll alt verd com els teus ulls, i mentre llegeixes aquesta carta, tens un petit somriure entre els teus vermells llavis.

Ens imagines de petites gronxant-nos ben amunt al parc que hi ha al darrera de casa meva? Jo sí, ens veig fent grinyolar aquelles andròmines perquè fa anys que ningú les canvia. Però segueix sent el nostre indret preferit. No t’agrada que plogui i per això t’haig de dur sota el paraigües, perquè tu te’l deixes sempre a casa la teva àvia. És una bona dona, sobretot quan ens convida a pastissets de crema amb sucre glaç per sobre, delícies que es desfan a la boca mentre tu i jo ens mirem i traiem la llengua sense vergonya amb troçets de crema i sucre de gel.

Saps que et trobo a faltar, des de l’estiu que no et veig i enyoro les tardes que passàvem estirades vora la sorra amb ulleres de sol. Els estius sense tu no serien el mateix, no tindrien aquest sabor a granissat de maduixa, olor de crepes de xocolata, soroll de bicicletes rodant, tacte de sorra molla, imatges de postal...

T’agraeixo que hi hagis estat sempre, sobretot per llegir la meva carta, que per cert, és una mica contradictòria perquè les cartes se solen escriure quan estàs de vacances perduda entre el paradís i l’olor de coco entre els forats del nas. Però, com que les vacances les passem juntes Carolina, t’escric ara a finals de maig.

Siguis on siguis, no et preocupis per la resposta, crec que ja se més o menys que em voldràs dir...

En mi ventana brilla el sol

I sembla que s'acaba Setmana Santa, i sembla que sempre m'inspiro per escriure amb el final d'alguna cosa...

S'han acabat els dies de llevar-se tard, i de no saber què fer...

Però a veure, que tampoc és la fi del món, realment es pinta com a fet tràgic, i bé, la vida té moments de tot i es clar, ara per ara no serveix de res l'autolamentació.



Una cosa us puc dir, aquets dies m'he fet un tip de veure pel·licules, cares conegudes, i de jugar una mica fer el paperina i treure la Marta més indecisa de totes...
Ets més tímida que feta per encàrrec nena ;)
Però ets així i bé, en el fons no t'hi trobes tant malament.

Un resum d'aquestes vacances amb l'ajuda del terme "Molt", ja veureu que hi abunda molt ;)

Molt dormir, molt rascar-se la panxa, molt riure, molt veure pavos reals, molt menjar llaminadures, pipes, patates etc, molta mona, molts viatges en cotxe, molt desendreçar l'armari de roba, moltes caminades, molta aigua, molt cantar, moltes fotos, molta música, moltes ganes de veure'l, moltes mirades, nervis, més d'un crit eufòric...

Es que són moltes coses!


Podeu escoltar la cançó mentre llegiu el text, el problema es que probablement haureu llegit el text abans de veure aquest missatge...



M'agrada, molt.

Quatre pupil·les

Una ciutat, posem-li Barcelona, un lloc concret, posem-li primer el portal de l'Àngel. Un moment del dia, les 5?

Sí, jo estava repenjada a una paret blanca, nerviosa, volent mirar a algun lloc però sense acabar de veure res, inclinant el cap sobre la pila de samarretes per 9.90 €. De cop, aixeco la vista i el veig, una mà aixecada i un bot al cor.

Dos petons, hola què tal i el món torna a somriure. La botiga deixa de ser una muntanya de roba, la Marta deixa la seva serenitat i es prova ulleres de sol mentre espera una mirada d’aprovació i admiració. No la tindrà fins al cap d'una estona, quan entre els espectadors posicionats en semicercle veient com ballarins fan salts mortals, la noia només veurà cames fent volteretes i un mà passarà per sobre l’espatlla i per uns segons xocaran quatre pupil·les fixes però espantadisses. Ho veus bé?

Qualsevol excusa sembla estar pensada per dir alguna frase ridícula, els llavis es col·loquen d’aquella manera tan estúpida, els clotets a les galtes i una mà arrosega un ble de cabells darrera l'orella.

Uns minuts més tard, la multitud passarà a desaparèixer i les rambles passaran a ser els camps elisis, lloc d'ensomni; les llums dels semàfors, edificis i cotxes t’hipnotitzaran i el soroll de fons serà l'improvitzada banda sonora.

I ets sents una nena tonta, però tonta de debò...

Qüestió de teules

La persiana s'acaba de trencar, veig entre les escletxes de plàstic el verdet passat a negre, les teules s'han cobert del roig envellit, però no m'espanta i avanço seient a la més perillosa de les puntes. Quasi no en fa por; em col·loco bocaterrosa i trec minuciosament el cap, les mans cadascuna en una teula. De cop i volta, m'entra un pànic terrible, però alhora m'encanta la sensació així que trec una mica més el cap fins al coll, llavors les espatlles i finalment em quedo amb mig tronc penjant. Els cabells em voleien i la sang m'està pujant al cap, ho noto perquè tot el meu cos està perdent força, per uns instants em marejo i perdo el control, llavors les mans es deixen anar de les teules i el meu cos com un sac de patates cau en picat, però jo no tinc aquesta sensació, em sento lleugera com una ploma i fins i tot allargo els braços i les cames mentre la samarreta de color vermell repica entre els meus braços. Els ulls tancats i la boca entreoberta, llavors,


llavors em criden per sopar i baixo de la terrassa, home, hauria estat bé llençar-me de debò no?
La diferencia estaria en que no us ho podria explicar.



---------------------]


Ens veiem aviat

"Te lo dije..."

Cuantas veces has oído esta maldita frase...

Miras a través del cristal manchado sin fijar la mirada en ningún lugar concreto, buscas entre el el aire, tal vez los pájaros... Buscas algo que dé un poco de sentido a todo lo que tienes delante.
Miras esos labios vacíos que están advirtiéndote algo pero no te enteras mucho, sigues pensado qué hacen ahí ese conjunto de dientes poco blancos y que dicen palabras sin sonido en tu mente.

Entonces, ¿por qué no soy capaz de levantarme de esa "pip" silla i decirle a esa "pip" pesada que me deje tranquila de una "pip"vez...?
Pues mírenme señores, sentada como una "pip" imbécil con los ojos caídos y removiendo en mis entrañas la rabia y la impotencia.

Después te tranquilizas, y piensas: has echo bien, porque "la perjudicada hubieras sido tú."

Hay tantos motivos por los que callar y permanecer en silencio, como un cordero más. Sólo me basta la idea de seguir esperando a que llegue el día en que pueda salir por esa puerta y no volver nunca jamás.

[Dejaras muchas cosas atrás y lo sabes, porque has vivido muchos momentos buenos entre esas grises paredes aunque cueste reconocerlo. Pero no lo echaras de menos, porque en tu supuesto y esperado ultimo año, se ha creado dentro de ti un sentimiento de odio tan profundo que es imposible desvanecer por muchos recuerdos que hayan. Te retuerce el asco que sientes y lo poco que aprecias tu vida estudiantil, y siempre esa vocecita de culpa, "podrías haber estudiado más, podrías haber sido más constante, podrías haber sido más aplicada..." por eso también supongo que me dejo vencer por el silencio...]

Un, dos, tres... ¿aprovada?
Cuestión de suerte ;)