Bon NadaL!!!

Desitjar unes bones festes als baixos, als alts, als simpàtics, antipàtics, als generosos o avars, als feliços, als amargats... Tothom queda al·ludit vaja... Desitjar un Bon Nadal a cada persona i família d'arreu del món.

Cada llumeta de l'arbre de Nadal és un de nosaltres, i hem de cuidar que aquesta claror segueixi encesa i viva, l'arbre llavors, sempre estarà radiant.



Punt i apart, ahir va ser genial... Sencillament us estimo moltíssim noies... i noi... :) Gràcies a tots els que vau venir, vaig adonarme'n que hi ereu tots els importants, i que sense l'amistat no som res... Estic feliç perquè sento que sou de debò, dels que duren :) Els regals em van encantar... Però trobar-vos allà va ser el millor!
M'ha fet gràcia la comparació que ha fet la Júlia de jo i un nen que passa per sota un túnel, la veritat es que em vaig quedar molt parada sense saber reaccionar quan el vaig veure...
La única cosa que puc dir d'això és GRÀCIES !

Demà Pastorets... una mica de nervis hi són, però se'n van perquè ho farem molt bé!

Un petonàs a totes les persones que estimo i m'estimen :)

BON NADAL!!!!!!!!

"Estimar"

Aquesta tarda, m'he connectat al messenger, i he vist un nick el qual m'ha fet pensar una cosa: Com de fàcil n'és dir t'estimo. Molta gent coneix algú i ja li diu aquesta màgica paraula. Realment amb un mes es pot dir t'estimo? Probablement dir-ho sí que es pot, evidentment no està prohibit, ara, el sentiment és verdader? Probablement no.

Per dir-li a algú t'estimo, hi ha d'haver-hi, segons el meu criteri, un cert i llarg temps recorregut entre les dues persones. Un mes, dos mesos, tres, diria que no són suficients...
Per dir-li a algú t'estimo has de sentir que coneixes aquella persona com el palmell de la teva mà, has de sentir dins teu que quan veus aquella persona una càlida sensació t'envaeix.

La paraula Estimar avui en dia s'utilitza tant com anar a comprar el pà, i veus que realment està perdent el seu veritable valor. Estimar és un terme força genèric, existeixen a més a més, moltes maneres diverses d'estimar. Jo no estimo de la mateixa manera a la meva mare que a la meva millor amiga, les estimo a les dues però de manera diferent.

D'altre banda, també se'n diuen d'altres de ximpleries, com per exemple "junts per sempre" o "no sé que faria sense tu" . Com pots dir que estaràs sempre amb algú? potser t'hauries de plantejar de viure el present i si hi ha un futur amb aquella persona doncs perfecte, però molts cops aquests que es posen junts per sempre ho deixen córrer al cap de poc. Respecte al no sé què faria sense tu, doncs faries el mateix que feies quan no coneixies o no estaves amb aquella persona, així de senzill.

És curiós com vivim en un societat on es diuen moltes coses sense pensar-les en realitat. Per mi, el veritable amor és aquella parella d'avis, asseguts en un banc d'un parc, en silenci però agafats de la mà, que han passat moltes experiències junts, es coneixen l'un a l'altre fins als seus íntims secrets, i han aguantat una pila d'anys junts...

Amor és saber estimar sense necessitat de demostrar-ho a ningú, és sentir papallones "al principi" i voler viure al costat d'aquella persona "després". És mirar-se als ulls i saber transmetre qualsevol cosa, és gaudir d'un silenci sense sentir-te incòmode... És sentir que realment ella complementa el teu jo.

Gràcies als meus complements jo sóc qui sóc. Les persones que m'estimen m'ajuden a desenvolupar-me cada dia una mica més i a descriure'm a mi mateixa.

Una mirada ho diu tot.

And so it is...

Sí, em deixo vèncer... callaré i posaré un vídeo.

**Ten cuidado querida, tus palabras reflejan amargura... P&P




Pretenia dir unes frases que podríen traumatizar alguna pija atontada, però que vegi un video millor, que vegi com avança la nostra societat encegada de prejudicis i falsos prototips...





Cada vegada hi ha més coses que et fan sentir més petita i insignificant...

Pensar con las botas puestas

Te enredas entre los hilos pegajosos de una telaraña... Parece menos doloroso y dramático si le llamamos "amor". Permaneces ahí, quieta y silenciosa, cada vez más enganchada pero con tus dudas de querer escapar. Libertad, que astuta amiga que siempre quiere ser la protagonista... Un poco egocéntrica y todo diría yo; Siempre está en primer plano, siempre tiene uno de los papeles principales (y en mi obra, también).

...

Cuando caminas sola al lado de un canal de agua, ten por seguro que tu mente tramará un plan, el típico plan de darle vueltas a tu vida y encontrarle pequeños defectos. Ten por seguro que no encontrarás una respuesta que te garantice acabar con esos pensamientos. Preguntas que ya te habías preguntado, ha pasado el tiempo y siguen todavía vagando por los senderos de tu cabeza.

Miras el suelo y ves como un pie avanza delante del otro, y pequeñas piedrecillas se mueven con tu paso inconsciente. Tu abrigo cumple apenas su función, porqué tienes frío igualmente. El pañuelo de color marfil se tambalea de tu delicado cuello. Buscas la mirada de los vacíos transeúntes que no conoces pero por segundos adivinas su intención. A veces te sueltan algún codazo que produce una cierta rabia hacia lo desconocido (Aunque eso sólo pasa en la multitud de la ciudad)

Si caminas acompañada, a veces sientes la misma soledad... Llegando a la conclusión que un alguien no siempre hace la compañía. Con eso, prestas menos atención a tu desatendida presencia, y te aproximas a su brazo.

*Dos figuras se apresuran en la negra noche porqué se hielan el cuerpo, dos figuras en silencio, pero entre soplos de frío se van perdiendo en la oscuridad.

Que precioso estaba mi jardín de colores otoñales...